L’arquitecte Carlos Ferrater Lambarri (Barcelona, 1944), soci d’AxA, presenta un documental que repassa la seva extensa obra entre el 1970 i el 2005
Publicat a l’ARA el 3 de març de 2024 | Albert Nogueras, arquitecte
El passat dilluns 26 de febrer es va presentar el documental produït i realitzat per Nihao films “Carlos Ferrater 1970-2005” a l’Auditori del CCCB. L’acte, que va congregar un número significatiu d’arquitectes coneguts del panorama català, va ser un èxit d’assistència que va ocupar totes les butaques de l’auditori, els seus passadissos i gran part del vestíbul des d’on també es va poder seguir la retransmissió de la taula rodona posterior a la projecció.
El documental, que encara no està obert al públic, recorre la trajectòria de Ferrater des dels seus inicis professionals quan encara era un estudiant fins a la fundació de l’estudi d’arquitectura OAB que actualment lidera conjuntament amb els seus fills i socis. Al llarg dels 35 anys de professió que la peça comprèn, l’arquitecte català explica de primera mà els seus projectes més reeixits i els revisita acompanyat de clients i col·laboradors per valorar la seva permanència en el temps i l’experiència viscuda que han acollit.
La carrera de Ferrater, segons explica en una conversa amb Núvol, parteix d’una dualitat contradictòria. Després d’un intent fallit d’estudiar medicina sense vocació, va cursar els vuit cursos a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona en un context molt poc afortunat, en què les aules estaven constantment tancades, ja fos per les autoritats franquistes o pels mateixos estudiants. Arran d’aquestes circumstàncies, Ferrater inicia la seva pràctica laboral amb ànsies de rebel·lia i d’alliberament, influït pel Maig del 68 i pel Festival de Woodstook, fet que cristal·litza en el projecte de la Instant City a Eivissa, una obra utòpica a base d’inflables duta a terme conjuntament amb Fernando Benedito per al Congrés de l’ICSID. D’altra banda, i en contraposició, Ferrater confessa la gran repercussió que va tenir en els seus inicis i en tota la seva carrera la figura del seu mestre, José Antonio Coderch. Tot i que va compartir un única correcció amb ell durant els seus anys de formació, considera decisiva l’arquitectura que li va saber transmetre, fonamentada en el rigor, la disciplina i la puresa, deslliurada de qualsevol artifici. Per aquest motiu, en un moment del documental, Ferrater rebla: “Cada cop que treballo en un nou edifici em faig la següent pregunta: què en pensaria Coderch?”.
Amb la companyia d’aquest amic invisible, amb qui contrasta cadascun dels seus projectes, Ferrater enceta una trajectòria remarcablement prolífica que fa eclosió amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona, ja que és l’únic arquitecte que construeix una obra als 4 recintes olímpics: les tres illes de la Vila Olímpica del Poblenou, la Vila Olímpica de la Vall d’Hebron, l’Hotel Olímpic (conegut durant molts anys com a Hotel Juan Carlos I) i el Jardí Botànic a Montjuic. Aquesta última obra constitueix un dels projectes amb més projecció i repercussió internacional de l’arquitecte, publicat i estudiat per diferents teòrics de la matèria arran de la investigació desenvolupada en el fenomen dels fractals i que va inspirar la formalització del jardí, adaptant-se de manera magistral a la topografia del turó. En paral·lel, Ferrater parla d’altres projectes d’escala més petita, com és el cas del Club Nàutic de l’Estartit o de diverses cases unifamiliars entre les quals destaca “La casa per a un fotògraf” al Delta de l’Ebre inspirada en una pintura cubista de Picasso del paisatge d’Horta de Sant Joan.
Ferrater es confessa com un arquitecte sense estil atès que, per a ell, l’estil representa la mort de l’arquitectura i adverteix sobre els perills de l’experiència i el consegüent llast que pot comportar no saber emprar-la en el moment oportú.
