El savi Albert era una persona inquieta i intensa, cada fet de la vida era una oportunitat per saber més i millor, amb una constant emoció per seguir aprenent que encomanava al seu voltant amb tendresa i simpatia. El primer dia de classe amb l’Albert t’adonaves que podries assaborir la bellesa: “intentant salvar el veritable sentit de les coses… vaig impartir una assignatura de Projectes que tractava de parlar de la Bellesa, de mides i proporcions, d’espais i llums, de materials i sensacions. …La llista té com a condició la bellesa. Es tracta però d’un sectarisme antidogmàtic, basat en l’existència d’un criteri que permet destriar qualitat i bellesa; no un de capritxós, atzarós o unipersonal; ans al contrari: un criteri format, amb pretensions de generalitat, educat en els valors de la història, de la civilització.” L’Albert Illescas era un savi, és a dir, una persona que posseïa saviesa, que tenia profunds coneixements i sensibilitat en diverses matèries de ciència i art.
L’arquitecte Albert tenia l’habilitat d’usar els seus coneixements en el context de la forma més encertada: “no és la construcció la que colonitza el lloc estenent les seves lleis, ni tampoc és un objecte deixat anar al lloc… geometries d’encontre, que no segueixen ni les lleis de l’home ni les més complexes de la natura, geometries de compromís.” Les seves cases són l’equilibri entre el coneixement i l’experiència dels sentiments i les emocions: “si Arquitectura és fer espais que l’home reconegui i els pugui fer seus, cal fer espais no massa rígids (on el dissenyador s’imposa) ni massa lliures (on l’usuari es perd): projectar a favor de la gent i no per l’autosatisfacció.”
El mestre Albert era d’una gran generositat i passió, amb ell aprenies a VIURE: t’emocionava, et descobria, et formava criteri, et parlava de les persones, i ho feia des de l’instrument del dibuix, amb uns dits de granota que semblaven aferrar-se al paper i al llapis com si fossin un continu. La seva capacitat per interpretar i escoltar motivava a l’alumne a seguir el seu propi trajecte. En el camí ens ha deixat els apunts del que havia de ser una publicació sobre la docència, de la que mostrem alguns fragments: els anys de formació, la docència i el viatge com instrument d’aprenentatge.
La saviesa[1] és l’estat que dóna la independència, era l’estat de l’Albert.
[1] El significat etimològic de la parula “saviesa” mostra que ve del llatí sapientia i del greg sofía: sapienta prové de sapiendo o de sapere (percebre el sabor en sentit objectiu, i designa l’acció de sabor o de gust) i sofía prové de l’arrel sof (tenir sabor o gust). Així, la paraula “saviesa” té uns orígens associats al plaer de la veritat i es refereix a un coneixement amb gust, a quelcom que té a veure amb els sentits, amb l’experiència d’assaborir.
Textos d’Albert Illescas
LA FORMACIÓ – Escola Can Rogent
El pare va conèixer a Cadaqués a l’Emilia Morín, una noia excepcional, cinc anys més gran que jo, però com si en foren mil. Baixeta, de pell blanca, tan bonica que de primeras no t’en anodanaves que era un pel jeperuda. Cabells foscos tallats molt curts, ulls verds seriosos, caràcter fort, temuda a sa família per la seva tendència a dir la veritat i rebutjar totes les comèdies d’el pijisme que l’envoltava sense contaminar-la. Li va encomanar que es fes càrrec de mi a l’estudi on anava a pintar. Sorprenentment va acceptar i des d’aleshores em va vigilar i cuidar. Em va fer de mestra d’amiga i de mare. To el que jo no tenia. Els seus valors son els que sense voler-ho estan presents en les meves classes. Això és un mestre.
L’estudi del pintor Ramon Rogent era un pis vell al carrer de la Portaferrisa. Vaig ser presentat com “l’arquitecte”, la qual cosa explicava als els altres que jo estava allí per aprendre a dibuixar i no per espigolar-me l’ànima.
Em van donar un tauler, un full de paper raspós, un drap, un manat de carbonets on encara es podien reconèixer les branques de l’arbust original i finalment, sobre la taula l’ampolla. Una ampolla reconeguem-ho normal, o no, sense etiqueta. Es tractava de dibuixar-la en el paper que m’havien donat, res més. Aparentment fàcil. Des d’aquell moment l’ampolla no va parar: s’engreixava o aprimava a voluntat, el coll creixia, es guerxava a una banda o l’altre, ara més gruixut, ara massa prim i el paper gris de tant d’esborrar. Quan semblava que li havies agafat el truc… no hi cabia al paper. Maleïda ampolla, era astuta i incansable, dia rere dia.
