Les cases barates del barri del Bon Pastor de Barcelona són un exemple de l’inici de l’habitatge social a Europa, un fenomen que va néixer amb el procés d’industrialització
Publicat a Sàpiens, febrer de 2022 | Text de Sílvia Manzanera amb l’assessorament d’Andreu Mayayo
Les cases barates del barri del Bon Pastor de Barcelona són un exemple de l’inici de l’habitatge social a Europa, un fenomen que va néixer amb el procés d’industrialització i que havia de donar resposta a les pèssimes condicions en què vivien les persones que es desplaçaven a les ciutats a treballar. Un projecte de museïtzació del muhba en preservarà la història.
LA CASA ÉS SENZILLA, té una planta i quaranta metres quadrats. Un passadís estret connecta les tres habitacions i la cuina-menjador, que té un safareig de pedra, un fogó, una taula cansaladera i una altra amb un braser als peus. Les portes i les finestres són de fusta; el terra, de ciment, i els sostres, baixos, de guix i encanyat. Per anar al lavabo, s’ha de sortir al pati, on hi ha el safareig per rentar la roba i les gàbies de les gallines. El nivell de confort és mínim —aigua corrent a la cuina i al lavabo, i electricitat només per il·luminar les estances— i, el mobiliari, molt senzill. Rentamans, bagul, llit a l’habitació de matrimoni i llits plegables als altres dos dormitoris. L’aparell tecnològicament més avançat és la màquina de cosir a pedal.
Som al barri del Bon Pastor, a la Barcelona del 1929, la ciutat que construeix tramvies i ferrocarrils i aixeca fàbriques, l’urbs on arriba gent que abandona el camp a la recerca d’oportunitats i que, quan hi arriba, no té un lloc on viure. L’habitatge apareix com un problema que obliga els governs a buscar-hi solucions, com les anomenades cases barates, que volen ser una alternativa digna a les barraques que han aparegut en diversos punts de la capital, i que es converteixen en el model d’habitatge social a l’Estat espanyol. Són habitatges per a la classe obrera o mitjana-baixa que es poden llogar amb ajuts oficials o comprar amb préstecs de baix interès. Tot i que aquest és un cas paradigmàtic per conèixer la història l’habitatge social, l’inici cal buscar-lo a la Gran Bretanya.
Londres, el punt de partida
L’origen de l’habitatge social és inseparable de la revolució industrial, que arrenca a inicis del segle XIX al Regne Unit i s’estén per Europa i els Estats Units. El procés d’industrialització provoca una migració massiva del camp a les ciutats, que no tenen recursos per rebre els milers de persones que van a treballar a les fàbriques. Apareixen problemes de salut, convivència i habitatge, i neixen els slums, barris on la gent viu en condicions deplorables. En aquest context es crea, el 1889, el London County Council, l’òrgan de govern del Comtat de Londres, que ha d’aportar solucions als problemes de l’habitatge de les classes més desfavorides per tal que visquin en condicions dignes, amb aigua corrent, il·luminació, ventilació i dormitoris separats.
La institució posa les bases de l’habitatge social: l’aplicació de mesures per garantir l’accés a una residència digna a tota la població, unes accions que s’estenen a altres països europeus.
La Gran Bretanya, Àustria i Holanda van ser els països precursors dels habitatges per a la classe obrera
Les primeres normatives
El 1901, la Woningwet (llei de l’habitatge) holandesa es converteix en la primera normativa que regula l’habitatge social. A l’Estat espanyol, la primera iniciativa oficial per construir habitatge social és la Llei de les Cases Barates, del 1911, que permet fer-ho de manera directa o a través d’ajuntaments, cooperatives i entitats autoritzades.
A partir del 1918, Viena, que s’ha convertit en l’única gran ciutat del món amb un govern socialista, impulsa una important agenda social que inclou una política d’habitatge única a l’època. Entre el 1923 i el 1934, es construeixen uns 65.000 pisos i més de 5.000 cases unifamiliars per a les classes més desfavorides. A més, són de qualitat: estan dissenyats pels millors arquitectes del moment, tots representants del modernisme austríac.
Expulsar els barraquistes
En aquesta època, a l’Estat espanyol es continua impulsant l’habitatge social, però amb un rerefons molt conservador. El 1921, la segona Llei de Cases Barates amplia la possibilitat de l’edificació a les societats i les entitats oficials, millora les condicions dels préstecs, augmenta els pressupostos destinats a habitatge i estableix diferents tipologies de cases: ultrabarates o populars, barates, econòmiques —per a les classes mitjanes— i per a funcionaris i per a militars. També obliga els consistoris a trobar-hi solucions. És així com, el febrer del 1927, durant la dictadura de Primo de Rivera, es crea el Patronat Municipal de l’Habitació a Barcelona, que construeix més de dos mil habitatges per als barraquistes que han de ser expulsats de Montjuïc, on s’ha d’instal·lar l’Exposició Universal del 1929.
L’organisme publica un estudi on es descriuen els habitatges que es construiran i, també, la situació de “vergonzoso hacinamiento” de la ciutat: “A consecuencia de esta carestía de viviendas, se ha producido una aglomeración de gente en todos los barrios obreros […], en donde viven en espacios incomprensibles docenas de personas sin agua, casi sin luz y sin la menor precaución higiénica”. Es parla de “hediondas barracas que por millares rodean Barcelona” que ofereixen “el aspecto deplorable de un campamento africano”.
HO SABIES? Les Cases Barates del Bon Pastor, un museu sobre la història de l’habitatge obrer
El 2010, amb la remodelació del Bon Pastor —un dels barris del districte de Sant Andreu—, el moviment veïnal va proposar la idea de conservar una de les illes de les Cases Barates per dedicar-la a equipament comunitari i memòria. La proposta va ser acceptada i es materialitzarà, l’any vinent, en forma d’un nou espai expositiu del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA).
De tot el conjunt es conservaran setze habitatges. Se’n rehabilitaran quatre com a casa-museu, replicant l’estructura original; quatre més acolliran els espais expositius que explicaran la història de l’habitatge a la capital catalana, i, als vuit restants, s’instal·larà la resta d’espais del museu, que també funcionarà com a equipament de barri.
La proposta, que pren de referent el Työväenasuntomuseo (el Museu de l’Habitatge dels Treballadors) de Hèlsinki (Finlàndia), posa en valor el patrimoni existent.
