Premi Pritzker pòstum a l’arquitecte que va treballar com ningú cercant unes construccions delicades, d’alè natural, geometria variable i enorme elegància
Publicat el dijous 12 de març del 2015 al diari LA VANGUARDIA
El palmarès recent del premi Pritzker evidencia un gir cap a propostes més essencials i, en ocasions, compromeses. Si en el canvi de segle i en anys successius es va distingir les grans estrelles de l’star system (Norman Foster el 1999, Rem Koolhaas el 2000, Herzog & De Meuron el 2001, Zaha Hadid el 2004, Jean Nouvel el 2008), als últims exercicis s’ha apostat per autors la principal preocupació dels quals no sembla la lluita pels focus, la notorietat i l’escalafó global, sinó una arquitectura que aprecia altres valors, més relacionats amb la naturalesa, l’orgànic, l’experimentació, el pluridisciplinari i la lleugeresa. Peter Zumthor, guardonat per la seva obra serena el 2009, va marcar el canvi de tendència. El van seguir Sanaa (2010) i Toyo Ito (2013), dues firmes amb un passat comú però d’arquitectures molt personals, que beuen de referents naturals i els reinterpreten. El Pritzker del 2014 va ser per a Shigeru Ban, arquitecte que ha donat empara a les víctimes de catàstrofes naturals amb edificis de fusta, bambú o cartró. I aquest any el premi ha estat per a l’alemany Frei Otto, pioner d’una arquitectura gairebé transparent, feta amb teles o malles tensades i cables metàl·lics, amb pals i arcs, que ha reinventat la tipologia de l’envelat, donant-li nous usos i atorgant-li una plasticitat sorprenent.
El premi a Otto és extemporani i, alhora, merescut. És extemporani perquè les obres majors d’aquest autor una mica oblidat van ser aixecades ja fa dècades i, per tant, el reconeixement li arriba tard (de fet, Otto va morir dilluns, gairebé nonagenari, abans de poder rebre formalment el Pritzker, convertint-se en el primer guanyador pòstum del principal tribut arquitectònic mundial). I és merescut perquè Otto la carrera del qual va ser una – constant fugida de l’arquitectura neoclàssica i desmesurada que Albert Speer va projectar per a Hitler- va investigar i va treballar com ningú cercant unes construccions delicades, d’alè natural, geometria variable i enorme elegància, integrant a més en la seva tasca, des de primera hora, les possibilitats que li oferien els ordinadors. En realitat, es fa difícil entendre que obtingués el Pritzker Ban abans que ell, ja que alguns dels treballs del japonès presenten similituds molt acusades amb altres d’anteriors de l’alemany.
La tasca de Frei Otto, admirador de Buckminster Fuller o Félix Candela, està indissolublement associada als seus esplèndids envelats per a l’estadi olímpic de Munic’72 (firmats amb Behnisch i altres autors). Però va tenir ja abans expressions de gran bellesa, com els tendals Bundesgartenschau a Colònia (1957), els envelats per a l’Exposició internacional de jardineria a Hamburg (1963) o al pavelló alemany de l’Expo’67 de Mont-real, al Canadà. Esveltes, econòmiques, fàcilment muntables i desmuntables, aquestes i altres estructures van fer de Frei Otto un arquitecte únic i avançat a la seva època, amb una carrera que acaba definitivament a l’hora que es veu coronada amb el Pritzker.
Foto de portada extreta de la revista DETAIL
