Les Drassanes han reobert després de la reparació d’una part important de les naus gòtiques i llueixen ara quasi buides; semblen estar a l’espera per donar servei. El millor d’aquesta intervenció és la teulada, el paviment i els elements de senyalització i il·luminació en acer, que han quedat perfectament dissolts en el conjunt. La uniformitat del paviment ajuda a veure que naus, arcs i pilars formen un conjunt que té la simplicitat d’un hort amb les seves rengleres traçades a cordill. Ens podem imaginar la galera del segle XVI en construcció, amb la qual l’edifici comparteix la repetició de rems i costelles, com una rèplica invertida dels arcs de les naus.
Sovint som crítics amb l’arquitectura, molts cops per una falta de modèstia innegable, també perquè alguns edificis volen ser més presents que necessaris, i moltes vegades critiquem també el posicionament dels autors. En el cas que ens ocupa, l’arquitectura és, però, exemplar, i també ho és la feina de la reparació duta a terme, i en conseqüència la feina dels seus responsables. Ja no estic tan segur dels continguts del museu i del seu discurs, tal com s’anuncia a la façana: “Treballem per una nova exposició on tu seràs el centre… amb el mar de fons”, acompanyat d’un grapat de paraules clau, com ara emocions, sentits, participació, recerca… Un conjunt esperpèntic que és als antípodes de la qualitat arquitectònica de l’edifici i de la seva reparació, com tampoc hi és el logotip de la institució, que sembla el d’una àrea de servei d’autopista sobre un fons blau comissaria.
Podem pensar que n’hi ha prou a reparar un edifici constructivament. ¿Però la reparació no hauria d’incloure també posarlo en funcionament de manera adequada i —en el cas d’un museu— intel·ligent? Jo crec que sí. S’ha de saber com reparar un edifici, però també com omplir-lo satisfactòriament, i aquí tenim seriosos dubtes, almenys si jutgem el que es pot veure ara. ¿Hi té algun sentit l’exposició Ser dona avui, o la infantil mostra titulada Viatge mar enllà, que sembla l’attrezzo d’un conte infantil? Una exposició irreal sobre els viatges al mar, al costat mateix del port de Barcelona, on els creuers representen una realitat tangible que afecta la ciutat sencera. En canvi, aquí es recrea el viatge com si fos un llibre de pàrvuls amb quatre reproduccions a escala de la col·lecció del museu. Per què hem de recórrer al “viatge” per entendre la fabulosa activitat que suposa la construcció naval? La construcció de vaixells o d’edificis, si no és apuntalada per bajanades semblants, no sembla tenir interès per al museu (em pregunto quants enginyers navals hi ha a la plantilla de l’equipament). Per què no fer créixer el vessant naval? Per cert, és veritablement ofensiu, i m’atreviria a dir indigne, que l’únic vaixell de guerra d’aquesta exposició sigui el HSM Victory; un vai- xell anglès representa la batalla de Trafalgar, amb la Union Jack inclosa, i tot plegat explicat com si aquest país no tingués res a veure amb el que va succeir a Trafalgar. El text que ho acompanya no pot ser més il·lustratiu: “La mar, igual que la terra ferma, és escenari de conflictes permanents que afecten els viatges, tan si aquests s’han organitzat per la confrontació com si la confrontació ha sorgit durant la travessia” (les cursives són meves). No és possible imaginar una manera més cursi per referir- nos a una batalla naval. ¿Això és el contingut educatiu del Museu Marítim?
No havia vist mai un museu on semblés que els seus responsables no tenen interès per la col·lecció. N’hi ha prou a veure la reproducció de l’Ictíneo, al jardí, que sembla esperar que el sol, amb l’ajut de la pluja, l’acabin per fer malbé; o la galera a la qual han llevat unes pe- ces del casc per veure un ninot a l’interior. No és el contingut que una ciutat com Barcelona pot exhibir en un museu d’aquesta importància. Si Barcelona no sap omplir els seus museus adequadament, ha de revisar la eva política museística; per molt que vulguem argumentar a favor de la interacció, la comunicació, l’accessibilitat o la participació en un museu, la col·lecció té un valor. Tan sols cal veure el Museu de Carrosses Fúnebres, no gaire lluny d’allà, per adonar-se del que representa la col·lecció per a un museu. Posats a recrear un viatge, podríem tornar a dur el Museu Marítim al Museu Naval que era i mereix ser.
Article publicat a El País el 4 d’abril de 2013
