La ciutat monstre | Josep Vicent Boira

La ciutat monstre | Josep Vicent Boira

La València del 2022 no haguera estat possible sense l’obra del professor Manuel Sanchis Guarner

Publicat a La Vanguardia el 11 de novembre de 2022

La història de les ciutats, com la de les persones, s’enfronta a moments en què es fa necessari adoptar una decisió dràstica. Seguir endavant o can­viar de rumb, acomodar-se a la dinàmica encetada o girar de manera decidida per buscar un altre horitzó. Saber dir sí –saber dir no–, en definitiva. Aquesta disjuntiva se li va presentar a la ciutat de València­ el 1972. En aquell any, un arquitecte que havia contribuït a la destrucció de la ciutat amb les seues obres i la seua implicació amb la política municipal, Salvador Pascual Gimeno, pronuncià una conferència en què, penedit pels excessos comesos, advertia que València estava en risc d’esdevenir una “ciutat monstre”. Efectivament, la dinàmica dels anys seixanta havia començat a crear una ciutat on la renovació i el brutalisme s’estenia pels barris, transformava edificis i carrers, construïa infra­estructures sense fi, paria avingudes, passarel·les, ponts, viaductes i multiplicava les platges de vies, pistes d’aterratge i molls portuaris. Els seixanta havien estat anys d’un canvi brusc de ritme i d’una acceleració sobtada i, entre altres coses, va aparèixer del no-res un nou caixer per al Túria, on abans no hi havia més que hortes, camins rurals, palmeres i alqueries. Aquesta obra d’enginyeria fluvial fou faraònica i no només per la seua magnitud. Avui, a la plaça de la Mare de Déu de València, el visitant podrà admirar –o apartar l’esguard, com estàtua de Bernini– una escultura d’un Túria que enllaça amb la representació clàssica de rius com el Nil. Per cert, no conec una cosa semblant a Barcelona (¿podria la imaginació barcelonina representar el Llobregat o el Besòs com el cos musculat d’un home jacent barbat? A la meua ciutat –i a Roma–, sí).

L’advertència del perill d’esdevenir una ciutat monstre el 1972 va coincidir amb la publicació del llibre que, per mi, major influència ha tingut en la història recent de la capital valenciana. Enguany commemoren el seu cinquantè aniversari. Em referisc a La ciutat de València. Síntesi d’història i de geografia urbana, del professor Manuel Sanchis Guarner, una obra imprescindible per conèixer la vida i caràcter de la ciutat. Era el llibre que València esperava: escrit originàriament en valencià (l’any 1972!), l’edició es va exhaurir als quatre mesos d’haver estat llançada al mercat. L’obra recorre l’evolució de l’urbs des de la fundació romana fins als anys trenta del segle XX. L’aparició aquell any no fou casualitat i de cap manera la podem entendre al marge del moment en què fou escrita. La gran aportació de Sanchis Guarner, un filòleg amb cor de geògraf, arribava el mateix any que fins i tot exponents del règim advertien de les conseqüències d’un desenrotllisme sense fre. I de manera significativa, l’obra havia estat editada amb un pròleg d’aquell mateix arquitecte penedit, Salvador Pascual, aleshores president del Cercle de Belles Arts, patrocinador del llibre. La història de les ciutats no és mai senzilla, ni tampoc li­neal. L’obra de Manuel Sanchis Guarner s’ha d’entendre, doncs, com una reacció cívica contra l’urbanisme depredador del franquisme, la destrucció de la memòria, l’arraconament de la tradició urbana, vital i cívica, i contra l’intent també de construir una ciutat sense personalitat. Sanchis Guarner, el 1972, fou capaç d’escriure un llibre excepcional, oportú i taumatúrgic. El seu caràcter transversal va fer que desenes i desenes de joves professionals (moltes dones, per cert) que s’iniciaven en el camp de l’arquitectura, de la geografia urbana, de l’arqueologia, de la història o de la història de l’art, i també de l’etnologia, de la sociologia, començaren a ser conscients del passat i del patrimoni de la ciutat on vivien. Si Joan Fuster va descobrir un país a moltes generacions, Sanchis ens va fer conéixer i estimar-ne la capital. I amb uns resultats extraordinàriament fructífers en aquest cas: València viu en gran part de la narració de ciutat que Sanchis Guarner va encunyar fa cinquanta anys.

En aquell moment, el professor Sanchis, des de la solitud de l’acadèmia, va saber construir ponts amb sectors socials­ allunyats ideològicament, però lleials­ a la història de la ciutat i oposats a la destrucció progressiva del seu pa­tri­moni urbà, del Saler i de les platges, del llit vell del Túria o de l’Albufera. Sanchis reaccionà davant l’amenaça tecnocràtica d’una elit política i pro­fessional, amb segell de modernitzadora, que es vantava de voler fer de València –i cite titulars de publicacions del moment– “el puerto de Madrid”, d’estendre “una red de cemento entre las huertas”, de construir “un nuevo Turia indesbordable” o d’aspirar a tenir un “camino del agua hecho camino de gasolina”, en referència a la pretensió de convertir el vell llit del Túria, desbordat amb la riuada del 1957, en una autopista­ de trànsit ràpid sense interrupcions. Contra aquests titulars, San- chis Guarner va aixecar una veu compromesa i sensible.

Sanchis trobà en el mapa urbà arraconat i en les pedres amenaçades de València el seu alè i energia

La València del 2022 no haguera estat possible sense l’obra de Sanchis i sense algunes aliances, avui segurament qualificades contra natura, amb sectors diferents ideològicament del tarannà d’un Sanchis republicà, empresonat i exiliat després de la Guerra Civil i que hagué de reinventar la seua vida professional a la València de la dictadura franquista. Sanchis tingué la intuïció de parlar-nos de la tangibilitat d’un paisatge construït, de la consistència d’un passat materialitzat, de l’orgull urbà d’institucions i d’herències quasi oblidades que calia redescobrir. Fuster hagué d’enlairar-se i, això sí, per decisió pròpia, allunyar-se del context que l’envoltava per oferir un mapa del país. Sanchis, en canvi, trobà en el mapa urbà arraconat i en les pedres amenaçades de València el seu alè i la seua energia.

Hi ha coses que no han canviat en aquests cinquanta anys. La ciutat en general continua sent el camp de batalla per excel·lència de les tensions econòmiques, socials i culturals del nostre sistema. I per això serà l’espai de referència del futur que ens espera. Sanchis va intuir­ això el 1972. Gràcies a la seua obra, el 2022 tenim una ciutat millor que aquella València a punt d’esdevenir una “ciutat monstre”.