Barcelona, darrers projectes. Les dues animes | Rafa de Cáceres
Aquestes notes no fan res més que refermar el posicionament dels escrits d’aquest blog, partint de que el disseny urbà s’ha de valorar en funció de la construcció de la ciutat, de la seva identitat com a territori físic i social. L’espai públic, per la seva naturalesa, pertany a tothom i la seva formalitat no hauria de ser fruit de les ocurrències de polítics o professionals, sense una referència a la ciutat que conformen i d’acord a una forma de construir-la. Aquesta convicció no sembla haver estat considerada en el conjunt de les darreres intervencions a la nostra ciutat. Des de pavimentacions de ciment raspallat en carrers al voltant del Mercat de Sant Antoni, les propostes de pavimentació als eixos verds de l’Eixample a base de panot, a les pavimentacions en pedra de Pi i Margall o la Rambla, la proposta de la Ronda de la Universitat amb ciment i arbrat encapsulat, o la permanència de l’anomenat urbanisme tàctic, que sembla estabilitzat en les superilles de Poble Nou o Sant Antoni. Disparitat d’opcions de difícil justificació si atenem a la seva coherència urbana.
- Els eixos verd de l’Eixample. El valor dels espais de domini públic.
No és freqüent que el simple – i important – fet de suprimir el tràfic rodat d’un carrer i revertir-lo a l’ús de les persones, hagi comportat un debat terminològic i de teoria urbanística tant fictici com el què s’ha viscut darrerament a la ciutat de Barcelona. Debat que encara no ha aconseguit deslligar la recuperació dels espais de domini públic de la teoria de les superilles, o de que la seva funcionalitat es justifiqui merament com una eina de lluita vers al trànsit privat o la pol·lució. Tanmateix per sobre de la banalització de les superilles, Barcelona venia treballant en silenci des dels ajuntaments democràtics en la recuperació d’espais en benefici de la relació dels ciutadans i de les seves activitats, en detriment l’espai destinat al vehicle privat o a l’aparcament.(1) Fou un període en el que la creació d’un espai de domini públic s’explicava per si mateix, ja que amb la seva formació s’assolia una nova categoria d’espai físic a partir d’acollir les activitats de les persones que el feien servir. I així s’havia vist des de disciplines alienes a l’arquitectura i al disseny (sociologia, antropologia, geografia urbana, etc.) que havien detectat els canvis en el concepte d’espai públic. Aquests canvis enriquien el concepte d’espai lliure urbà, per assolir la categoria d’espai de domini públic (no em refereixo al concepte jurídic de domini públic, sinó a l’especial sentiment de possessió de l’espai per part dels ciutadans), espai concebut com un instrument de redistribució social, de cohesió comunitària, d’autoestima, d’expressió col·lectiva i de comunicació entre les persones. Concepte de «domini públic» aplicable tant a una zona lliure, una plaça, un carrer, un parc o a determinats tipus d’equipaments o indistintament si dit espai està al centre històric, als eixamples del segle XIX, o a les perifèries de la postguerra.
“… es lógico deducir la reivindicación de la ciudad como espacio público. Negamos la consideración del espacio público como un suelo con un uso especializado, no se sabe si verde o gris, si es para circular o para estar, para vender o para comprar, cualificado únicamente por ser de “dominio público” aunque sea a la vez un espacio residual o vacío.”
“La ciudad es comercio, es intercambio”. La ciudad vive cada día del intercambio, es la plaza, es el mercado. Intercambio de bienes y de informaciones. El intercambio supone paz y reglas, convivencia y pautas informales que regulan la vida colectiva. La ciudad es comercio y culturas, comercio de las ideas y cultura de la producción de servicios para los otros.” (2)
Per tot això hem defensat que la recuperació de determinats carrers de l’Eixample siguin entesos com a espais de domini públic, més enllà de funcionalitats tangencials, com la disminució del trànsit, i que han d’estar atents a l’activitat de les persones, i a la seva durabilitat i especificitat.
