El darrer reconeixement a l’estudi d’arquitectura en qüestió, la Medalla d’Or de la Generalitat, hauria d’anar acompanyada d’un exercici de recuperació
L’any 1988 per la unió de Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta naixia a la ciutat d’Olot RCR arquitectes. Quan la seva unió creava un nou estudi, l’arquitectura catalana i en general, l’organització de l’espai a través del planejament urbanístic i les actuacions en la via pública ja era reconeguda al món. Era com si la qualitat i l’enginy s’hagués concentrat en un determinat territori i els poders públics haguessin entès que no n’hi ha prou amb la voluntat de millorar les ciutats i els indrets singulars, cal sumar a la intenció política l’habilitat de saber fer-ho.
Molts dels arquitectes d’aquell moment els trobarem vinculats a la transformació de la Barcelona del darrer terç del segle XX i a molts dels planejaments que van ajudar a una transformació consistent de les nostres ciutats des de finals del anys setanta fins ben entrat el segle XXI.
Bevien, encara, del que va suposar el Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATCPAC) que durant els anys 30 havien intentat modernitzar el panorama arquitectònic d’acord amb els corrents avantguardistes europeus, especialment l’arquitectura racionalista. El record de Sert, Torres i Clavé, Illescas, Rodriguez Arias,… seguia present en la nova etapa transformadora i de democràcia recuperada.
Coderch, Bohigas-Martorell i Mackay, Ribas Piera, Bofill, Moneo, Sola-Morales, Miralles, Pinós, Busquets, Garcès, Sanabria, Artigues, Bonell Terrades, Rahola, Torres, Soria, Benedito, Martinell, Roig, Batlle, Bach, Mora, Brufau, Sória, Viaplana, Buxadé, Margarit i una llista infinita de talent es posà al servei de la dignificació dels serveis públics i de l’espai públic adaptat als nous temps.
Però des del principi, l’obra de RCR parlava un llenguatge diferent, els forjats ja no marcaven la pauta dels espais, la llum jugava a perdre’s pels racons, la transparència substituïa els tancaments…
La multitud de reconeixements que han rebut així intenta fer-nos entendre-ho:
Premi Nacional de Cultura en Arquitectura de la Generalitat de Catalunya, el 2005; l’Honorary Fellows de l’Institut Americà d’Arquitectura (AIA), el 2010; el premi internacional Belgian Building Awards, el 2011; l’International Fellows del Reial Institut d’Arquitectes Britànics (RIBA), el 2012; l’Officier et Chevalier de l’Ordre de les Arts i de les Lletres de la República Francesa, el 2014 i el 2008; i la Medalla d’Or de l’Académie d’Architecture Francesa 2015″.
Podríem dir que no són els premis el que compta, és l’obra que han deixat en indrets que es fonen amb ells com la Garrotxa. Com tot el que és diferent, apareixen defensors i detractors. A mi em trobareu entre els seus defensors i admiradors.
Us convido a fer l’itinerari pavelló d’accés a la Fageda d’en Jordà, del 1994; els equipaments esportius del parc fluvial Tossols-Basil, del 2000; el projecte Espais per a oci i cultura a Riudaura, que els va portar a ser finalistes del premi Mies van der Rohe, del 2001; i l’Estadi d’Atletisme Tossols- Basil també finalista del premi Mies van der Rohe, del 2003, obra també guardonada amb el premi FAD d’espais exteriors i el d’opinió, del 2002″. Podeu seguir el vostre itinerari pel parc de la Pedra Tosca, de les Preses (2004), pavellons, restaurant i carpa Les Cols, a Olot (2007, 2005, 2011), l’espai públic del teatre La Lira, a Ripoll (2011), les bodegues Bell-Lloc, a Palamós (2007), la guarderia Petit Comte, a Besalú (2010).
Però l’obra de l’estudi ja fa molts anys que va trencar les fronteres i és coneguda a molts països estrangers. Així, podem destacar el museu Soulages, a Rodez (2014), el crematori Hofheide, a Bèlgica (2013), o la mediateca Waalse Krook, a Gant (2017) i el Centre d’Art La Cuisine al castell de Nègrepelisse, a França (2014), entre més.
Llavors entendrem més el perquè RCR Arquitectes ha anat obtenint cada vegada més reconeixement fins a rebre el 2017 el Premi Pritzker (el Nobel de l’arquitectura), que és considerat el més prestigiós a escala mundial en l’àmbit de l’arquitectura, concedit per primera vegada a arquitectes catalans. Aquesta fou la culminació d’una trajectòria productiva i reconeguda.
Recenment, han rebut la Medalla d’Or de la Generalitat i a mi em sembla que és un bon moment per comentar que a la ciutat de Barcelona podem trobar en l’entrada d’un dels interiors d’illa de l’Eixample l’excel·lent centre social amb biblioteca al carrer comte Borrell i que porta el nom del poeta vallesà Pere Quart; però que aquest equip de capacitat creativa que pot qualificar-se de genialitat, va projectar un edifici en la capital del nostre país, per a substituir els vells jutjats ara enderrocats el que havia de ser la seu de l’Audiència Provincial. L’estament de l’arquitectura judicial que jutja els delictes greus i que és –alhora- la possibilitat d’apel·lació dels judicis realitzats en instàncies unipersonals de la província. Barcelona ha de tenir clar que no pot no tenir projecte agrupat d’aquesta instància judicial.
Era important per la funció, per la ubicació, per seguir dotant a la ciutat de Barcelona d’un paisatge urbà que és, també, una lliçó de l’arquitectura. El millor reconeixement per a un arquitecte és veure l’obra acabada.
El darrer reconeixement, la Medalla d’Or de la Generalitat, hauria d’anar acompanyada d’un exercici de recuperació. Seria el moment de tornar a presentar aquell projecte que podria dotar a la ciutat d’un dels edificis de servei públic més singular de tots els que s’han projectat i anunciar-ne la construcció i que les retallades anunciades l’any 2011 van paralitzar.
