I als periodistes, molt sovint, se’ns oblida esmentar-los
Publicat a El Nacional el 12 de juny de 2023 | Luis Angel Pérez
Algú s’imagina un article sobre un llibre –o sobre una pel·lícula- a on no es parli de l’autor del producte en qüestió? Segur que no, perquè, si així fos, els lectors de la publicació que de tal manera procedís s’enfadarien molt i més ara que, amb les xarxes socials pel mig, qualsevol pot opinar sobre el que un altre escriu. Això que tan inconcebible ens sembla quan el que hi ha pel mig són novel·les, pintures, sèries o pel·lícules; ens sembla completament normal quan l’obra d’art de la que es tracta és un edifici. Ha passat, i no és la primera vegada, amb la Biblioteca Gabriel García Márquez de Barcelona.
El pa de cada dia
Saps de qui és el pont pel qual passes cada dia? Tens clar qui va dissenyar l’escola a la qual van els teus fills? Saps qui és el responsable del parc o el museu en el qual vas estar el cap de setmana passat? Segur que no, però no és culpa teva: la responsabilitat és nostra, dels periodistes. Ens ho feia veure aquesta mateixa setmana l’advocada Elena Ramos en el seu perfil de Linkedin a propòsit d’un article publicat en un digital sobre la biblioteca Gabriel García Márquez, a la que se saludava com “la joia de la corona de la xarxa d’equipaments de Barcelona”. L’edifici, continuaven explicant en el text, és important per moltes raons: és la tercera biblioteca més gran de la Ciutat Comtal, ha estat protagonista durant la recent campanya electoral, va guanyar el premi Ciutat de Barcelona d’Arquitectura i és finalista del Premi Biblioteca Pública de 2023 que concedeix la Federació Internacional d’Associacions i Institucions Bibliotecàries.
En la nota de premsa difosa per l’Ajuntament de Barcelona en relació a aquest darrer fet; sí que s’esmenta a l’estudi responsable (Summa Arquitectura), però no als autors, que no són d’altres que Elena Orte i Guillermo Sevillano. El seu no és un cas únic: la Galeria de les Colecciones Reales, nou museu de Patrimoni Nacional, obre a Madrid el 25 de juliol segons explicava al seu propi web aquest organisme el passat dia 9; però dels responsables de l’obra, ni paraula. Van ser, per a qui no ho sàpiga perquè no li han explicat, Emilio Tuñón i Luis Moreno Mansilla, aquest últim mort el 2012. Ells, entre d’altres obres, van dissenyar també l’icònic MUSAC de Lleó, premi Mies van der Rohe el 2007.
Per què?
L’arquitectura, bé és cert, és tècnica, però també és art i, si d’art parlem, cal parlar d’autoria perquè si un edifici, un parc o un pont són d’una manera i no d’una altra és perquè qui els va dissenyar va ser un arquitecte (o un equip concret) que veia al món, a la vida i a les persones des d’una perspectiva concreta. Elena mateixa, en el seu apunt de Linkedin, ho explicava aquest 12 de juny: si es parla d’un edifici notable; no se’ns pot deixar, deia, “in albis sobre els arquitectes que van concebre aquest edifici”. La creació arquitectònica, recorda Elena, “està protegida per la Llei de Propietat Intel·lectual” i, per tant, “l’omissió de l’autoria dels edificis és, si més no, un error penós que la majoria de mitjans de comunicació porten arrossegant molts anys”. Doncs això, que ella l’ha explicat divinament i, just per això, l’he citada amb nom i cognoms: gràcies, Elena; perquè lectors com tu són els que ens fan falta. Per això, la foto principal d’aquesta notícia és la dels arquitectes que van dissenyar la biblioteca que ens ocupa.
