Reflexions de Cauterets | Esteve Bonell

Reflexions de Cauterets | Esteve Bonell

Esteve Bonell reflexiona al voltant de l’actual situació de la professió durant la seva estada a Cauterets

Una estança de 15 dies al Balneari de Cauterets (Pirineus francesos) m’ha permès tenir el temps i la tranquil∙litat suficients per reflexionar sobre els delicats moments que està vivint la nostra professió.

Una professió que acumula el major índex d’atur de la història, amb la majoria d’estudis tancats o sota mínims, i amb els joves arquitectes emigrant, escampats per tot el món.

Entre el pessimisme general, les veus s’alcen amb el convenciment que estem al final d’un cicle, en un període de decadència, i amb l’esperança dipositada en un incert referèndum o en els ficticis repunts de l’economia.

Però s’aconsegueixi o no la independència, la societat està demanant els canvis necessaris per sortir d’aquesta situació insostenible. Canvis en tots els sentits i, per suposat, també en el món de l’arquitectura.

És una situació que dura en el temps, i la sortida de la crisis ha de ser un punt de partida per reconduir la situació de la professió, sabent que no hi ha marxa enrere, però amb la confiança de recuperar el paper de la cultura i l’ofici de les coses ben fetes.
Arquitectes x l’Arquitectura
La consciència d’aquest declivi i la poca operativitat dels col∙legis professionals va fer que un grup de companys a l’estiu del 2010, decidíssim crear una associació que intentés aprofundir en el futur de la professió i la qualitat de l’arquitectura.

No es tractava tant de recuperar uns interessos econòmics o gremials com de consolidar el paper social de l’arquitecte, i de fer respectar el seu treball com a professional que pensa, dissenya i controla l’execució d’un edifici.

Es tracta de recuperar la lògica d’un procés, històricament reconegut, que condueix del pensament a la realitat passant pel disseny dels plànols d’un edifici que ha de ser construït.

Insisteixo en aquestes paraules perquè des de fa temps es posa en dubte aquest procés, i en la majoria dels casos als arquitectes se’ls elimina del procés constructiu amb l’equivocada opinió (per part de determinats estaments de l’administració) que hi ha altres professionals més barats i eficaços, sense tenir en compte que ningú no està més capacitat que qui ha seguit el procés creatiu, ha dibuixat els plànols i els detalls, ha controlat el càlcul de l’estructura i els pressupostos, i ha dictat la memòria constructiva.

Canviar aquest procés, o posar intermediaris que interpreten el que ha fet l’arquitecte, no només complica la resolució de les obres, sinó que també crea més burocràcia, les encareix, i atempta contra el més elemental sentit comú.
Des del pensament a la realitat sense intermediaris 

És així com es va planificar i construir la Barcelona olímpica de Maragall, amb una burocràcia més senzilla, menys aparatosa, tot i tenint en compte la participació d’un elevat nombre de professionals, cadascun amb la seva responsabilitat, i en la qual els arquitectes van poder desenvolupar el procés creatiu des del pensament fins la realitat, i tot i el gran “boom” constructiu d’aquells anys, no es recorden actes de corrupció.

Per altra banda, l’aparició d’una gran quantitat de normes, controls i imposicions de tot tipus han fet més complex el procés constructiu.

La necessitat de posar ordre a la deriva del món de la construcció ha fet reivindicar per part dels professionals més implicats en la professió la redacció d’una llei de l’Arquitectura, capaç de posar remei a la situació actual.

La Conselleria de Territori ha iniciat els tràmits que regularan una forma més lògica de definir el paper de l’arquitecte, reorganitzar el “galimaties” constructiu i atribuir les diferents responsabilitats per tal que la col∙laboració sigui el més eficaç i lògica possible.

En definitiva, una llei de l’Arquitectura que, tal com succeeix en altres països europeus, regula el treball professional d’acord amb el coneixement i l’aptitud de cadascú.

Vull recalcar aquesta qüestió, perquè tot i la voluntat de la Conselleria de Territori, la convulsió política pot aparcar la llei de l’Arquitectura, i segueix existint l’amenaça de l’avantprojecte de llei de Serveis Professionals per part del ministeri d’Economia, que suprimeix la reserva exclusiva de les activitats pròpies dels arquitectes.

Per tot això em permeto reescriure unes reflexions que ja havia escrit amb anterioritat: (1)

És evident que la construcció de les ciutats és un treball col∙lectiu, fruit de la col∙laboració de diferents professionals: enginyers, sociòlegs, economistes, advocats, i un llarg etcètera, dirigits per la voluntat política dels nostres gestors. Però és també en bona part el treball, la dedicació i la responsabilitat dels arquitectes allò que ha permès a l’arquitectura catalana tenir el prestigi que avui té. 

Aquest reconeixement ha demostrat la capacitat de síntesi que tenim els arquitectes per interpretar la complexitat urbana, i lligar els criteris funcionals amb els criteris constructius i la definició formal dels edificis, per tal d’aconseguir el lògic equilibri entre qualitat i economia. Aquesta capacitat de síntesi és la que desenvolupa l’arquitecte generalista

Els moments de crisis han d’afavorir situacions de canvi, i la cultura en tots els seus àmbits té en aquests moments una gran oportunitat. Pel que fa a l’arquitectura, és necessari impulsar unes reflexions que permetin consolidar el paper de l’arquitecte i el seu compromís en la societat. 