Hem d’aprendre a encaixar, mida i proporció. Pietosament en Rogent em deixava canviar de full. Noves expectatives, aquest cop sí. “No, no el llencis aquest, signa’l i posa-li data. L’ampolla no havia millorat, seguia igual de rebeca, escàpola i repatània. El pitjor era quan en Rogent m’agafava el carbó i amb poc esforç em dibuixava l’ampolla. És senzill: mira i dibuixa el que veus”. Mida i proporció, cap truc. Un cop esborrat el dibuix, el que havia semblat fàcil esdevenia impossible. No recordo haver-la dibuixat mai, es a dir reproduir-la tal com era. De nou en Rogent en canviava lleugerament el tema, m’afegia una altra ampolla o una llimona i tornar a començar. A les dificultats s’hi afegien les relacions entre les peces. Les llimones semblaven tan esquerpes com les ampolles. “Signa’l i posa-li data” i la desesperació total. Em miraven amb una certa tendresa, no deien res, no tenien res a dir, ni sabien com ajudar-me, era jo que havia d’aprendre a encaixar, veure mesurar, proporcionar no hi ha trucs ni dreceres. Passats uns dies en Rogent em va fer portar la meva carpeta, sense dir res em va mostrar per ordre de dates els dibuixos guardats, es feia palès quant havia progressat. Moralitzat tornava a dibuixar, sobre la taula, desafiant, únicament hi havia l’ampolla. Nous intents, indignacions, abandonaments i signa-ho i posar-hi data.
No en sóc conscient però algun dia devia guanyar, se’m va fer el clic i… ja sabia dibuixar per sempre, qualsevol cosa, ara ja era només qüestió de treball.
Com es veu el mètode és molt senzill: ensenyar el que és fonamental, no deixar donar un pas endavant fins que no s’hagin assolir els anteriors, ans al contrari donar-ne un al darrera per consolidar, fomentar l’autocorrecció, i esperar treballant que es faci el clic. Aquest és el sistema pedagògic fonamental que encara faig servir.
Si he arribat a ser un mestre, o considerat per alguns com a tal és perquè jo n’he tingut de mestres. Al menys una, és a dir n’he tingut un model. Després d’onze anys en un col·legi religiós i dos més a la Universitat vaig reconèixer l’autoritat d’un mestre en un petit estudi de pintura, on tot-hom anava a la seva pintura, ningú tenia pretensions de mestratge, ni tampoc hi havia el més mínim programa d’ensenyament.
Amb els anys he posat en crisi alguns dels principis que em va inculcar i que no ens van anar gaire bé ni a ella ni a mi. Ensenyo des de la inseguretat, l’únic que reconec com a segures son les meves carències. Sóc un bon exemple a no imitar. Convido a fer el que haguera hagut de fer, els meus somnis no realitzats. Obro portes… però és l’alumne el que les traspassa. Si volen seguretat que facin una altra feina.
LA DOCÈNCIA – Biografia Trajectories Albert Illescas Barcelona, 2 de Novembre de 1940 pàg. 5
L’any 1974, un grup de “joves –aquest era el nostre mèrit- arquitectes” vam arribar a l’Escola per “actualitzar” l’ensenyament de Projectes. Jo era un d’aquells joves, massa i tot. L’ensenyament em venia gran, era massa proper als alumnes i, acabat el curs, me’n vaig tornar al meu despatx.
Quatre anys més tard, aquests amics, que havíen continuat a l’Escola, em van proposar afegir-me de nou al grup, ho vaig fer. La càtedra que jo havía abandonat, un grup d’amics, col·lectiva, tenía ara una estructura acadèmicament més estable; la presidia un catedràtic, l’Oriol Bohigas.
Des d’aquell dia fins ara, sempre he sabut el que venia a fer a l’Escola: ensenyar a projectar a uns joves que, per definició, són intel·ligents i que poden esdevenir arquitectes, en general uns bons arquitectes. La meva feina era simplement trobar la manera d’aconseguir-ho: engrescant-los a estimar l’arquitectura, la cultura i la vida; proposant-los les actituds adequades, gens místiques; oferint-los les eines concretes per controlar la seva creativitat i produir la seva obra. En alguns casos més difícils –els que en Manuel Brullet diu sorneguerament que no “estan en el secret”-, cal anar més al fons i explicar-los de què va l’arquitectura, de manera vital, personal, operativa. D’això, en diem fer el “clic”. Feina apassionant i gens fàcil en la qual potser no he excel·lit tant com m’hi esforçat. He compartit aquestes estimulants angoixes amb diferents companys d’aula: en Quico Rius va ser el primer, l’Enric Massip, en Toni Bou i ara en Jorge Vidal. Tots ells continuen essent presents en les meves correccions.
Com que sóc de mena de difícil govern, poc dòcil, les meves relacions amb els que manen a l’Escola o a la càtedra no han estat fàcils, o, si voleu, no els ho he posat fàcil, o potser és que no sempre m’hi sentit ben tractat, ni ben aprofitat. En conseqüència, he passat per fases de menysteniment, al qual he respost amb un autisme defensiu, amb una col·laboració estricta, que finalment s’ha transformat en una participació entusiasta. Aquesta evolució no ha estat mèrit meu sinó de l’amistat dels meus companys, dels companys que pertanyen a la universitas de l’ensenyament, amb els que hem compartit vivències, viatges i, per damunt de tot, arquitectura. He après molt d’ells i també d’aquells que ens porten cada dia –dilluns i dimecres- a l’Escola els seu somnis, i que ens permeten generosament que intervinguem –alguns cops violentament- en les seves vides, i ens estimen: els alumnes.
