Els últims anys s’han fet avenços, però les administracions no sempre han respost com caldria
Publicat a l’ARA el 10 d’abril de 2019
Fa pocs dies ens vam emocionar en saber que el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts ens havia atorgat un dels Premis Nacionals de Cultura 2019 “per la contribució a la construcció d’un país modern per mitjà de l’arquitectura i l’urbanisme i per haver impulsat la reivindicació d’aquest patrimoni arreu de Catalunya”. Aquest reconeixement a la nostra tasca, feta per tantes generacions d’arquitectes en la llarga història –de més de cent anys– del COAC, ens fa sentir molt contents i ens porta a la reflexió.
Tota manifestació d’un poble, d’una societat, és cultura. Ho és la seva música, el seu coneixement, la seva literatura, la seva cuina, la seva llengua… L’arquitectura, doncs, també és cultura, i ho és no només pel fet de materialitzar els espais de vida, sinó també com a mitjà d’expressió de les civilitzacions.
Però l’èxit de l’arquitectura depèn de la seva capacitat de connectar amb les necessitats de la ciutadania i saber oferir una resposta. I és en aquesta dependència quan esdevé el mirall de la societat, dels seus valors i de les seves preocupacions, de les seves mancances, dels seus anhels i del seu futur.
A Catalunya, malgrat la greu crisi econòmica viscuda, l’arquitectura viu en un continu gran moment. La producció arquitectònica del Modernisme, el Noucentisme, la del GATCPAC, el treball del Grup R, l’arquitectura sorgida de la transició democràtica i, ja més recentment, la bona feina dels arquitectes hereus d’aquesta generació, així com la implicació dels joves en les necessitats socials, tots ells han contribuït, sens dubte, a la transformació del territori i al creixement cultural del país. I l’han dotat del relat arquitectònic que tant admiren els investigadors que consulten l’Arxiu Històric del COAC o els turistes que planifiquen les seves vacances triant itineraris de bona arquitectura al nostre país.
Fa anys que parlem del museu d’arquitectura, però el cert és que no es materialitza. Potser és necessari repensar-ne el model
Malgrat tot això, hem de dir que les administracions públiques no sempre han respost amb un suport i un compromís en proporció al que caldria, tot i els progressos que s’han fet en els últims anys. Un bon exemple d’aquest avenç és l’aprovació de la llei d’arquitectura per part del Parlament de Catalunya, l’any 2017, que destaca especialment per dues qüestions que entenem fonamentals: promou la difusió de l’arquitectura i el seu ensenyament a les escoles, i estableix que la contractació pública ha de tenir com a principal fita la qualitat arquitectònica per sobre del valor econòmic. Més recentment, un altre avenç: la decisió del govern de la Generalitat de constituir com a seccions de l’Arxiu Nacional de Catalunya els arxius de titularitat privada, una excel·lent notícia per al nostre Arxiu Històric i que de nou mostra la voluntat de tenir una visió holística. Però no n’hi ha prou, cal més visió integradora i més relat arquitectònic.
L’arquitectura és visitable, és transitable, és viscuda. I ens desperta sensacions, ens fa créixer. Visitar la Casa Bloc, per exemple, és submergir-nos en la Barcelona de la Segona República, on un grup d’arquitectes treballaven per aconseguir habitatges dignes per als obrers, que vivien en la pobresa. Però la Casa Bloc no s’entendria sense l’arxiu documental del GATCPAC, recuperat pel Col·legi d’Arquitectes, que permet aprofundir en la ideologia i la metodologia d’una generació d’arquitectes que malauradament va desaparèixer amb la dictadura franquista.
Fa anys que parlem del museu d’arquitectura, però el cert és que no es materialitza. Potser és necessari repensar-ne el model. El COAC té centres d’arquitectura arreu del territori, espais de difusió per prendre consciència de la nostra cultura i que són a la vegada punts de trobada interdisciplinaris que s’haurien de potenciar. Acollir per conèixer i debatre, amb el valor que l’arquitectura pot aportar. Aquesta és una idea de museu en què no tan sols mirem el passat, sinó que també observem el present i avancem per millorar el futur.
L’any 2018 els ministres de cultura europeus signaven la Declaració de Davos, que incideix en la necessitat i la urgència d’impulsar un ‘Baukultur’ de qualitat. És a dir, un plantejament nou i adaptable que doni forma al nostre entorn construït, arrelat a la cultura, que fomenti activament la cohesió social, que garanteixi la sostenibilitat mediambiental i que contribueixi a la salut i al benestar de les persones.
Des del COAC, continuarem treballant per fer-ho possible, ajudant a percebre que l’arquitectura és cultura. És la nostra tasca i és el nostre repte.
