Exposició que repassa la construcció d’aquest racó ara fa cent anys
Publicat a El Temps el d’octubre de 2024 | Manuel Lillo
El Palau Robert ofereix una exposició fins al 3 de novembre que repassa la construcció d’aquest racó ara fa cent anys per adequar la seua arquitectura al seu paisatge i també al turisme, que ha acabat sent el motor econòmic de la localitat i de tot l’Empordà. Així es va gestar un canvi de model que encara perdura.
El canvi que ha experimentat S’Agaró els últims cent anys es podria extrapolar al conjunt de la costa catalana, que ha deixat enrere la pesca i l’activitat portuària com a principals activitats econòmiques per incorporar el turisme com a motor de riquesa. Dins d’aquest fenomen, bastant generalitzat, hi ha particularitats com les que presenta S’Agaró, nucli integrat dins del municipi de Castell Platja d’Aro, al Baix Empordà, fruit de l’enginy de l’industrial Josep Ensesa i de l’arquitecte Rafael Masó, que van iniciar la construcció d’una ciutat jardí per adequar-ne l’arquitectura a un paisatge que ja commovia abans que les visites hi foren generalitzades.
És això, i tots els canvis posteriors que es van experimentar en aquest nucli referencial de la localitat empordanesa, el que ofereix el Palau Robert fins el 3 de novembre amb una exposició comissariada per Jordi Falgàs Casanovas i Sebastià Roig en què es reflecteixen els ideals noucentistes que van fer canviar el nucli poblacional, que a poc a poc es va anar convertint en un racó de cultura i de referència per als grans protagonistes del moment.
Els inicis
L’exposició repassa la tasca de Josep Ensesa, empresari industrial que va poder fer inversions immobiliàries i va comprar l’any 1916 un terreny a Castell d’Aro, a prop de la cala Pedrosa, on exploraria la possibilitat de fer un xalet en un paratge pràcticament verge amb el disseny de l’arquitecte Rafael Masó, amb qui venia treballant des de feia anys. Després de diferents projectes inicials que no van reeixir, finalment Masó va proposar la construcció de quaranta xalets inspirats en les ciutats jardí d’Alemanya, país que havia pogut visitar de la mà d’altres noucentistes com el filòsof Eugeni d’Ors o Joaquim Folch i Torres. D’aquesta manera, el xalet d’Ensesa seria dissenyat finalment com una ciutat jardí. Era l’inici d’un nou turisme que encara perdura.
El disseny d’aquesta urbanització i els seus elements detallistes, que en bona part feien referència als orígens de la nació catalana, conformen el primer àmbit de l’exposició. El segon explica com aquesta urbanització no va estar concebuda només com un lloc de retirada residencial, sinó també com un espai social que congeniara amb l’ideari del noucentisme tot just als anys vint del segle passat, quan la dictadura de Miguel Primo de Rivera atemptava contra els progressos que el nacionalisme català havia pogut desenvolupar a nivell cultural i institucional.
L’espai públic era un element fonamental dins de la finca, la pràctica de l’esport també s’havia de garantir i els camins, jardins i plaça pública, sense oblidar la religiositat amb la instauració d’una capella, formarien part d’aquesta urbanització adequada als ideals noucentistes, reforçats l’any 1935 amb la creació de l’Escola S’agaró i amb la publicació de la Revista de S’Agaró. El nucli poblacional passava de ser una novetat a convertir-se en una referència.
Tot i que la Guerra Civil va interrompre aquells treballs, més tard es va poder reprendre un projecte que no va deixar d’estar en constant renovació: amb Ignasi M. Adroer a través de l’aixecament de xalets i Felip Masó, qui va propiciar la construcció de la resta de la ciutat ja després de la guerra. I d’altra banda amb Francesc Folguera i Francesc Escudero, que culminarien aquest projecte, l’un primer i l’altre després, fins que el 1989 es van acabar les escales de la plaça del mirador que Rafael Masó ja havia projectat.
Des del primer moment el propòsit era la integració de l’arquitectura en el paisatge i la unitat estilística dels edificis per projectar la imatge d’ordre social defensada pel noucentisme. Tot un exemple d’arquitectura nacional que va ser possible enmig de la dictadura. Els arquitectes Pelai Martínez i Cristóbal Alzamora van col·laborar en aquest aspecte, com també Francesc Folguera i Adolf Florensa, continuadors de l’obra de Rafael Masó, i molts altres arquitectes que hi deixarien l’empremta neoclàssica en l’arquitectura.
