Les batalles dels arquitectes catalans a la Biennal de Venècia | Antoni Bassas

Les batalles dels arquitectes catalans a la Biennal de Venècia | Antoni Bassas

Els arquitectes catalans han pres Venècia. Catalunya participa per tercera vegada consecutiva en la Biennal de Venècia d’arquitectura, que dissabte obre les portes al públic, però en aquesta ocasió la presència dels professionals del país és molt destacada.

Publicat el dimecres 25 de maig de 2016 al diari ARA

L’exposició que l’Institut Ramon Llull impulsa dins dels eventi collaterali de la Biennal, titulada Aftermath, inclou obres de set despatxos. Una vintena dels 55 estudis del pavelló espanyol, que aborda els estralls de la crisi en el sector de la construcció, són catalans. I el director d’aquesta edició de la Biennal, el xilè Alejandro Aravena -guanyador de l’últim premi Pritzker, considerat el Nobel dels arquitectes-, n’ha seleccionat quatre per a l’exposició central, Informant des del front.

Aravena ha seleccionat per la seva trajectòria els despatxos d’Enric Batlle i Joan Roig; Eduardo Cadaval i Clara Solà-Morales; Fabrizio Barozzi i Alberto Veiga, i Toni Gironès, i els ha convidat a explicar a Venècia les batalles que lliuren com a arquitectes. «Tenir quatre representants de Barcelona a l’exposició general té molta importància. No a títol personal, de despatx, sinó del que passa en una ciutat com Barcelona, que està representada a Venècia amb quatre oficines independents i quatre enfocaments molt diferents en la nostra feina. Crec que això és molt rellevant», afirma Alberto Veiga, guanyador de l’últim premi Mies van der Rohe d’arquitectura europea per la Filharmònica de Szczecin, a Polònia.

És precisament al Pavelló Mies van der Rohe on l’ARA ha reunit aquests quatre despatxos perquè presentin les obres que exposen a Venècia i, a partir d’aquests treballs, analitzin quin són els principals reptes que els arquitectes tenen actualment. Batlle i Roig presenten la restauració paisatgística de la Vall d’en Joan, el conegut abocador del Garraf. I a l’exposició catalana, un altre dels seus treballs paisatgístics més coneguts, la recuperació mediambiental del riu Llobregat. Toni Gironès també té doble presència en aquesta Biennal: a l’exposició central mostra el Museu del Clima, al pla de Gardeny de Lleida, i al pavelló espanyol un conjunt de 80 habitatges a Salou. Eduardo Cadaval i Clara Solà-Morales han dissenyat una instal·lació on renoven el diàleg entre l’espai públic i el privat amb algun dels seus habitatges, com la Casa Gira-sol, al Port de la Selva. Barozzi i Veiga, per la seva banda, mantenen en secret la seva participació a l’exposició. Veiga només explica que han desenvolupat un projecte nou i específic per als espais de l’Arsenale que és un manifest de la seva manera d’entendre l’arquitectura.

Els seus projectes són els nostres projectes, perquè aquesta edició de la Biennal de Venècia vol buscar resposta -vol buscar les respostes que els arquitectes donen- als problemes que ens afecten a tots. En la feina dels arquitectes hi ha respostes clau a les infraestructures iles estructures necessàries per a la vida.

Joan Roig defineix amb l’expressió «cultivar la vida» el procés que han portat a terme per recuperar l’abocador del Garraf, que ha deixat de ser un lloc «tòxic». «El paisatge sense l’ús públic no té sentit, perquè o bé es dedica als conreus o a fer-hi abocadors. I això és el que dóna sentit al paisatge, el seu curs. I precisament els paisatges sense ús humà són els que acaben tenint els deterioraments absoluts», subratlla Roig.

El Museu del Clima de Gironès també es basa en elements essencials i paisatgístics: l’habitabilitat i el clima. «Nosaltres vam enfocar el projecte pensant en tota la nostra trajectòria -diu Gironès-. Ens interessa gestionar l’habitabilitat de les persones en relació al medi, i així com els metges gestionen la salut, nosaltres gestionem l’habitabilitat i l’optimitzem o la millorem. En aquest sentit, la batalla que plantegem és la batalla del clima, entenent la batalla en positiu: arquitectures que d’alguna manera intenten comprendre les condicions del medi on som, del planeta, dels quatre elements naturals, i com a través de la gestió d’aquests elements pots arribar a aconseguir una arquitectura que evolucioni dins del medi».