Aquesta relació íntima entre espai i activitat, hauria d’haver estat l’argument bàsic per a decidir l’abast dels eixos- verds a l’Eixample. La voluntat de recuperar trenta i tres kilòmetres d’espais de domini públic, no es pot justificar exclusivament atenent a criteris de mobilitat, per obstaculitzar al transit privat o com una resposta forçada de la teoria de les superilles. Associant-lo a la mobilitat, s’afebleix el valor social dels espais recuperats, necessaris en l’atapeït teixit de l’Eixample, a més de situar-se en un terreny discutible en el que es sabut que el problema de la mobilitat te una dimensió regional o metropolitana. Fent-lo així s’ha posat en safata de plata, la reacció en contra de determinats col·lectius. Reacció virulenta de sectors que avui continuen interpretant la ciutat com a solar de negoci intocable, que consideren minvants els rendiments econòmics previstos en una zona que ofereix expectatives de negoci lligats a l’especulació dels habitatges o al destí turístic i terciari. Aquesta és la raó de fons que anima el debat entre mobilitat i espai de domini públic. (3).
Malgrat l‘aparent isotropia de la retícula de l’Eixample, la seva estructura urbana és heterogènia i potser hagués estat més eficaç actuar en funció d’estratègies puntuals, intervenint en profunditat, comprovant els resultats socials de les pròpies actuacions. Vuit anys de mandat hagués estat un termini raonable per engegar un procés amb aquesta dinàmica.
2.- La instrumentalització del concepte de memòria històrica.
És evident que en l’espai públic es pot llegir bona part de la pròpia història de la ciutat. La forma dels carrers, la història de les seves activitats i conflictes, la relació geogràfica, geològica o climàtica, o la seva història de classes expliquen gran part de la seva memòria, sovint completada per testimonis personals dels qui l’han viscuda.
Però la consideració de la memòria històrica s’ha de situar com a mitjà necessari per tal de millorar el nostre present i futur, no per a repetir els gestos del passat, com a recordatoris fetitxes de temps anteriors.
Per exemple al panot de la flor, se li ha conferit un valor simbòlic merament gestual, deslligat del valor dels nous projectes. Un mínim coneixement de la memòria històrica de Barcelona, situaria el panot dins d’un sistema constructiu de carrers amb trànsit rodat, formats per voreres de panot; bordons de granit; rigola i aglomerat asfàltic. Així s’ha construït la major part de la ciutat (4). Però també la ciutat, quan ha prescindit de la calçada, ha optat per un paviment únic pels vianants, i no recordem un espai d’aquestes característiques que a Barcelona hagi estat pavimentat exclusivament per panots. Imposar el panot en la materialitat dels nous espais amaga una opció economicista, derivada de la idea de prioritzar la quantitat davant la qualitat.
Que els responsables municipals tenen consciència d’aquesta disfunció, ho demostra l’anunci del panot del segle XXI, que ha de ser paradigma d’un paviment sostenible, amb una resistència al desgast compatible amb la pedra. El nou succedani no sembla fàcil de trobar (4). Tampoc s’oculta la por a la manca d’expressivitat d’un espai, dominat pel ciment, situació que s’intenta compensar amb retalls decoratius de granit. Patchwork aliè a la naturalesa d’ambdós materials.
La recuperació dels llambordins trobats en les calçades d’alguns carrers a remodelar, també s’han considerat com a part del llegat històric de la ciutat, sense advertir que la seva recuperació pertany a una valoració mediambiental de més entitat, ja que cada peça de llambordí concentra l’energia de la naturalesa que la va formar i el treball humà de la seva extracció i manipulació. Estimable energia que no hauria d’acabar a l’abocador.
El concepte de memòria històrica sobre la construcció dels espais de domini públic, hauria de superar la gestualitat, per situar-se en l’essència històrica de la seva recuperació, en el que cada nova actuació pretén millorar la funcionalitat i la durabilitat anterior. Així es justifica, per exemple, que el nou paviment de las Ramblas de Barcelona sigui de pedra, millorant les prestacions del vibratzo actual, o que a les voreres de la Via Laietana s’elimini el panot, etc. Sempre que la ciutat torna a actuar sobre un espai existent, busca aquesta millora. Aquesta és la seva memòria, mes enllà de ressuscitar anacronismes de trams de vies d’antics tramvies, o d’addicció històrica a l’emblema d’una flor.