Un gran salt cap al turisme, una referència cultural
La Guerra Civil, que va interrompre els projectes sorgits al voltant d’aquest complex, no va evitar el posterior desenvolupament de l’Hostal La Gavina, que va reobrir el 1940 i va poder ser ampliat. De fet, el turisme ja estava en el punt de mira dels impulsors del projecte des d’abans de la guerra, quan es va promocionar la zona tant a catalans com a estrangers, sense deixar enrere l’organització d’activitats culturals i esportives per dotar la zona d’una identitat catalana evident. Durant el conflicte bèl·lic, inevitablement, S’Agaró es va veure condicionat per la conjuntura i es va convertir en un lloc d’acollida de refugiats, a més d’habilitar-s’hi un hospital al servei dels soldats ferits de les Brigades Internacionals.
L’àmbit tercer de l’exposició se centra en les festes, en el turisme i en les jornades esportives organitzades a S’Agaró ja després de la guerra, promocionats a traves de la revista S’Agaró, en què es reflectia la modernitat d’un indret que no renunciava, ni de bon tros, a la catalanitat, sinó que la projectava amb les tradicions i la cultura del país. El quart àmbit repassa la irradiació cultural d’aquest indret, refugi d’escriptors i professionals d’altres disciplines culturals que van marcar una època i que van trobar en S’Agaró un lloc d’inspiració abans i després de la guerra: Josep Maria Sert, Pompeu Fabra, Eugeni d’Ors, Josep Maria de Sagarra, Mercè Plantada o Margarida Xirgu van passar per l’Hostal La Gavina, tal com també van fer la nord-americana Holly Roth, que va convertir l’hostal en escenari de la novel·la de misteri Five Roads to S’Agaró, publicada el 1858. Més tard també hi farien estada Josep Pla i Terenci Moix, el poeta Josep Carner o Noah Gordon.
S’Agaró, a més, seria l’escenari d’històriques jornades culturals, tals com la presentació del quadre Atleta còsmic de Salvador Dalí, creat per encàrrec de Joan Antoni Samaranch com a aportació de l’Estat espanyol a l’Olimpíada Cultural de Mèxic. Un altre exemple és la convocatòria del Premi S’Agaró per a sardanes, del 1955, que representava tota una renovació del gènere segons Xavier Montsalvatge; o l’actuació de la ballarina Lucero Tena. Tot seguit, a la segona meitat dels seixanta, els recitals es consolidarien en S’Agaró amb actuacions de Núria Feliu o Lluís Llach, a més de molts altres músics fins acabar acollint l’estada d’altres, com per exemple Lady Gaga. S’Agaró, de fet, ja es va convertir fa anys en nucli acollidor de referència dels grans protagonistes culturals, tal com es reflecteix a l’exposiciu del Palau Robert.
L’efervescència cultural en aquest racó de l’Empordà, present des del minut zero, va convertir S’Agaró també en un plató de cinema ideal perquè Orson Welles rodara una de les escenes de Mr. Arkadin, el 1955, ambientant aquest nucli en una luxosa vila de Mèxic. Abans Albert Lewin ja hi havia rodat Pandora ant the Flying Dutchman, i més tard ho farien directors com Nathan H. Juran, Jack Sher o Cy Endfield. S’Agaró ha arribat a ambientar més de vint pel·lícules, algunes més recents com Mar adentro, d’Alejandro Amenábar; o Marlowe, de Neil Jordan.
Per últim, l’àmbit sisè de l’exposició està dedicat a la política i a l’economia que han envoltat la creació de S’Agaró i la seua consolidació com a indret de referència. Des del dictador Francisco Franco fins presidents de la República Francesa, com Vincent Auriol i Valéry Giscard d’Estaign, passant també per presidents de l’Uruguai, d’Eslovènia o per James Chichester-Clarck, primer ministre irlandès, S’Agaró, amb l’Hostal La Gavina, no ha passat desapercebut per als més poderosos de la història recent. Tant és així que S’Agaró ha acollit dues cimeres de transformació econòmica de la Unió Europea: les de 1989 i 2002, i conté molts altres atributs reflectits en una exposició que repassa tots els grans canvis que s’han produït en aquesta localitat. Uns canvis que s’han fet notar arreu del país i arreu del món, ja que S’Agaró ha esdevingut referència mundial en molts aspectes. Només cal veure la llarga llista d’acollits en aquest petit racó de l’Empordà.
