En plena crisi de l’habitatge, la nova degana del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya valora els reptes d’un sector “en una situació crítica”
Publicat a El País el 2 d’octubre de 2026 | Clara Blanchar
Sandra Bestraten (Barcelona, 50 anys) és la degana del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) des de l’estiu passat. Admira els arquitectes “que són capaços de fer molt amb molt poc” i de Barcelona, celebra que no tingui “una escala monumental”, que és “molt accessible i caminable”. Viu i reivindica el barri de la Marina de Port, a la Zona Franca, on els interiors d’illa són grans parcs.
Pregunta. Quins són els reptes del mandat?
Resposta. Que les institucions entenguin que els col·legis som part de la solució dels problemes i que no pot ser que regulin sense contrastar si les normatives són viables. Ara estem en una situació d’excés de burocràcia, i fins i tot de normes contradictòries que provoquen paràlisi, just quan necessitem fer més habitatge que mai. Els arquitectes no tenim tractors com els pagesos per sortir al carrer, però estem en una situació crítica.
P. La lentitud de les llicències i la superposició són els grans drames?
R. Sí. Abans de la bombolla es construïa moltíssim habitatge i les llicències anaven ràpid. Què ha passat? Doncs un excés de normes per part de gent que no domina la tècnica i que dona lloc a interpretacions que generen incertesa jurídica. A més, a les administracions s’ha jubilat molta gent, no hi ha hagut relleu, i també hi ha por de signar. I és lògic perquè les normatives estan mal redactades.
Els arquitectes no tenim tractors com els pagesos per sortir al carrer, però estem en una situació crítica
P. I els reptes de cara endins? El d’arquitecte és un ofici glamurós, però precari.
R. Durant el Congrés Mundial vam fer la jornada Arquitectes en crisi, arquitectura ferida. Oi que ningú es posaria en mans d’un metge que no pugui arribar a final de mes i menjar? Cada vegada se’ns demana més, fem la broma que no hi ha cap projecte, per petit que sigui, que no exigeixi menys de mil pàgines.
P. Mil pàgines? De debò?
R. Literalment. Pot ser un centre cívic, un gratacel o una reforma d’un habitatge: és el que demana l’Administració per donar-te la llicència. És important que hi hagi un arquitecte, hi ha coses que no cal que passin pel mateix sedàs. El risc és que es facin projectes il·legals i ens hi va la seguretat dels edificis o que no compleixin les condicions. A més, ara els honoraris s’han liberalitzat, i això ha generat preus tan baixos que no es pot fer bé la feina.
P. La IA s’ha convertit en un actor central. Com afectarà el seu ofici?
R. Jo vull pensar que serà positiu perquè ens traurà feina feixuga, de poc valor. Però s’ha d’anar amb compte, no és prou madura per fer un projecte. A vegades et ve un client amb un pla i no entén que no compleix la normativa o que no es pot fer. La IA enlluerna molt, però la part creativa i el criteri han de ser els nostres. La IA treballa amb el passat i nosaltres anticipem el futur en cada projecte.
P. En plena crisi d’habitatge, quines receptes té el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC)?
R. Volem fer de frontissa entre les institucions i tots els agents del sector. D’una banda, cal garantir la viabilitat dels projectes, perquè el cost de l’habitatge és molt alt. Tenim una pujada de preus molt gran, i totes les exigències normatives en matèria d’eficiència energètica i accessibilitat fan que, on abans podies fer deu habitatges, ara només n’hi càpiguen vuit, i no és viable. La idea és fer propostes de flexibilització, però amb rigor.
P. És partidària de densificar la ciutat construïda?
R. Parlem de la densificació intencionada, és a dir, allà on hi ha els bons serveis de transport públic. Una de les claus és utilitzar dades, i aquí la IA ens pot ajudar: habitatges existents, habitants per llar… Però amb compte perquè, si es fessin habitatges més petits, podria desembocar en situacions de soledat no desitjada. Cal treballar els espais compartits, pensar en els edificis buits… Hi ha propietaris com l’exèrcit, Telefónica, Parcs i Jardins… que tenen molts edificis buits. Es podrien fer concessions i convertir-los provisionalment en habitatge. És complex, però cal que l’Administració sigui valenta, i des del Col·legi hi podem ajudar.
P. Què faria vostè amb l’obligació de destinar un 30% d’habitatge públic a Barcelona?
R. Com totes les normatives, cal avaluar-la i, si no funciona, millorar-la. El 30% és tan exigent que la rehabilitació ha baixat en picat: s’hauria de flexibilitzar, en el sentit que, si en una actuació no es fan més pisos dels que hi havia, n’estigui exempta.
P. Alguna petició a l’alcalde Collboni?
R. Que confiï més en els arquitectes. Som la Capital Mundial de l’Arquitectura, però no se’ns escolta prou, podríem ajudar molt més.
Fa molts anys que al Col·legi demanem col·laborar en el futur de la Sagrada Família, crear una taula tècnica amb el temple, l’Ajuntament i els veïns per abordar els entorns del monument
P. Com ha anat la capitalitat i el Congrés? Quin balanç en fa?
R. Al congrés van venir 10.000 arquitectes molt joves, interpel·lats pels reptes que ens preocupen. Afrontem un canvi de paradigma: canvi climàtic, envelliment… Haurem de gestionar tota aquesta complexitat, i el que necessitem els arquitectes són polítiques de llarg recorregut, que superin els mandats. Això també és una cosa que demanaria a l’alcalde.
P. Creu que el COAC podria tenir més veu en els debats de Barcelona?
R. Som un espai de debat i s’ha de poder parlar de tot. Volem ser presents a les taules de treball i poder donar aquestes opinions com a tècnics ja des de les primeres fases dels projectes i no quan ja es troben a la recta final. Un cas en què sí que se’ns va escoltar va ser al projecte del nou Clínic.
P. Ara el gran debat que hi ha sobre la taula és la Sagrada Família i l’escalinata. Què en penseu? Quin paper hi podria tenir el COAC?
R. Fa molts anys que al Col·legi demanem col·laborar en el futur de la Sagrada Família, crear una taula tècnica amb el temple, l’Ajuntament i els veïns per abordar els entorns del monument. Volem fer de frontissa, perquè és un repte de ciutat i hem d’estar a l’altura: hi ha la pressió turística que dificulta la vida quotidiana dels veïns, i també el futur de les dues illes de davant la façana de la Glòria i l’escalinata.
P. Dues illes, de Mallorca fins a Aragó?
R. Sí, la taula podria abordar com es fa l’accés al monument des de la Diagonal: hi ha un espai que ajudaria a reduir l’impacte del turisme al barri. Hi ha un desnivell notable i podria ser una escalinata o una rampa, seria interessant plantejar un concurs internacional, perquè parlem d’espai públic.
P. Per tant, seríeu partidaris d’enderrocar habitatges o edificis a les dues illes?
R. Són dues illes que fa 50 anys que estan afectades, tothom que hi té un habitatge ho sap. Cal analitzar quanta gent hi viu i quines indemnitzacions representaria. Hi ha propostes de reallotjament al barri; hi ha possibilitats. Ja veuríem si s’hi actua del tot o en una part, però la part central ha de ser un parc.
P. El tàndem Esteve Camps [president de la Junta Constructora de la Sagrada Família] i Sandra Bestraten com a Barcelonins de l’Any, l’hem de veure com alguna cosa més que una casualitat?
R. Han coincidit dos moments importants: l’acabament de la Torre de Jesús i la Capital Mundial de l’Arquitectura. Com a degana, entenc que és un reconeixement a tot el col·lectiu d’arquitectes.