3. Generalitzar la qualitat. La racionalitat econòmica i social.
Fa més de trenta anys, quan vàrem generalitzar l’ús dels bordons de granit, els guals i altres elements de pedra, sorgiren veus de determinats gestors polítics que consideraven que aquests materials comportaven el malbaratament de recursos i responien a un nivell de qualitat inassolible per a les economies municipals. Sobretot perquè afectava a quilòmetres de voreres dels nostres carrers. Sortosament, en considerar la variable de la durabilitat en el temps- ja que la municipalitat trigava una mitjana de cinquanta anys en tornar a intervenir en el mateix espai – el que inicialment es veia com impossible derivà a considerar-se convenient i racional. No solament a la nostra ciutat, sinó en moltes altres que adoptaren aquestes solucions.
L’ambició de recuperar trenta-tres quilometres d’eixos verds a l’Eixample s’hauria d’acompanyar d’opcions d’urbanització que garanteixin la durabilitat i la seva qualitat el màxim temps possible. La veritable opció de rendibilitat urbana no passa per l’estalvi immediat, sinó per la generositat de la visió de futur. Si es manté la solució de pavimentar els nous carrers prioritàriament amb panot és relativament fàcil preveure – atenent al seu comportament actual – la degradació deguda al desgast del material, al seu diferencial respecte als trets de pedra i a la variació de textures i tonalitats degudes a les freqüents intervencions al subsol.
En tot cas, cal superar la idea de que la qualitat en l’espai públic sigui un luxe o que s’ha d’adjectivar segons zones. La qualitat fa referència, entre d’altres qüestions, a característiques tan concretes com la seva màxima durabilitat i el millor comportament mediambiental, en particular en la reducció de gasos d’efecte hivernacle. Qüestions avui lligades amb la reducció dels materials derivats del ciment, i a utilitzar els de procedència natural. Aspectes que semblen oblidats pels actuals responsables de l’urbanisme municipal.
4.-Arriben les eleccions. Les dues ànimes.
Arriba el moment del no retorn. La proximitat electoral precipita missatges i promeses. Aparegué el temps de la reflexió, el de la consciència del que podria haver estat, el dels somnis incomplerts i les renúncies forçades, i el d’acceptar que el que no es va defensar a l’inici de la legislatura, ja és difícil de recuperar.
És el moment d’albirar possibles aliances de futur, i és previsible que els partits integrants en coalicions de govern marquin diferències cara a la cursa electoral. El què abans foren acords (sovint a contracor), ara seran divergències que interessa visualitzar.
Fora lògic que el debat principal fos sobre la qüestió de l’habitatge accessible a Barcelona, que involucra, directa o tangencialment, als diferents posicionaments ideològics dels partits polítics i dels poders econòmics de la ciutat. Qüestió essencial en el debat de la gentrificació; de la ciutat com espai econòmic; expressió de la ciutat de classe; la relació centre i perifèria; les activitats, etc. Però aquest assumpte supera en molt l’abast d’aquestes línies i requereix un discurs específic.
Tanmateix, la construcció de l’espai públic, també permet llegir els trets més significatius que caracteritzen les dues ànimes que han compartit el govern de la ciutat.
Una d’elles ha omplert d’objectius de progrés l’ideari urbà. Disposada a il·lustrar una ciutat revolucionada a partir de la gestualitat. Compulsiva, amb l’ansietat dels que pretenen deixar un futur lligat, sense reversió possible. Revolució que inicialment nega el passat, sense practicar la calma del convenciment, situant en l’activisme la seva raó principal. En la què el caos adquireix el rol de revulsiu social. Ha estat un ànima atenta a les necessitats de les persones i dels serveis socials; preocupada per la salut pública, per la segregació social, i pels aspectes mediambientals de la ciutat, la reducció dels gasos d’efecte hivernacle o la sostenibilitat.
