Hem construït cases refugi per protegir-nos de la lletjor del país, i això és un desastre perquè, com deia Miguel Delibes, la lletjor és la porta de l’estupidesa, i l’estupidesa és la porta de la maldat
Publicat a l’ARA el 12 d’agost de 2022 | Isidre Estevez
“En aquest país, en general, els habitatges estan molt mal parits. Sempre ho hem sabut, però amb el covid totes les mancances han quedat al descobert. De sobte ens hem adonat que vivim en pisos que no són versàtils, que no tenen sortides a l’exterior. Un desastre”.
Estic amb el Juli Capella al seu estudi d’arquitectura, ubicat en un edifici d’oficines de l’Eixample. El Juli va començar a treballar en una època en què, arraulida per una extraordinària campanya de màrqueting i més diners públics que privats, Barcelona se situava al món com una ciutat moderna, alhora històrica i dinàmica, conservadora i rebel. Aquella voluntat de ressorgir, de deixar enrere un passat gris, va trobar el seu relat en una nova ànsia per potenciar l’espai públic. Urbanistes, arquitectes, dissenyadors… La ciutat bullia amb encàrrecs i idees que buscaven crear una ciutat que fos atractiva per als de fora i còmoda per als de dins.
Les dècades han passat, els grans arquitectes ja no surten als diaris, de disseny no se’n parla i la transformació cap a una ciutat millor, més interessant però també més humana, sembla haver arribat a un punt mort. La comercialització de Barcelona ha tingut un èxit evident, com demostra l’arribada massiva de visitants, però ¿i els barcelonins? ¿Vivim en una ciutat millor, tenim millors habitatges, l’arquitectura que s’ha fet les últimes dècades va en la direcció correcta? “No”, diu el Juli. I què podem fer? “El 99% de les persones no poden fer res, necessiten un lloc on viure i han de comprar allò que hi ha al mercat”. Doncs qui en té la culpa? “L’administració”.
L’habitatge com a producte
L’arquitecte i dissenyador assenyala l’administració per pensar “de forma reglamentista, però amb una mentalitat del segle XIX. El poder públic ha d’espavilar i entendre que l’habitatge no és un producte comercial sinó un espai on la persona té dret a viure dignament. Ha de ser l’administració la que marqui pautes, però el problema és que canviar les normatives és molt lent i feixuc i hi ha moltes pressions d’un sector econòmic que, no ho oblidem, té un pes desproporcionat en la nostra economia i, per tant, és molt poderós”.
I aquí, en aquesta impotència a l’hora de decidir com ha de ser la ciutat i la seva arquitectura, és on els ciutadans han desenvolupat uns anticossos que els permeten contrarestar per dins allò que no funciona per fora. “Hem fet un país molt lleig, és una vergonya quan es compara amb altres països europeus. Ens passem el dia parlant de paisatge, però ens importa un rave, perquè si estiméssim la terra, la protegiríem. Els nuclis més interiors dels pobles estan bé, però a l’exterior s’ha permès un desastre, de mala urbanització, d’arquitectura lletja, de naus industrials cutres. És una cosa molt pujoliana, presumir d’allò que fas bé però amagar allò que fas malament. Cal estimar la terra, però també calen normes i multes. França no només és més bonica perquè la gent s’estimi el paisatge, que també, sinó perquè destrossar-lo està penalitzat”.
La llar com a refugi
Això, aquesta lletjor provocada per dècades i dècades de mala arquitectura construïda de qualsevol forma i en qualsevol lloc, ha provocat que busquem “la bellesa en l’únic espai que podem controlar, que és casa nostra. Què puc decidir jo del meu entorn? Res. I què faig? Busco la bellesa a l’interior. Hem construït cases refugi per protegir-nos de la lletjor del país, i això és un desastre perquè, com deia Miguel Delibes, la lletjor és la porta de l’estupidesa, i l’estupidesa és la porta de la maldat”.
Com és avui aquesta casa-refugi? És un espai que cadascú es construeix a la seva manera, d’acord amb els seus gustos i necessitats, amb més o menys objectes, aquest color de paret o aquell altre, amb pintures o sense. Però hi ha unes tendències generals que es repeteixen i que configuren l’esperit del temps. I, segons Capella, en aquest moment això passa per la revolució de dos espais concrets: la cuina i el bany.
“Ha estat una revolució perquè eren dos espais considerats bruts. Les cuines estaven separades i les mares no hi deixaven entrar ningú, era el seu espai. I els banys eren llocs prohibits, una zona de detritus. Ara això ha fet un gir de 180 graus. Les cuines són vistes com l’espai central de la casa, un lloc on la família cuina, menja, es reuneix, un espai de trobada amb amics. S’està imposant el model de cuina integrada en la sala d’estar, en part per influència de les pel·lícules americanes, i això és molt significatiu, la unió d’un espai fins ara considerat molest amb la sala, fins ara la zona més noble de la llar. Un espai que estava amagat ara el mostro, i paradoxalment ho faig encara que no cuini mai o pràcticament mai. S’ha convertit en un símbol d’estatus”.
Una transformació encara més significativa és la dels banys. “El bany era un lloc vergonyós, amagat, un espai on cagar. Però ara és un espai íntim, privat, però en un sentit no només de complir una funció fisiològica sinó de cuidar-te, d’estar bé amb tu mateix. Ja no és l’habitació dels detritus sinó la del wellness, un lloc on passar estona, amb espelmes, amb una decoració especial, amb llums cuidades, amb música. És com un santuari. Ara bé, mentre que la transformació de la cuina és més general, encara que sigui a petita escala, la del bany va per darrere i es veu de moment en els habitatges més cars. Amb tot, la direcció és clara”.
L’espai exterior
Quin és el següent pas? La zona exterior. “És com una bombolla, un espai d’aire que et pertoca. L’administració hauria de fer-lo obligatori, encara que fos 10 o 8 metres quadrats, un lloc on puguis tenir una petita taula i una cadira. És una transició entre l’espai públic i el privat que és necessària, però les últimes dècades ha anat desapareixent, s’han fet molts edificis sense balcons i, en fer pisos més petits, molts no tenen accés als patis interiors, amb galeries on sempre s’havia fet molta vida. Fins i tot allà on s’han fet galeries hi ha gent que les ha tancat, perquè els pisos són tan petits que necessitaven guanyar aquest espai. I aquest, el de l’espai exterior, és un àmbit que només l’administració pot regular, no es pot deixar en mans dels constructors”.
El problema, òbviament, és que mentre que la transformació de cuines i banys (allà on és possible, esclar) depèn només de nosaltres, sobre l’espai exterior no tenim cap control: hi és o no hi és. Però Capella insisteix: “És crucial, no hi podem renunciar. Cal que l’exigim. I també l’espai públic, que és el nostre segon habitatge. Podem tenir una casa que està bé, però després, on porto els nens? On és el parc?”.
Si vius al barri barceloní de Gràcia (per exemple), el parc és… lluny.
