Oriol Bohigas: “Ens cal revolucionaris que sacsegin” - arqxarq

Oriol Bohigas: “Ens cal revolucionaris que sacsegin”

Entrevista publicada a El País el 7 de juny de 2012

Carles Geli
L’excusa va ser que ni a Combat d’incerteses ( 1989) ni a Dit o fet (1992) havia parlat de les revistes que ha promogut al llarg de la seva vida. La veritat és que res del món li és aliè a aquest “ignorant una mica espavilat” com s’autodefineix i no pot parar de dir la seva davant els esdeveniments. D’aquí ha sorgit Passar comptes (Edicions 62), tercer dietari de records on l’arquitecte Oriol Bohigas (Barcelona, 1925), arrencant el 2007 i acabant l’any passat, parla —volgudament desendreçat— de tot, però en particular de la societat, de Barcelona i urbanisme i de les relacions Catalunya-Espanya. I ho fa amb intel·ligent i polèmica sinceritat.

Comença gairebé el llibre fort, posant el col·lega Norman Foster com a paradigma dels grans despatxos professionals convertits en centres d’operacions financeres…
Ningú pot discutir el procés de mercantilització que ha patit el meu ofici, però també el dels advocats o els dels editors; a l’arquitectura, més que a les altres, ve derivat d’un problema econòmic: les pèrdues o els beneficis són brutals i això condiciona tant que ha comportat la caiguda de la capacitat crítica i social, ha desaparegut l’arquitecte artista i l’arquitectura crítica i revolucionària, la que intenta modificar la forma de vida dels usuaris, tipus Le Corbusier o la de la Bauhaus; avui tot està al servei del propietari del sòl, de les constructores o dels bancs que hi participen.

Un altra que rep és la sempre elogiada societat civil catalana, que defineix com a “residus pansits d’una antiga burgesia que ja esbufega i de professionals amb poc aferrament ideològic”.
La burgesia s’ha convertit en un grup sense ideologia, recolzada en la idea que el neoliberalisme ho resoldrà tot. Ha perdut una certa consciència col·lectiva i l’altruisme. Sí, hi ha uns Vila-Casas, uns Jordi Clos, però avui no podrien fer un Museu Nacional d’Art de Catalunya, per un tema de volum econòmic però també perquè no estic tan segur de la solvència artística de les col·leccions que es formen avui en general.

Pot ser que aquesta descol·locació de la burgesia s’estigui traduint d’alguna manera en la gestió de les entitats socioculturals que està dirigint?
Hi ha entitats bàsiques per a la identitat col·lectiva del país, de les que cohesionen, que avui tenen molt menys pes específic del que haurien de tenir i, potser per això, tenen por de manifestar-se obertament. A l’Ateneu Barcelonès, mentre n’era president, vaig intentar que es pronunciessin sobre temes candents i no me’n vaig sortir, també per una qüestió d’entendre la democràcia de manera massa assembleària.

Manca nivell cívic i intel·lectual, doncs?
Clarament: només s’ha de veure qui havia presidit abans aquestes entitats i qui ho ha fet d’uns anys ençà. Però això també passa si es mira els polítics de la Transició i els d’ara… Qui ha vingut després del president Pujol, de l’alcalde Maragall o de González?

Potser encara és més preocupant la seva manca d’ètica en general que la talla.

És que va lligat: si en els polítics no hi ha nivell i no hi ha voluntat de servei el que acabes per buscar a la política és un bon sou pel camí que sigui mentre els partits es converteixen en agències de col·locació… I aquí també han fallat els intel·lectuals.

En quin sentit?
Catalunya és un ideal poètic, intel·lectual. I aquests també han desertat en el fet de voler influir obertament en l’evolució de la política, a diferència del que van fer durant la República o la Transició. Falten quadres i intel·lectuals a tots els partits polítics… Intel·lectuals, mecenes i poble estan com desenganyats de la política, no creuen ni en ella ni en la seva moral. Ens calen revolucionaris que sacsegin; el mateix 15-M no vol líders, ho vol tot horitzontal i assembleari, però això és un problema; una societat amb tanta gent a punt de caure al precipici i està com sedada, com si hagués perdut tota capacitat de revolta.

Doncs el llibre vostè la sacseja, amb propostes com la de fer una gran àrea metropolitana tot agregant a Barcelona l’Hospitalet, Cornellà, Santa Coloma de Gramenet…
Per a mi és el gran repte de Barcelona. A Europa, ja ningú parla de ciutats sinó d’entitats urbanes. La zona metropolitana sembla un altre país, un gran suburbi: descampats i cotxes abandonats, grans blocs pèssims i zones que sembla que no tinguin ni arquitecte ni projecte… I tot això passa a 10 quilòmetres de la plaça de Catalunya. Cal una autoritat urbanística que ho controli però també política. A més, poca gent té consciència de ser de l’Hospitalet de Llobregat o de Cornellà. Caldria organitzar-ho com una confederació, però amb una idea global. Fixi’s que tot el que és representatiu de la gran metròpoli és fora de Barcelona: l’aeroport, el port, alguns equipaments culturals, de les platges més importants…

La crisi agreujarà aquesta situació?
Accentuarà defectes, com els d’asfaltat, el de la neteja i la conservació de parcs i jardins, ja força malament. El problema, però, està en definir econòmicament i industrialment què fem amb Barcelona.

Sembla que s’ha decidit que ja no es produeix res.
La terciarització de les grans urbs és un fet, el preocupant aquí és que ens ho juguem tot només al turisme i vinculat a la multitud.

A la que, per cert, li encanta la Sagrada Família que vostè porta combatent anys i anys…

Sí, l’acabaran. I té algun problema: tot i ser tan ampla com Santa Maria del Mar es fa difícil veure l’altar perquè hi ha cinc columnes… En fi, que en faran un motlle i amb materials plàstics d’aquests en posaran una a cada districte de la ciutat

Catalans poc valents
Potser pels problemes d’espatlla (“u
n error de la natura: la columna vertebral hauria d’utilitzar-se com una biga, no com una columna”) que li repercuteixen a les cames, Bohigas és més sincer ara que mai. Per això, l’exdelegat d’Urbanisme (1980-1984) durant l’Ajuntament socialista, assessor de l’alcalde Maragall en la matèria i regidor de Cultura (1991-1994), creu que “el PSC s’ha de refundar i acabar amb la pantomima de dir-se un partit català d’esquerres que no és d’esquer-res ni català”. I també que “l’intent d’agermanament entre Catalunya i Espanya ha fracassat, és impossible: a diferència de fa 15 anys, ara ja no fa vergonya dir que ets independentista: entre la ciutadania ja té un punt de seriositat que no té encara entre els polítics, però canviarà; Catalunya no va ben acompanyada i és millor el divorci”, diu veient la independència com a motor ideològic i d’il·lusió col·lectiva.

L’independentisme podria canviar la fisonomia de Barcelona, com a capital de Catalunya. “Una administració pública configura una estructura de ciutat. Aquí vam perdre una gran oportunitat amb els edificis de les conselleries, per exemple no comprant, com vaig proposar, tota la plaça Reial per concentrar les diverses seus de Cultura. Com sempre, els catalans vam ser poc valents”.