Tanmateix amb una enorme dificultat per adaptar les estructures de governabilitat als objectius programàtics, i que ha deixat sobre el terreny de la ciutat proves d’una urbanització sovint caòtica i inexplicable. Ànima a qui la manca de teorització ha propiciat renúncies injustificades, com la pèrdua del corredor verd de Pi i Margall o l’ambigua solució de la Ronda de Sant Antoni.
Tanmateix, davant de les eleccions, la fugida endavant serà el recurs en què l’èpica ocultarà l’autocrítica, i l’objectiu de l’activisme recorrerà a nous documents de planejament i a la versatilitat de l’urbanisme tàctic per tal d’assegurar la continuïtat de la política engegada.
L’altra, la del soci de govern, decantada clarament cap a una Barcelona com un espai econòmic desitjat internacionalment, atractiva per inversors immobiliaris, i en busca d’excel·lències gastronòmiques i hoteleres. La Copa Amèrica impulsarà la reforma del Port Olímpic, amb la satisfacció dels gremis d’hotelers i restauradors, resolent, sembla ser, un dels dèficits ciutadans més significatius, com és l’oferta gastronòmica de qualitat. Ànima protagonista indirecta del debat de la mobilitat urbana, principalment a l’Eixample, que conclourà en proposar aturar els espais de domini públic programats i com a compensació plantejar la recuperació de trenta interiors d’illa per a jardins veïnals(6). Però, a més de l’espai públic de la ciutat, la seva política es reflectirà en altres nivells del territori, siguin regionals o de país. Així, aquesta ànima s’expressarà involucrant els nostres veïns de Sabadell, quan s’inaugurin les instal·lacions aquàtiques per exercitar competicions de surf en les generoses aigües del riu Ripoll (7). I més enllà, a Salou i Vilaseca, amb la proposta de Hard Rock, macro complex turístic i d’oci, d’una importància social tal que condicioni el recolzament polític als pressupostos del govern autonòmic a l’execució d’aquell projecte (8).
Ànima que es considera hereva legitima d’aquell model Barcelona (9), que en coalició ha compartit formalment l’acció de govern, però que davant les eleccions no dubta en desempallegar-se de les qüestions polèmiques que apareixen a les ciutats (10), que fan un esforç per assolir espais de domini públics de qualitat i evitar el desplaçament dels seus habitants per raons econòmiques.
Aquestes dues ànimes marcaran el seu territori fins al dia de les eleccions, malgrat que probablement hauran de tornar a conviure en el futur. El manifestar les diferències i l’agitació presumible del debat pot ser més útil que l’aparent complaença viscuda durant el mandat. En aquest sentit seria desitjable aparcar els monocords arguments dels assessors electorals, superant les dades quantitatives, per obrir un debat descarnat sobre el model de ciutat (o societat) a la què s’aspira. Avui els ciutadans mereixem aquesta qualitat de discurs, per sobre dels llocs comuns de la propaganda electoral, sobretot per justificar la utilitat pública del llarg període que han compartit el poder de la ciutat.
NOTES.
(1) Es fàcil recordar les operacions de Ciutat Vella; Avinguda de Mistral, de Gaudi o Roma; el carrer d’Enric Granados; el carrers de Gràcia, Sarrià o el Clot; a Poble Nou: entorns de Cristòbal de Moura, etc. Intervencions semblants a les realitzades en moltes de les més importants ciutats d’Europa.
(2) Jordi Borja. La Ciudad conquistada. Alianza Editorial. Madrid 2003.
(3) Sempre va existir oposició inicial als processos de recuperació d’espais pels ciutadans, però el grau d’oposició de les intervencions de l’Eixample ha arribat a alts nivells d’enfrontament polític entre els socis de govern; d’anàlisis esbiaixat de la teoria d’Ildefons Cerdà (Veure article d’aquest blog: “Avui tots volem ser Ildefons Cerdà“); i d’una intensa campanya mediàtica, que evita el pronunciament sobre les millores que la proposta pot oferir en un sector caracteritzat per un rati d’espai de domini públic inadmissible.
