Deia Lao Tse, 600 anys abans de Crist, que l’arquitectura no són les quatre parets i el sostre sinó l’aire que queda dins. De vegades convé recordar-ho per no caure en el parany de confondre la qualitat de l’arquitectura amb la bellesa de la seva aparença. Tal com deia Sert, un dels nostres arquitectes més universals, “l’arquitectura crea escenaris per a la vida”.
El valor dels tancaments no es redueix, doncs, a la seva mera missió de limitar, definir i suportar, sinó que per la seva forma, els seus valors cromàtics i la seva textura poden no tan sols aïllar-nos de l’exterior sinó anar més enllà i acollir-nos, creant una certa atmosfera vital. D’aquesta manera, doncs, el que és essencial és precisament allò que no es construeix, l’espai que quedaatrapat. Els edificis esdevenen, quan els entenem d’aquesta manera, una successió de buits habitats on tenen lloc les activitats humanes i on es relacionen.
És quan parlem de ciutat que aquest concepte pren més sentit, ja que les ciutats que ens agraden, aquelles on ens agrada passejar i viure, s’han construït amb l’espai públic com a element protagonista, el carrer i la plaça. El buit urbà, allò que no es construeix, es converteix d’aquesta manera en l’element que dota de personalitat i activitat aquestes ciutats, el lloc on la comunitat ciutadana es relaciona i on s’ubiquen les botigues i els bars, les biblioteques i els centres de salut, les esglésies i els ajuntaments. Carrers i places, els buits, són, doncs, el que caracteritza el fet urbà, i configuren en relacionar-se entre ells el passeig com a activitat intrínsecament ciutadana i de relació amb l’entorn.
Els arquitectes, per la nostra formació humanística, som els que tradicionalment hem sigut responsables de la tasca de dissenyar aquests buits i convertir-los en llocs agradables on viure. Tot això em ve al cap al voltant de l’esborrany que s’ha filtrat de l’avantprojecte de llei de serveis professionals, on es proposa que els enginyers puguin projectar i signar a partir d’ara els projectes d’arquitectura residencials, docents i religiosos, amb la justificació que si un enginyer és competent per projectar una edificació, ho ha de ser per projectar-les totes independentment de l’ús que hagin de tenir. Crec que el ministeri d’Economia, que promou a aquesta nova llei, confon l’arquitectura amb les parets que la contenen.
Quin és l’objectiu d’aquesta llei? ¿Millorar la qualitat de l’arquitectura on vivim i on els nostres fills s’eduquen i de l’espai públic de les nostres ciutats? No ho crec pas. L’esborrany es marca objectius més prosaics, com la millora de la competitivitat i la reducció de marges en els preus dels projectes, de manera que això suposi una millora en l’ocupació i la productivitat. Però a ningú se li escapa que les conseqüències d’aquesta llei quant a ocupació per als arquitectes seran terribles i quant a la qualitat de les nostres ciutats també.
Fa temps que els arquitectes estem morint en silenci. Tothom sap que és el gremi que pateix de manera més sagnant les conseqüències d’aquesta crisi salvatge, i la llei en qüestió serà l’estocada que acabarà d’enfonsar-lo, en un entorn on hi ha més del 50% dels arquitectes a l’atur. La liberalització dels projectes d’arquitectura que proposa l’esborrany no es dóna ni a França, ni a Alemanya, ni en la majoria de països europeus, i per tant aquesta no en pot ser l’excusa. Els enginyers construiran edificis sòlids i econòmics, però intueixo que no perdran gaire temps fent mil maquetes per veure quina és la peça que encaixa millor en un indret característic, o dibuixant amb paciència les textures interiors d’un edifici per imaginar-ne els efectes en la vida dels seus habitants. Els enginyers construeixen parets i sostres, però se’ls escapa l’aire que queda dins.
Aquesta llei és molt matussera, i de ben segur que no millorarà les dades d’ocupació ni tampoc la qualitat de l’arquitectura al nostre país. Hi deuen haver altres objectius que se m’escapen, però ja podem afanyar-nos a independitzar-nos d’aquest estat que ens va llastrant i ens porta cap al fons fins a ofegar-nos.
Mentrestant, i com que la llei no s’atura aquí i obre també la liberalització a altres gremis com els advocats i els farmacèutics, jo proposaria als redactors que seguint amb aquesta lògica de millora de la competitivitat i estalvi econòmic la propera operació de maluc del rei Joan Carles la faci un veterinari. Seria una magnífica manera d’exemplificar l’esperit liberal d’aquest govern i estalviar costos en una professió, la de rei, gens competitiva.
Article publicat al diari Ara el 9 de gener de 2013