El documental recull múltiples projectes que s’expliquen a través de la veu en off de Ferrater i de l’exposició de tot tipus de filmacions, fotografies i dibuixos dels edificis. No obstant, resulta especialment interessant quan Ferrater visita les cases que va dissenyar fa dècades per retrobar-se amb els clients i rememorar amb ells el procés de l’encàrrec i de l’obra fins arribar a la valoració del moment present. És en aquestes escenes quan l’arquitectura perd la grandiloqüència i la seriositat que sovint la fan més inaccessible i es converteix en el motiu d’una conversa distesa, sincera i amical, sense més pretensions. Per contra, quan tracta els edificis de caire públic i de major envergadura, apareixen personalitats com el catedràtic d’arquitectura Josep Maria Montaner, per a les 3 Illes de la Vila Olímpica; el doctor en biologia i sociòleg Ramon Folch, per al Jardí Botànic i l’Institut Botànic de Barcelona; o l’arquitecte Jaime Sanahuja, per a l’Auditori i Palau de Congressos de Castelló, aportant un punt de vista tècnic i expert que contribueix a fer més entenedors aquests projectes de gran complexitat.
Com a cloenda, el documental culmina amb una entrevista a Ferrater en primer pla i en blanc i negre parlant amb absoluta franquesa sobre la família, els amics i l’arquitectura, els tres eixos principals que han vertebrat la seva vida. En aquest apartat es confessa com un arquitecte sense estil atès que, per a ell, l’estil representa la mort de l’arquitectura i adverteix sobre els perills de l’experiència i el consegüent llast que pot comportar no saber emprar-la en el moment oportú. Rebutja la idea de l’arquitectura com a art. Segons Ferrater, l’arquitecte és com un funàmbul en constant perill que transita sobre l’equilibri fràgil que hi ha entre el full en blanc i el desastre. Si se salva, tanmateix, pot donar lloc a un fet artístic però mai a una obra d’art. En relació al seu mètode, Ferrater explica el seu costum de dibuixar amb un bolígraf BIC, una eina que el permet esbossar a la mateixa velocitat que avança el seu pensament i sense floritures, sintetitzant, en un gargot, la fisonomia elemental que tindrà el projecte un cop construït.
La presentació del documental va rebre les lloances i les paraules d’estima d’un bon grapat d’amics i col·laboradors que han acompanyat Ferrater durant tots els seus anys de professió i de docència com a catedràtic de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, d’on es va jubilar l’any 2014 un cop va complir els 70 anys. Com a projectista, en canvi, un cop assolida la vuitantena, no pensa retirar-se i va anunciar que ja estan treballant en la segona part del documental que cobrirà el període del 2005 en endavant, corresponent a l’etapa sota la firma d’OAB.
L’acte va comptar amb una tertúlia posterior al visionat formada pel periodista Llàtzer Moix, i els arquitectes Mara Partida i Josep Ferrando que van formular les seves preguntes i comentaris a Carlos Ferrater. Ferrando va voler destacar la dicotomia entre el seny i la rauxa que va caracteritzar els inicis de la seva carrera i ho va fer extensiu al tractament dual de tota la seva obra centrada en equilibrar el buit i la llum. Va citar la frase de l’arquitecte madrileny Eduardo de Miguel, que diu que “l’arquitectura és l’encarregada de fer morir dignament la llum”, molt pertinent en l’obra de Ferrater. En el col·loqui també van participar els convidats de la fila: Jordi Badia, Laura Bonell, Maria Buigas, Beth Galí, Jordi Garcés, Diane Gray, Ana Ramos, Maria Rubert, Ramon Sanabria, Carmen Torres i Jorge Vidal. Badia va recalcar la gran capacitat de Ferrater per fer que les adversitats i les complicacions dels seus projectes es resolessin sempre d’una forma fàcil: “El seu talent rau en fer les coses evidents i senzilles, amb netedat, ordre i pocs materials, una actitud molt catalana”, va afegir Badia, en una clara defensa del pragmatisme ben entès de l’ofici i va reivindicar que, de la mateixa manera que hi va haver una Escola Coderch, també ha existit per a la següent generació l’Escola Ferrater.
Sense dubte, un dels arquitectes mediterranis més representatiu dels últims 50 anys i que ha fet de la seva obra el màxim exponent del que significa una barreja immillorable entre qualitat i quantitat.
