Gairebé tothom, al món occidental, es mou per, entre, dins, davant… arquitectura. L’arquitectura és el nostre escenari quotidià, conforma el paisatge construït que ens envolta, determina les nostres perspectives, els nostres recorreguts, les nostres activitats… la nostra vida s’esdevé entre arquitectures.
Publicat el dimecres 10 de maig de 2017 al diari EL PUNT AVUI
L’arquitectura s’ocupa, sobretot, de construir llocs, espais on es donen activitats concretes: treballar, llegir, cuinar, dormir… I l’experiència arquitectònica recordada és aquella que es realitza en activitat: llegir a prop del balcó, conversar al cantó de la xemeneia, observar des d’una finestra… Tal como expressava Charles Eames a la seva famosa il·lustració ¿Què és una casa?, els habitants de la casa i les seves accions són la seva millor definició.
Per això, l’experiència quotidiana de l’arquitectura no consisteix tant en dimensions geomètriques o mesurables, sinó en el que podríem anomenar esdeveniments arquitectònics: apropar-se a un edifici, entrar a l’interior d’un espai, recórrer diferents àmbits… l’arquitectura està constituïda per l’essència dels seus elements, més que per la racionalització de la seva forma acabada. En el llenguatge ordinari és habitual dir que les coses tenen lloc per dir que succeeixen, que es fan. En una obra d’arquitectura, podem dir que l’espai es converteix en lloc quan pot ser ocupat, practicat, usat, viscut, experimentat. I les persones –tal com explica Michel de Certeau a la seva suggerent obra L’invention du quotidien– descriuen l’espai majoritàriament en termes de moviments, de verbs, d’accions. Per a l’individu, un espai del qual s’ha apropiat és un espai practicat, un espai en el qual es produeixen els esdeveniments de la vida, des de “les habitacions tan petites en les quals «no s’hi pot fer res», fins a les oblidades golfes que «serveixen per a qualsevol cosa»”.
En aquest sentit, allò important de l’arquitectura no seria l’aspecte que té sinó el que l’arquitectura provoca. Els espais arquitectònics són promeses d’acció o no són. Tal com deia el filòsof John Dewey, la naturalesa real de l’obra –en aquest cas arquitectònica– i allò que és característic d’ella no és la seva manifestació física. La realitat de l’arquitectura es dona més enllà de l’objecte construït: no es troba en ell sinó que emergeix d’ell, es tracta de l’experiència que aquest genera. I no està fora de nosaltres sinó que succeeix amb nosaltres. Per això, pot trobar-se arquitectura entre els límits d’un recinte construït, però també en infinitat d’altres situacions i llocs. I per això, també, no hi ha només una forma d’experimentar un edifici. N’hi ha tantes com persones, totes úniques i totes vàlides.
