L’arquitectura moderna està en perill. Any rere any veiem, impassibles, l’enderroc, la mutilació, o senzillament la degradació de desenes d’edificis moderns amb un alt interès patrimonial.
Des d’Arquitectes per l’Arquitectura, juntament amb Arxius d’Arquitectura a Catalunya, volem iniciar un profund debat sobre la conservació del patrimoni arquitectònic modern.
La primera part d’aquest debat és donar a conèixer tot aquest patrimoni a la ciutadania, ja que només a través de la seva interiorització se li podrà donar una permanència i continuïtat amb dignitat. Setmanalment es publicarà a les nostres xarxes socials, informació sobre l’estat de les obres d’arquitectura moderna del nostre país que es troben en el punt de mira; periòdicament aniran acompanyades de breus reflexions, escrites especialment per a ‘Entre l’Agressió i l’Oblit’ de la mà d’una sel·lecció d’arquitectes de renom del nostre país.
#1 ENTRE L’AGRESSIÓ I L’OBLIT | Casa Regàs + Belvedere Georgina (1970-1972) | Studio PER (Lluís Clotet + Oscar Tusquets) | Estat: RUÏNA
comentari de l’estudi AMOO (Aureli Mora + Omar Ornaque)
Quaranta anys després, aquestes dues singulars obres o el record que en queda, es reafirmen desprenent una total vigència –amb l’establiment dels revivals post-moderns en les noves fornades d’arquitectes–, recordant-nos la frescor i l’actitud desenfadada i atrevida d’altres èpoques.
Periòdicament, les revisitem com a paradigmes de l’enginy local, disfressades pels seus propis autors com un popular ’invent del TBO‘, una ocurrència post-moderna, però deixant entreveure tot el pòsit intel·lectual dels projectes i dels seus autors, només per als qui realment es vulguin molestar a descobrir-los.
Les imatges de l’època, moltes d’elles plenes de personatges d’aquest embornal de records barcelonins difús i batejat com a gauche divine, segueixen respirant novetat si obviem –hàbilment– pentinats, acampanats i d’altres efectes de les modes.
Precisament la moda i la tendència, que són les pitjors enemigues de la conservació de l’arquitectura, han dut el destí de la casa Regàs i del Belvedere Georgina cap a camins irreversibles.
Se sol dir que les persones passen i que els edificis romanen. En aquest cas desafortunat, ha estat radicalment al contrari: els edificis no han suportat l’agressivitat amb què l’home els ha tractat –les males llengües parlen de males pràctiques i d’especulació–.
Bastants d’aquells personatges que varen passar per aquestes dues meravelloses obres d’arquitectura moderna encara viuen per, com nosaltres, contemplar aquestes instantànies amb una barreja d’estupor, nostàlgia i abatiment.
