És satisfactori topar amb un veterà com Llinàs, en qui els molts anys de pràctica professional no han actuat com un llast, sinó com un estímul per continuar en la seva recerca.
Publicat el dissabte 11 d’abril de 2015 al diari LA VANGUARDIA
El carrer Perú és ample i rep l’ombra de grans plàtans. Però la majoria dels blocs que el flanquegen són de qualitat menor: paral·lelepípedes de monòtona composició, impersonals. Per això Pepe Llinàs, en rebre l’encàrrec de construir allà un bloc amb 44 habitatges de protecció oficial, es va fixar com a prioritat trencar l’ordre abstracte dominant i donar vida al seu volum. El resultat del seu esforç és un edifici que torna a confirmar la traça de Llinàs, i enriqueix arquitectònicament la ciutat.
L’edifici té set plantes (més la baixa) a la seva façana al carrer Perú i quatre (i baixa) en la seva prolongació cap a l’interior de l’illa. Aquesta llarga façana lateral apunta la panòplia de recursos utilitzats per Llinàs. El més visible és la seva trencada línia de cornisa, que es dibuixa amb elements prismàtics amb sortints subtils, boscos de xemeneies i balcons allà on es poden col·locar sense saltar-se la normativa. Llinàs ha combatut també la monotonia habitual amb l’ús de dos colors en façana (per desdoblar el seu perfil), amb buits que agrupen dues finestres (per dinamitzar la composició) o amb elements longitudinals que subratllen línies de finestres.
Els interiors han estat tractats amb criteris d’humilitat, com correspon a una promotora de CC.OO., molt curosa amb els pressupostos, que ni així no va aconseguir sobreviure a la crisi.
És satisfactori topar amb un veterà com Llinàs, en qui els molts anys de pràctica professional no han actuat com un llast, sinó com un estímul per continuar en la seva recerca. És rellevant, doncs, en aquest projecte l’afany de trencar amb el que és previsible. Però sobretot ho és la subtilesa amb què Llinàs ho aconsegueix: fent se sentir clarament sense alçar la veu.
Al sòcol d’aquesta obra, Llinàs s’ha permès un detall obertament figuratiu, inspirat en la foto de Català Roca (un Corre, corre que te pillo gall empaitant una gallina per la platja del Somorrostro el 1955). És una manera conscient de buscar referents per a l’arquitectura d’avui en la nostra tradició cultural. I és també una manera, potser in conscient, d’inscriure’s en aquest patrimoni, al qual Llinàs pertany ja per dret propi, després de construir els habitatges del carrer del Carme, el conjunt de Fort Pienc o la Biblioteca Jaume Fuster, totes obres totes notables que, com aquesta, milloren la ciutat.
Foto de portada extreta de afasia.org
