Sabem el que cal a mitjà i llarg termini –més habitatges–, però no com arribar-hi, o com gestionar les necessitats immediates
Publicat a El Periódico el 14 de maig de 2023
Comença una campanya electoral que, entre les locals ara i les generals a finals d’any, se’ns farà perpètua. De cop, totes les problemàtiques cobren una rellevància especial, i els titulars s’omplen de promeses poc concretes i materialitzades. Entre elles, destaquen ara les vinculades a l’habitatge, i el govern de l’Estat anunciava aquesta setmana un paquet de mesures encapçalat pels avals de l’ICO a les hipoteques per a joves o famílies amb infants a càrrec.
És un problema important. Segons el Banc d’Espanya, quasi la meitat de les famílies que viuen de lloguer estan en risc de pobresa o exclusió social. I 8.574 famílies van ser desnonades l’any passat a Catalunya perquè no podien pagar el seu habitatge, el nombre més alt de tot l’Estat. Les administracions s’han activat i s’ha aprovat la primera llei estatal d’habitatge de la democràcia. Amb mesures polèmiques, com la limitació dels preus del lloguer, i d’altres àmpliament acceptades, com la rehabilitació i construcció d’habitatges per a lloguer assequible. Perquè si hi ha un consens entre els experts és que la solució passa irremeiablement per ampliar el parc de lloguer social, que ara mateix ostenta el títol de més baix de tot Europa. L’augment de l’oferta és condició necessària per moderar els preus i donar resposta a les persones i famílies que estan a l’espera d’una solució habitacional. Segons el que s’ha anunciat en els últims dies, entre 113.000 i 183.000 immobles, incloent-hi els dels terrenys del ministeri de Defensa i els pisos de la Sareb, es destinaran a aquest fi.
Però encara queda molt camí per recórrer i no podem oblidar que les competències en aquest camp recauen sobre les comunitats autònomes i els ajuntaments. El conseller de Territori anunciava aquesta setmana l’expropiació de pisos buits a grans tenidors per posar-los en lloguer social, i Catalunya ha liderat les mesures de regulació i limitació dels preus dels lloguers. Hem fet un camp de proves que ens permet ara mesurar i avaluar l’efecte i l’impacte de diferents mesures. Des de la polèmica, però també des del rigor científic. Investigadors de la UB i la UPF han publicat recentment estudis sobre aquestes mesures, i des de think tanks com Future Policy Lab es plantegen un ventall de potencials propostes de política pública.
En polítiques d’habitatge no hi ha fórmules màgiques, però s’han construït molts mites sobre les suposades bondats, o maldats, inherents a diferents propostes. Sabem el que cal a mitjà i llarg termini –més habitatges–, però no com arribar-hi, o com gestionar les necessitats immediates. Els camins de les bones polítiques, com els del Senyor, són inescrutables. L’evidència ens dona pistes del que ha funcionat –o no– en altres països, i això s’ha de tenir en compte; però també s’han de provar polítiques diverses aquí, potenciant aquelles que ofereixin millors resultats. Perquè el nostre context és diferent del de, per exemple, el Regne Unit. Però per provar cal paciència, i això sempre manca, sobretot en campanya.