Ha valgut la pena.
EL VIATGE – Carta als estudiants del viatge de Califòrnia
Estimats i enyorats viatgers, molts coneguts, us he trobat a faltar.
No sempre. He tractat de no pensar en Califòrnia i fer la meva feina que, ara és viure.
Però us he trobat a faltar. El millor d’ensenyar a l’escola són els alumnes. No per, com fan alguns professos malats, bastir el seu ego humiliant el personal; ni per vampiritzar el jovent, “noves idees!”, ells no en tenen, no diuen res, sols reben; tampoc per cercar ma d’obra barata i qualificada per treballar al despatx. A l’Escola estem per compartir amb vosaltres un tram del camí cap l’arquitectura, i per ensenyar com fer-ho, no exactament per corregir projectes fins fer-los aprovables. Amb alguna ocasió hem sentit el “clic” que us transforma ja en probables -bons- arquitectes.
Aquest procés, a la classe on veniu sovint de forma obligatòria, per sorteig, i on l’activitat ens la proposeu encaminada a una nota d’examen, es fa més difícil de practicar. Nosaltres no ens rendim, tractem de reconduir-lo tot el que podem, sovint contra els desitjos d’alguns alumnes que estan per altra cosa, diguem-ne passar l’assignatura.
En el viatge- la novetat, els estar tot el dia plegats, mirant i descobrint sense altre premi que el descobriment, la felicitat del nou coneixement o la percepció de que estem millorant a marxes forçades- la cosa més important és que ens hem alliberat del projecte-a-presentar, tenim temps per millorar la nostra percepció, fixar valors, construir en definitiva la nostra sensibilitat i la capacitat d’emmagatzemar bellesa.
Ara us diré un secret d’aquests viatges. No triem els alumnes ja que tots, per definició, podrien ser bons arquitectes. Amb tot ens estimaríem més que vinguessin els dels nostres cursos (Brullet-Rahola, Prats-Obiol, Illescas-Vidal) perquè el podríem reforçar-l’efecte viatge a classe, però tots són benvinguts, els coneguts encara més. No passa el mateix amb els professors sols volem els que som amics, sense enveges, de fàcil tracte comprovat en altres viatges, sobretot els que volen fer un grup entre ells- “jo vinc a l’escola per estar amb vosaltres, per parlar d’arquitectura”- volen dir parlar de la seva obra- “a mi els em semblen cada any pitjors,”etc.- Nosaltres volem tot el contrari fer grup amb els alumnes “ens agrada” aprendre plegats, no com un ramat, diversos grups circumstancials, no reglats, no tots sabem el mateix de tot, “ens agrada” també respectar estones de llibertat i privacitat. Aquesta situació que ha anat sorgint amb la “gent del viatge” (ManuelBrullet, Toni Bou, Rafa Càceres, Estela Rahola i d’altres) “ens agrada molt!” i la cuidem.
La sensació que tinc és que m’he perdut la millor part del curs, a mi que me’n resten tan pocs! He tractat de no pensar-hi, però les vostres postals un dia em van desmuntar. Quan un es fa gran va assumint ja les coses que mai serà: Mariner d’un veler, pintor- no tinc temps-, bateria d’un trio de jazz -no estic dotat-, poeta –massa ocupat-, corredor de marató –artrosis en un genoll… ni tampoc Le Corbusier. Et vas adaptant a la realitat i tractes de millorar l’Illescas que ets, t’hi esforces fins estar a gust amb tu mateix, aprofitant totes les possibilitats al teu abast. No és fàcil.
Les vostres postals, ara que estic un pel obsedit pel temps, em van mostra una cosa pitjor, les coses que mai ja no veuré: el Sea Ranch, Els laboratoris d’en Kahn, La casa Schindler, L’església Unitària d’en Maybeck, La casa Hanna d’en Wrighy i Carmel i la costa nord amb els pins foscos de Monterrey…
Un matí trist. La tristesa la posava jo. Per aquesta raó, si no és molt demanar m’agradaria que vosaltres un dia a l’escola ens expliquéssiu el viatge als que no hem anat, els altres alumnes. Si estic prou bé quan ho feu i no coincideix amb cap “acte mèdic” m’agradaria molt anar-hi. A mi això” ens agrada.”
Jo pensava que aquest seria el meu darrer viatge a l’ETSAB. Si tot va bé i em deixen allargaré un any més encara que només per estar un any més amb nous i saludats alumnes i poder acabar amb un altre -GRAN- viatge final, que aquest cop serà a Brasilònia, perquè segurament allí tindrem, com a Chicago, no sols –el nostre home al Brasil, sinó també la nostra dona!- “ENS AGRADA?”
Adéu enyorats.
