En record d’Oriol Bohigas i Guardiola
Corrien els anys finals dels 70 i acabaven de nomenar l’Oriol com a director de l’ETSAB. Un dia vaig anar a veure’l i li vaig demanar si volia dirigir la tesi doctoral que pensava fer, una espècie de complexa i laboriosa reflexió sobre un projecte i posterior obra que aleshores tenia entre mans.
Malgrat la sorpresa inicial quan va dir que acceptava i d’aquella manera que només l’Oriol podia dir i un només podia fer que dir que si, em va proposar un canvi radical de temàtica i que fes un treball sobre la part noucentista de Josep Puig i Cadafalch, aleshores poc estudiada i pendent de recopilació i replantejament tant en la seva part documental com en la de pensament.
Val a dir que en aquells moments la figura d’en Puig m’era poc propera tant en el vessant polític com en el de l’arquitectura, on la militància del moviment modern impedia un retorn als orígens que no em deixava veure gaire més enllà de l’actualitat ni permetia ocupar-me d’un personatge com aquell.
El procés de gestació del treball va ser molt llarg, quasi 10 anys, ja que la part documental sobre l’obra arquitectònica i gràfica del mestre de Mataró estava dispersa per molts indrets , sobretot amagada a les golfes de la seva pròpia casa del carrer de Provença, on entràvem clandestinament amb la historiadora i avui catedràtica alemanya Andrea Mesecke, que va col·laborar a donar llum a tants anys d’oblit i de foscor sobre el tema, classificant, endreçant i localitzant tots i cadascun dels prop de 800 dibuixos, plànols i memòries que vàrem poder recollir en aquest llarg període de temps. Avui aquesta documentació es pot consultar a l ‘Arxiu Nacional de Catalunya de Sant Cugat.
Sobre aquesta tasca de recopilació de la documentació gràfica, es va fer una exposició a la casa Macaya , dirigida per Ignasi de Solà-Morales, que va ser membre del tribunal que va jutjar la tesi i que fou presidida per Rafael Moneo, amb la presència com a vocals de Jordi Garcés , Mireia Freixa i Antoni de Moragas.
Aquets anys, tota la dècada dels 80 i part dels 90, probablement els més optimistes i positius de la nostra vida, els vaig poder compartir sovint amb l’Oriol amb formats molt diversos; des de fent feina als seus despatxos del carrers de Calvet i Camp, a l’escola, també dinars, però molt millor en sopars i posterior nocturnitat.
La hipòtesis inicial que l’Oriol proposava va resultar ser l’adequada, com moltes d’altres en el seu prolífic i abundós treball intel·lectual, i a partir d’aquí, s’obrí una nova finestra de coneixement aleshores poc coneguda o sinó directament ignorada fins la data.
Puig i Cadafalch pot ser ara considerat ja no només un arquitecte modernista com s’havia encasellat en la bibliografia anterior sinó el pare del noucentisme català, amb referents secessionistes i de l’escola de Chicago, que varen donar part a la millor arquitectura classicista del país fins als anys 50, data on es posa fi a l’activitat arquitectònica de Puig.
Arquitecte, polític, historiador, arqueòleg, Puig i Cadafalch va representar un paper cabdal dins de la vida i la cultura de la primera meitat del segle XX a Catalunya, donant continuïtat a una sèrie de personatges arquitectes amb similars perfils culturals com varen ser Elies Rogent i Domènech i Montaner a finals del segle XIX, els seus predecessors en el temps.
Arquitecte, a estones polític, historiador i polemista, Oriol Bohigas ha representat un paper cabdal dins la vida i la cultura del país, principalment a la de Barcelona, on ha estat present durant la segona meitat del segle XX i l’entrada del XXI.
No sé si seria agosarat de dir que l’Oriol ha sigut el Puig i Cadafalch dels nostres dies, tampoc ser si té massa importància , però aquí ho deixo.
P.D
Ja no podrem compartir més “ caliquenyus “, ni bourbons sense gel, ni matinades, ni estirabots com els que només tu podies dir.
Gloria per sempre Oriol.
