L’arquitecte i catedràtic de Projectes de l’ETSAB deixa la docència amb quatre conferències que resumeixen els seus interessos
Publicat a l’ARA el 10 de maig de 2023| Catalina Serra
“Sempre he desconfiat de les especialitats pedagògiques, i ara ja puc dir que no m’interessen gens”. Curiós que ho digui algú que ha dedicat més de quaranta anys de la seva vida a la docència i que, com explicava un dels seus exalumnes de màster a l’Escola Técnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB), durant aquest temps ha creat escola fins al punt que els que l’han gaudit, o patit, com a professor es consideren amb orgull de “la quinta Monteys”. Dimarts al matí, Xavier Monteys (Barcelona, 1953), posava el punt final a la seva vida acadèmica com a catedràtic de Projectes de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) en la darrera de les quatre conferències amb les quals, en certa manera, resumia les seves darreres preocupacions teòriques i vitals. Ho ha fet, com és habitual en aquest àcid i sempre inspirador crític d’arquitectura, de manera poc convencional. Relacionant el treball dels seus alumnes actuals i antics amb obres literàries i artístiques, comentant els seus articles periodístics al Quadern d’El País i deixant caure ara sí ara també crítiques àcides i raonades a la darrera reforma de la seu del Col·legi d’Arquitectes, en el nou paviment que es vol posar a la Rambla –l’ha estudiat molt i, per exemple, hi proposa que s’hi destaquin alguns elements, com ara il·luminar les capelles de l’església del Carme–, o també a la museografia del Museu Blau. “Aquest horrible lloc que intenta explicar-ho tot als nens sense deixar cap espai a la imaginació ni a la fantasia”, comentava reivindicant les vitrines i les col·leccions d’animals de l’antic museu de Zoologia.
Així, amb l’aixopluc genèric de Sobre allò altre —és a dir, sobre el que no és arquitectura, encara que ho sigui també— ha titulat les xerrades Males herbes, Afectes, Sobretaules i Col·leccions. A la primera partia d’una reflexió sobre les males herbes que varen poder sobreviure ufanes durant la pandèmia per tot arreu per reflexionar sobre aquesta vegetació que no és natura ni tampoc conreu sinó una altra cosa, “un tercer paisatge” que creix a les cunetes i als llocs abandonats i que ell relaciona amb l’autoconstrucció, que reivindica. A la segona es va fixar en l’afecte, “que és la base del raonament” i que és imprescindible per poder-se relacionar amb el passat, amb sensibilitat. A la tercera entrava a l’espai domèstic, que ell tant ha estudiat en el grup de recerca Habitar de la UPC i en llibres com ara Casa collage, i se centrava en la sobretaula, aquell moment en què ja no hi ha res sobre la taula més enllà del mantell i la gent que conversa, un espai buit que és, però, el centre de la casa i de les relacions. I a la darrera, la d’aquest dimarts passat, posava la mirada en les relacions entre les coses i els espais, i en el que hi ha entremig.
De fet, tot plegat eren excuses per parlar de moltes més coses, per reflexionar i relacionar idees, objectes i persones. Per posar la seva mirada crítica sobre conceptes que detesta com ara els espais lineals o diàfans, el rigor o el criteri: “Quan es reivindica el criteri és perquè falten les idees”. I també per reivindicar, per exemple, el bigarrament, l’error o el misteri. En resum, per celebrar una visió humanista de la ciutat, feta entre tots –”el que nosaltres portem a sobre també transforma l’espai; l’espai som nosaltres– i entesa “com una suma de col·leccions de tota mena a les quals nosaltres donem un sentit”. L’exalumne del principi, l’arquitecte Félix de la Fuente, explicava que el seu mètode “antipedagògic” és “inspirador”. “Té una manera de relacionar coses entre si que posen en evidència obvietats de les quals un mai s’havia adonat i que tenen a veure amb la realitat de les coses, amb el mundà”, deia. “Una mica és un savi, però no en el sentit enciclopèdic de la paraula sinó en la manera en què relaciona àmbits molt diferents i ho explica en un llenguatge planer que és alhora analític i vital”. Les quatre conferències, difícils de resumir en un article, es poden consultar a la web de l’ETSAB i seran motiu d’una publicació. Ell deixa la docència, però no deixarà d’escriure ni tampoc, diu, de “passejar”.