(4) Resulta curiós comprovar com la dignificació del panot com a paviment prové de la definició completa de la construcció dels carrers tradicionals amb la introducció d’elements de pedra en bordons i guals, iniciada als anys noranta.
(5) La creació d’un nou panot del segle XXI, que en el futur serà airejat com un descobriment memorable, no podrà superar la seva feblesa mecànica, tindrà que comptar necessàriament amb la participació d’una solera de formigó, el què farà inútil la seva suposada porositat; no podrà competir amb una resistència al desgast equiparable a la de determinades peces de granit; i que la seva sostenibilitat vindrà justificada per recursos ja comprovats com tractaments fotocatalítics i d’altres, ja aplicats en determinats productes de pedra artificial. De superar les actuals limitacions del panot (amb resistència al desgast molt variada en funció de la seva procedència, amb un coeficient de desgast entre 16 i 20 mm.), serà una meritòria nova peça de pedra artificial, propera a una llamborda, i que no podrà superar la valoració mediambiental (ciment sobre ciment) ni el seu paper urbà inadequat en els nous espais de domini públic.
(6) L’alcaldable del PSC s’ha compromès a recuperar trenta interiors d’illa de l’Eixample fins al 2030. Recuperació iniciada en 1987, amb els primers ajuntaments democràtics nascuts de la coalició entre el PSC i Iniciativa per Catalunya. Des de llavors s’han recuperat 48 patis interiors, inclosos els set nous des de 2015. Dinàmica que, com es pot comprovar, no suposa cap novetat, ja que continua l’engegada fa trenta-sis anys. A nivell de curiositat, l’alcaldable situava l’ocupació dels interiors d’illa com a resultat de l’urbanisme del franquisme, oblidant que l’ocupació s’inicià en les primeres actuacions del Pla Cerdà, al poc de la seva aprovació. En tot cas, la recuperació positiva de nous espais a l’interior de les illes de l’Eixample no té res a veure amb el paper urbà que pot jugar un espai de domini públic, en la complexa relació amb el conjunt d’activitats urbanes.
(7) El projecte de SurfCity al riu Ripoll, promogut per un inversor privat i acceptat amb entusiasme per l’equip de govern sabadellenc.
(8) Significatiu exemple de clientelisme, justificat per la creació de llocs de treball. Hard Rock Entertainment World1 (inicialment BCN World) és un projecte de macro complex turístic i de lleure que ocuparà 825 hectàrees. El complex constarà de diversos hotels, casinos i sales de joc, dos parcs temàtics, un parc aquàtic, camps de golf, un club de platja, centre de convencions, sales de teatre, oficines, centres comercials, restaurants, piscines i zones esportives, i complementarà l’activitat de Port Aventura. Evidentment ningú no planteja les necessitats d’habitatges o equipaments per a les persones al servei del conjunt, ni la valoració de la qualitat humana i cultural de la seva tasca.
(9) Cal recordar que els ajuntaments impulsors foren fruit de la cohabitació del PSC i Iniciativa per Catalunya.
(10) Fora convenient que Barcelona fes l’esforç de mirar a la situació d’altres ciutats que comencen a lluitar contra els efectes de l’especulació turística o de l’entrada de capitals inversors, que estan provocant l’expulsió dels habitants i situant l’accés a l’habitatge en nivells no assumibles per als ciutadans. Així a Màlaga, ciutat caracteritzada pel turisme i els capitals del petroli, ha nascut un important moviment ciutadà (Bosque Urbano de Málaga (BUM); Rizoma Fundación), en contra del monocultiu turístic, l’especulació immobiliària i la manca d’habitatge assequible i d’espais verds.
El govern balear estudia la possibilitat de limitar la compra d’habitatges als no residents, per tal de garantir preus assequibles per als ciutadans de les illes.
A Paris, el govern municipal planteja assolir el 40% d’habitatges socials assequibles per el 2035, per tal de frenar la despoblació de la ciutat.
13 de desembre de 2022