Tant la recuperació de la Vall d’en Joan com el Museu del Clima són treballs de llarg recorregut. Les primeres fases de la recuperació paisatgística de la Vall d’en Joan van rebre el premi europeu Espai Públic Urbà 2004. El concurs del Museu del Clima és de l’any 2008. «Després de vuit anys de procés, paradoxalment, acabem entenent que el Museu del Clima és el planeta Terra, perquè a Lleida el que proposem és obrir completament el museu, no fer un edifici tancat. En lloc de l’enunciat del concurs, que ens demanava un edifici de 3.000 metres quadrats que estigués tot l’any entre 18 i 25 graus, i per tant amb clima tropical, que és com vol viure tot el Primer Món, vam abordar el projecte en el sentit d’explicar el clima continental de Lleida», diu Gironès.

A diferència d’aquestes obres de Batlle i Roig i de Toni Gironès, els edificis de Barozzi i Veiga es troben sobretot en entorns urbans. Aquest duet ha treballat bàsicament en el terreny de l’obra pública, molt sovint a l’estranger. «Sempre posem la persona al centre de tot i sobretot intentant reflectir que véns sempre d’algun lloc i que has de perdurar a través del que fas», diu Alberto Veiga sobre la seva visió de l’arquitectura, en què també és important «la immediatesa». «Això passa quan et dediques a l’arquitectura pública. El teu compromís hi apareix, perquè dius: o ho faig ara o no ho podré fer en un altre moment», assegura Veiga.

Aquesta edició de la Biennal representa un salt qualitatiu que culmina la profunda reflexió sobre l’ofici i l’allunyament dels excessos de l’arquitectura icònica que ja havia començat en les dues edicions anteriors de la Biennal, dirigides pels Pritzker David Chipperfield i Rem Koolhaasi. «Durant molt de temps, per exemple als anys 80 i 90, l’arquitectura s’havia quedat a la rereguarda, clarament. Quan Aravena detecta que hi ha un front és perquè està explicant que hi ha una rereguarda on les coses estan en la zona de confort», diu Joan Roig, que també subratlla el caràcter polític de l’arquitectura, que es pot posar en paral·lel al moviment dels indignats i que pren més relleu en un moment de crisi econòmica. Els arquitectes també han de contribuir a resoldre problemàtiques relacionades amb la pobresa i una desigualtat creixent. «Els anys 80 i 90 són una zona de, diguem-ho així, corrupció molt similar a la que s’ha produït en molts altres àmbits, com la política, la literatura i els esports. En el cas de l’arquitectura es va produir l’eclosió dels arquitectes estrangers, que eren utilitzats per validar coses urbanístiques mal fetes», diu Roig.

Per a Gironès, l’actitud d’Aravena destaca per la seva valentia: «Detecta on, a partir de la incertesa i de no tenir por d’aquesta incertesa, generem nous processos que estan basats en les preguntes. I aquestes preguntes poden obrir altres vies i, sobretot, poden allunyar-se de l’endogàmia de determinats formalismes superficials». Es tracta de «tornar a reconnectar amb el medi, no només climàtic o mediambiental, sinó de relació de la pròpia espècie». «Aravena -afegeix Gironès- detecta que hi ha una arquitectura que emergeix en essència en determinats llocs del món i en determinades situacions econòmiques».

Clara Solà-Morales també apunta que el director de la Biennal reclama que els arquitectes deixin que les necessitats socials contaminin el seu ofici. «Els problemes de l’arquitectura són batalles que són a fora, que tenen a veure amb el món real. Hi ha moltes demandes externes i l’arquitecte no ha d’estar tancat en si mateix sinó que ha d’estar teixint llaços. És important entendre, per cursi que pugui semblar, que l’arquitectura és una eina social», diu Solà-Morales.

En definitiva, la Biennal, que estarà oberta fins al 27 de novembre, és un gran aparador internacional i un lloc de trobada i d’intercanvi d’idees. Malgrat que les necessitats urgents a les quals responen els arquitectes són comunes, les maneres que tenen d’abordar-les són molt diverses. «En altres èpoques era més fàcil detectar una certa tendència que unia el col·lectiu. Ara ja no hi ha un col·lectiu i hi ha moltes batalles personals, i potser el més interessant és veure com afronta la resta de gent situacions que tu no has vist mai, o q