En el marc d’una materialització arquitectònica hi ha un context urbà o rural, amb connotacions urbanístiques, amb requeriments administratius i amb propostes d’ordenació territorial
Piblicat al Diari de Girona el 21 de juliol de 2023
Cada any amb una regularitat metòdica l’espai comú de la planta baixa de l’edifici de la Pia Almoina, sota el lluernari, s’omple de plafons ben escairats i de formes elegants per a mostrar el conjunt de les obres seleccionades a la convocatòria dels Premis d’Arquitectura de les comarques de Girona.
Durant unes setmanes a la Sala d’Exposicions del Col·legi d’Arquitectes en un petit laberint ordenat i arrenglerat és possible de conèixer i gaudir les aportacions més notables i reconegudes de l’arquitectura de la demarcació. La combinació de les il·lustracions fotogràfiques amb els documents més elementals d’un projecte arquitectònic ens acosten a la materialitat tangible de projectes executats en diferents àmbits. Les formes arquitectòniques, el tractament dels interiors, l’aproximació als paisatges, el coneixement del tractament dels espais efímers gairebé sempre relacionats amb la convocatòria de Temps de Flors esdevenen, en un magnífic mostrari, el termòmetre de la cultura arquitectònica.
És indiscutible que la singularitat de l’obra arquitectònica, els materials i les formes, el tractament de l’espai, l’aproximació al context, les solucions adoptades davant dels problemes plantejats es situen singularment en el projecte. En aquests premis l’element dominant és el projecte. Però aquesta evidència no ens ha de fer oblidar que en el marc d’una materialització arquitectònica hi ha un context urbà o rural, amb connotacions urbanístiques, amb requeriments administratius i amb propostes d’ordenació territorial.
No hi ha cap mena de dubte que el destil·lat selecte de la tria produeix un efecte esbiaixat. La contemplació de les successives exposicions ens podria fer pensar que la realitat de l’arquitectura que es fa es correspon amb l’arquitectura que es mostra. Però és del tot evident que el destil·lat, la tria, esbandeix la mitjania i reforça l’excel·lència. Però d’aquí no en podem pas deduir que la tònica habitual sigui l’excel·lència experimental que ens mostren els premis. Algú podria fins i tot pensar que són uns premis de revista sinó fos que cadascun dels projectes mostrats ha experimentat el contrast de la realitat. Són cases per viure-hi, espais comuns per compartir, equipaments per a utilitzar col·lectivament. No hi ha ficció, només hi ha selecció. I en la selecció destaca el més atractiu, el més innovador.
Hi ha intervencions en nuclis urbans, en centres històrics, hi ha edificis nous de trinca d’habitatges, hi ha habitatges nous en el sòl no urbanitzable, hi ha antics espais d’arquitectures rurals o urbanes reconvertits a una nova realitat. El vell i el nou estableix un diàleg dialèctic d’una gran força creativa. Vida vella i vida nova, materials renovats i materials reciclats. Vidre, fusta i metall, al costat de l’obra clàssica.
Ara ha fet vint-i-cinc anys que això ha estat així. Un any darrere l’altre, cada any la publicació de l’any ha proporcionat un mosaic ple d’atractius. És el que es desprèn del llibret: 25 Premis d’arquitectura. Comarques de Girona, 2023 amb la valoració qualitativa del jurat que aporta els criteris de la selecció i els fonaments de la tria. Tot darrere un recull fotogràfic i planimètric de les obres. Bon material per a reflexionar sobre les qüestions que els premis tracten de ponderar.
Amb motiu del 25è aniversari s’ha publicat també el treball de Xavier Monteys, professor de projectes de la Universitat Politècnica: Girona premiada. Vint-i-cinc edicions de Premis d’Arquitectura de les Comarques de Girona, 1997-2023, que es publica amb uns mots inicials de Miquel Noguer i Planas, President de la Diputació de Girona i d’en Marc Riera i Guix, president de la demarcació de Girona del COAC. El president de la demarcació no s’està pas de recordar en un exercici noble i just els diferents presidents que abans que ell van exercir el seu mandat al llarg d’aquests vint-i-cinc anys (Carles Bosch, Josep Riera, Frederic Cabré i Narcís Reverendo).
Xavier Monteys repassa d’una llambregada els 640 projectes que han estat analitzats al llarg d’aquests vint-i-cinc anys i remarca algunes característiques en un balanç acurat de les successives edicions. La primera de totes la preeminència dels projectes d’habitatges. I després repassa la convivència entre el Vell i el Nou, els Assaigs efímers, les Cases per viure és a dir les formes de la vida per passar després a les formes de l’organització i finalment a repassar els aspectes de les singularitats projectuals que ens estimulen i ens sorprenen.
El volum de Monteys és una síntesi de les 25 síntesis dels 25 anys de premis. En els volums anuals hi ha el mosaic del conjunt de les obres seleccionades i sotmeses a judici. En aquest volum recopilatori en un annex es publiquen les obres premiades any a any. Qualsevol identificació singular, un esment particularitzat, seria una injustícia. El que té mèrit, el que és il·lustratiu és aquest repertori permanentment renovat d’arquitectura de primera línia. Val la pena de constatar que la major part de les obres premiades han envellit bé. Vol dir que la tria ha estat ben feta.
Només cal recordar que els premis són un reconeixement i un estímul i un recordatori que sempre hi ha marge per a la millora. El Col·legi fa la seva feina i no es limita només a visar les obres dels seus associats. Esdevé una guia per tal de tenir un patró de judici i valoració que ens ajuda a entendre millor la permanent renovació dels entorns urbans i rurals. I l’encaix a la societat de la feina de l’arquitectura.
