Falta un any per a les municipals i caldrà exigir als moviments polítics renovar el discurs urbà
Publicat a l’ARA el 27 de març de 2022 | Foto: Ferran Forné
Rosalía ha comprat una casa a Manresa. Ella, que podria haver comprat qualsevol xalet a Palm Springs, o un àtic espectacular a Hong Kong, o un apartament a Manhattan per a les seves aparicions a Saturday Night Live, ha escollit una casa modernista de molt bon gust en una ciutat que té menys habitants que el districte de Gràcia.
Carla Simon ha posat Alcarràs al mapa del món, en català, amb el seu estil planer i sincer, guanyant un Ós d’Or a Berlín que moltes generacions recordaran. Iniciatives com Repoblem o La Caçadora de Masies han ajudat a sensibilitzar sobre el problema del despoblament i el drama de l’estat del patrimoni popular a tots els pobles de Catalunya. Fins i tot hi ha un gag al Polònia que retrata els barcelonins que redescobrim el camp fent turisme interior, ara que fa tanta angúnia agafar avions.
París perdia 3.000 infants cada any abans de la pandèmia, i amb el covid s’ha doblat la xifra de famílies que marxen de la metròpoli per l’elevat cost de la vida. L’any 2021 Barcelona va perdre població i sobretot va deixar de créixer al ritme que ho feia els anys anteriors.
Admetem-ho: dos anys de pandèmia han alterat les preferències de segments molt importants de població. Els confinaments (mal que em pesi) han diluït l’experiència de la ciutat, i la vida col·lectiva s’ha traslladat a l’esfera digital. Les amistats les hem mantingut més per videotrucades i xats de WhatsApp que fent birres als nostres bars de sempre. Les cases s’han tornat llocs sagrats, de refugi, i de moltes vivències dures mentre els panots dels carrers s’esllanguien a les lentes hores. I després d’aquest temps d’intimitat, moltes llars s’han qüestionat com volen viure el temps que els queda.
¿Això vol dir que les metròpolis perdran activitat? Per analitzar aquesta qüestió, convé posar-se al lloc del sector immobiliari, que ha intuït que el que s’invertirà és la primera i la segona residència. Antics districtes de negocis comencen a dissenyar apartaments per passar-hi només dues o tres nits, assumint que molts treballadors ja han invertit la ruta: dormen en ciutats petites, amb entorns naturals i patrimonials molt dignes, i només van al centre de la ciutat un parell de dies, quan hi concentren reunions i trobades presencials. Segons aquesta hipòtesi, les metròpolis continuaran sent importants laboralment però no obligatòries com a llocs de residència principals. Tots aquests canvis suposen sacsejar les bases de l’urbanisme heretat de les darreres dècades.
Per exemple, ¿continua tenint sentit aquest urbanisme de rotondes i carreteres i de caixes de sabates que són els centres comercials i les grans superfícies si el comerç local millora i el comerç electrònic distribueix les compres porta a porta? ¿I les metròpolis seran capaces de fer habitatges assequibles de proximitat per als treballadors que han d’anar cada dia a curar a l’hospital o a l’escola a fer de mestre? ¿Es pot contenir la dispersió suburbana quan la demanda immobiliària és principalment per a cases amb jardí? ¿Els districtes concebuts estrictament com a espais de negocis o parcs empresarials seguiran tenint demanda?
Decisions com les de Rosalía o Carla Simon són aparentment aïllades, però de seguida han estat reconegudes, perquè molta gent s’ha trobat fent reflexions similars sobre el seu estil de vida després de la reclusió que ha significat la pandèmia. I obren camí: cal posar el focus sobre els boscos, els camps, els rius i les valls, que componen el 90% del sòl de Catalunya, i que fins ara han estat el gra al cul de l’urbanisme. El sòl no urbanitzable (ja es veu que li van posar un nom a l’època de “Marina d’Or, Ciudad de Vacaciones”) no valia res perquè no s’hi podia construir. Però resulta que són els terrenys més estratègics, i ho seran més a mesura que ens preocupi més l’ecologia productiva i els recursos naturals. Els pobles petits i les ciutats mitjanes ho han tingut molt cru durant molts anys per pagar la construcció d’escoles o centres cívics, perquè l’urbanisme estava pensat per a les metròpolis o per a entorns amb molta febre constructiva. I les distàncies s’escurcen, perquè la capa digital ha substituït molts desplaçaments i els que es fan han canviat d’origen i de destí, així com les freqüències.
Països com Suïssa, França, el Canadà i Dinamarca estan repensant la manera de planificar el territori i afavorir la complementarietat entre les seves metròpolis, les perifèries i les ciutats petites però històriques. Aquí falta un any per a les eleccions municipals i caldrà exigir als moviments polítics renovar substancialment el discurs urbà per a un panorama tan volàtil com incert. Després, escollir candidatures que tinguin visió i s’atreveixin a superar discursos ancorats en èpoques prepandèmiques.
