El carrer de Pi i Margall , com d’altres traçats en diagonal respecte a la trama d’en Cerdà, resulta idoni per convertir-se en un espai de relació ciutadana, donat la seva escassa funcionalitat vers la mobilitat rodada. Per aquest mateix motiu, es van transformar les avingudes de Mistral i de Roma, trams de Pere IV , el passeig de Gaudí, i altres. I així es va recollir en la proposta inicial de les superilles i de la Xarxa Ortogonal d’autobusos.
En conseqüència, l’Ajuntament proposà el carrer Pi i Margall com a un corredor verd.
Malgrat que a Barcelona és difícil d’aconseguir, la biodiversitat, o la connexió biològica entre els ecosistemes marítim i de Collserola, com deia el programa, si que es pretenia assolir quelcom més important: que les persones poguessin gaudir d’un espai de relació i una vegetació renovada, convertint-se en el gran salo cívic de Gracia, relacionat amb el Camp d’en Grassot i Horta- Guinardò.
Però malauradament no ho serà: un acord de govern va decidir que l’anunciat corredor verd es convertirà en un simple carrer amb parterres i via ràpida del transport en autobús. Per suposat que els ciutadans necessitem una bona xarxa de transport públic, però aquí era possible prioritzar el domini cívic, ja que diversos estudis municipals havien demostrat que existien alternatives per satisfer amb eficàcia el servei de transport.
I la participació veïnal?
D’aquesta podem donar fe a la vista del desenvolupament de l’assemblea de districte del desembre passat, prèvia a l’aprovació del projecte. A la taula, l’arquitecte en cap explicà amb solvència la proposta, amb visualitzacions atractives, ometen cap referencia al corredor verd. ( L’omissió és una eina freqüent en la practica política). La regidora d’Horta, validava la proposta, excusant majors explicacions, adduint problemes de salut. El regidor de Gràcia, responsable de la política mediambiental de la ciutat, parlant de la connexió biològica entre el mar i Collserola, qüestió que ningú no va entendre. Mesos abans lamentava no haver defensat amb els veïns de Gràcia, l’opció del corredor verd. La disciplina de govern ho va impedir. Els veïns, preocupats per les molèsties de les obres i la reducció de zones d’aparcament, fins i tot algú preguntant per que volien tants arbres. Finalment, la satisfacció generalitzada per l’arranjament del carrer és recollí en la premsa de l’endemà.
Per tancar l’escenificació, la regidora de Mobilitat, publica un article, sota el títol: “Pacificar per transformar”, en el què afirmava : “ cap projecte de pacificació dels carrers de la ciutat és realista si no inclou alternatives sòlides de transport públic “, recalcant l’èxit de Pi i Margall. Però, és un carrer pacificat, quan circula transit en dos direccions , a 30 km/h ? Quins nens jugaran en aquest carrer “pacificat”?. Una vegada més les paraules amagaven la realitat.
De la participació veïnal són il·lustratives algunes cartes de joves ciutadans del barri: “ “el president de l’associació de Camp d’en Grassot, està en contra de la superilla, …; la majoria són gent del barri de tota la vida i els canvis no els hi agraden gens…; que arribin joves amb ganes de transformar les coses, els fa entrar en pànic…; el regidor de districte defensa la pacificació, amb autobusos.”
Mirant els inicis de les associacions de veïns, en aquelles eren freqüent la discussió sobre qüestions de ciutat: la lluita per l’habitatge de l’OSH o del Patronat; el cobriment dels cinturons de les Rondes; els Plans Populars que serviren de base a diferents modificacions urbanístiques, etc. La democràcia a Barcelona es manifestà en un comú acord entre el centre i la perifèria per la transformació de la ciutat. Molts veïns – ciutadans van veure en la millora dels barris , el fruit d’anys de compromís amb la ciutat.
Al poc, amb la coalició d’esquerres es procedeix a la reforma administrativa de la ciutat, creant deu districtes. Fet positiu per a l’atenció ciutadana, però reductor de l’àmbit de participació i l’interès dels administrats. Alguns regidors actuaren com alcaldes de pedanies i les inquietuds quedarien confinades als districtes. Des del poder es fomentarà allò local, la pertinença al barri, al carrer. El veí-ciutadà donarà pas al veí-client inclinat al individualisme. Amb el localisme, a excepció de plataformes com la FAVB i altres entitats, s’obviarà el debat sobre el model de ciutat i l’ètica urbanística. De retruc algunes associacions es convertiran en plataformes per accedir a instàncies polítiques dels govern municipals, i aquestes trobaran en aquestes l’estructura social apta per a la recol·lecció electoral.
Amb aquesta realitat es fa difícil que prosperin iniciatives en funció de l’interès de la ciutat, sobretot quan comportin algun tipus de renuncia a suposats drets veïnals, en funció del interès de la ciutat. El concepte d’empoderament adquireix valor social quan el que l’exerceix ho fa pensant en benefici de la comunitat, d’altres, com a ciutadà. En una societat amb els reptes social i mediambientals actuals, són més necessari que mai les actituds solidaries i les renuncies.
Per revertir aquesta situació no es pot esperar que el canvi provingui dels partits, ja que es troben a gust amb una ciutadania relativament controlada. L’únic camí és la discussió oberta, no mediatitzada. Amb la reforma de Pi i Margall, ningú no va discutir les avantatges d’un espai públic, apte per a la interrelació, davant d’una via d’autobusos -exprés. La pèrdua del corredor verd, es pot situar aquí, a mig camí entre el frau electoral i la indolència acomodatícia de visions populistes.
Passarà el mateix amb la Ronda de Sant Antoni ?
Setembre 2022