És evident que les coses han de canviar, i afortunadament la crisis obliga a una reflexió tant per part dels arquitectes com per part de la pròpia Administració. Durant el passat període d’eufòria econòmica, la respostaarquitectònica era en molts casos fer grans edificis de formes exagerades, costosos de construir i de mantenir. 

El poeta Juan Goytisolo resumia perfectament la situació: “Tot s’ha transformat en espectacle, en el qual només compta la visibilitat, i no la qualitat.” 

És necessari recuperar la qualitat, i més que renovar les formes hem de renovar la manera de fer les coses, per tal que donin resposta a la situació actual.   

D’altra banda la sortida de la crisi ha de tenir un costat positiu ja que obliga als arquitectes a adaptar‐se i a repensar‐se la seva manera de treballar:
S’ha de construir una bona arquitectura amb menors costos, però sense deixar d’arriscar en la recerca de
noves idees o noves solucions per les noves necessitats.  
La construcció ha de ser més rigorosa, menys especulativa i més respectuosa amb l’entorn.
Una arquitectura coherent en els aspectes constructius tecnològics i mediambientals, que compleixi la seva funció urbana quan és definidora de les responsabilitats públiques i on els costos econòmics i els aspectes creatius responguin a les sol∙licituds de la ciutadania. 

Acceptant les vaguetats, el que està fins ara escrit, és fonamental per potenciar una Llei de defensa de l’Arquitectura (2) en uns moments en què el procés de modernització tècnica, la mercantilització i la globalització han conduït per una banda a un alt grau de corrupció i per l’altra a la degradació professional.

Malgrat les dificultats, hem de fer un pas endavant, i AxA ha d’estar present (3) i intentar col∙laborar amb el COAB i la Conselleria en les discussions que defineixen les maneres d’actuar d’acord amb la nova llei. Però hauríem de fer un esforç perquè no només se’ns escolti sinó que també se’ns faci cas, i sobretot de conscienciar les institucions de quin ha de ser el paper de l’arquitectura després de la crisi.

Si l’arquitectura és cultura, i la cultura hauria de ser protegida, no és obligació del govern protegir l’Arquitectura?

Però protegir l’arquitectura significa també protegir el treball de l’arquitecte, que com he afirmat abans, va des del pensament i els primers esbossos fins el control de la seva execució. En menysprear la linealitat d’aquest procés, trossejar‐lo o eliminar‐ne alguna tasca, s’està abandonant premeditadament el sentit d’identitat de l’arquitectura.

Protegir el treball de l’arquitecte significa entre altres qüestions:
1. Dignificar la manera en què s’anuncien la majoria de concursos, que plantegen com a punt principal les
baixes econòmiques (que en alguns casos han arribat al 70%)
2. Disminuir la càrrega burocràtica i la quantitat de papers necessaris per la inscripció.
3. Eliminar els avals econòmics d’un projecte que no se sap si es farà.
4. Respectar el projecte, fruit del treball desenvolupat durant el temps d’execució, aprovat i controlat per part
de la propietat i avalat pel compliment d’una extensa normativa. No és lògic que aquest projecte sigui
modificat per l’empresa adjudicatària, amb l’objectiu de compensar la baixa econòmica ofertada.
5. No proposar uns terminis molt reduïts de temps, que no són proporcionals al treball exigit.
6. Eliminar o millorar els criteris de puntuació, que en la majoria de casos són incomprensibles, o causen
sorpresa.

Tot això és el que desgraciadament està succeint en els darrers anys al nostre país.

La nostra missió com a professionals que patim la crisis econòmica, però sobretot el pes de la burocràcia i dels “vicis” que amaguen les lleis que regulen els concursos d’arquitectura i l’adjudicació d’obres, és la d’explicar i reflexionar sobre com haurien de ser, o al menys criticar aquells aspectes que ens fan desconfiar sobre com estan plantejats.

Així, hauríem de ser capaços de posar el punt de mira de les nostres reivindicacions en la manera com actuen diverses “empreses” intermediàries entre l’administració i els arquitectes. Concretament, BIMSA, GISA, BSM i d’altres empreses similars. (4)

Si tot ha de canviar, no és lògic revisar l’actuació d’aquests organismes que canalitzen la majoria d’encàrrecs que es produeixen des de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona? 

El més greu d’aquesta situació és que sembla que aquells que estan més en contra de l’arquitectura són els organismes que depenen de l’administració. Arribats a aquest punt, en uns moments en què el país està lluitant per recuperar la seva identitat i quan s’han de replantejar noves maneres de govern, tot i els problemes de tot tipus que hi ha, els nostres representants no poden dir “ara no toca”, mirant cap a un altre costat quan es posa en evidència la crisis de la cultura i la crisis d’una professió que està lluitant tant per la seva subsistència com per la qualitat constructiva i allò que defineix la identitat de l’arquitectura catalana.

Esteve Bonell, arquitecte
Cauterets, Setembre del 2014 – Barcelona, Gener del 2015

(1) Es tracta de la meva intervenció en una taula rodona en COAC l’1 d’octubre de 2014 organitzada per l’AJAC
sobre el futur de l’arquitecte.
(2) Llei que va ser anunciada pel conseller en una conferència al COAC el juliol del 2013.
(3) Hi ha la impressió que cadascun d’aquests organisme treballa independentment. No es tracta de treure
protagonisme a aquests representants, sinó de sumar esforços.
(4) No es tracta d’eliminar aquestes empreses, que possiblement tenen la seva raó de ser dins la dinàmica
administrativa però que malgrat el compliment legal emmascaren una dubtosa transparència i una falta de
rigor.