Hèctor Santcovsky analitza el concepte de “ciutat intel·ligent” en un article en què defensa que els reptes més importants han de garantir el benefici més ample possible per a la ciutadania
Publicat a Rethink BCN el 14 de març de 2024
“Des que va escriure [Bill Mitchell] City of Bits, «la ciutat intel·ligent» s’ha convertit de fet en dos tipus diferents de ciutat. En un d’ells, la tecnologia avançada prescriu com la gent ha d’utilitzar els espais que habita; la ville s’imposa a la cité. En l’altre, la tecnologia coordina, però no elimina les activitats més desordenades de la cité.”
Richard Sennet, Construir y Habitar. Ética para la Ciudad. Anagrama, 2019, p.187.
Quan parlem de ciutats intel·ligents en què pensem? És la seva capacitat de generar coneixement, inventiva, en ser espavilada, llesta o molt astuta? De ser eficient en la prestació de serveis públics? O en respondre als grans reptes actuals com ara reduir les desigualtats, créixer de manera inclusiva, descarbonitzar-se? Ens passa una mica com amb la intel·ligència artificial. Són termes creats perquè segurament no comptem amb cap altra accepció, i es refereix al fet que, en determinats àmbits de la gestió de la ciutat –perquè és en aquest àmbit on s’utilitza aquesta accepció, atès que, en altres aspectes, no es titlla d’”intel·ligent” una ciutat puntera– com per exemple els serveis de neteja, de mobilitat, de l’espai públic, incloent el productiu del serveis públics, se la considera “smart” perquè està generant quelcom que en el context del qual prové resulta disruptiu, innovador, eficient, o molt novador.
Això vol dir, a la fi, que la construcció del concepte de “smart”, sabent que la ciutat “per se” no pensa, s’està definint pels dispositius que fan més fàcils, còmodes i útils els serveis que es presten als seus habitants amb un model de gestió de prestacions innovadors, moderns, pràctics i sobretot eficients. Però restarien també altres atributs, menys expressats com a ciutat “smart”, que podria fer referència al fet que sigui més solidària, justa, redistributiva, sostenible, equitativa, inclusiva i verda, i que potser és un dels debats actuals de com evolucionarà la ciutat, cap un model 4.0, i sobretot amb la gent com a epicentre d’aquest procés innovador, i d’aquí la idea d’una metròpoli amb rostre humà.
També restaria definir com s’avaluen els criteris que la defineixen com a “smart” una ciutat, i amb quins indicadors es podrien valorar. En síntesi, com haurà d’evolucionar un territori per esdevenir una ciutat/metròpoli amb rostre humà, on tot el que s’avalua té a veure en com s’inclou la variable “gent” per sobre la idea de “tecnologia”.
Recordant que les smarts cities van sorgir com a conseqüència d’un seguit de fires que portaven les innovacions més importants en els serveis a les ciutats: recollida selectiva de residus, semàfors amb so per a persones invidents, gestió automatitzada de la distribució de serveis de divers tipus, programes per monitoritzar el transport etc., que IBM va impulsar el terme per accelerar la “tecnologització” i automatització de molts serveis en base als seus productes i que a Barcelona, l’any 2008, al congrés de Smarts, va reorientar cap una visió més integral.
Si ens centrem en l’eficiència de la prestació de serveis estem fent un enorme pas endavant en la gestió de la ciutat, però la pregunta que ens sorgeix és la següent: estem responent als reptes o, millor dit, als reptes més significatius que té la ciutadania i la ciutat, en aquest sentit que Bennet parlava de la “ville” avui dia, o simplement estem fent processos més eficients en la gestió dels serveis ja establerts?
“La ciutat evolucionarà cap un model 4.0, i sobretot amb la gent com a epicentre d’aquest procés innovador, i d’aquí la idea d’una metròpoli amb rostre humà.”
Normalment, quan ens referim a la ciutat intel·ligent hi ha molts exemples històrics que podrien ser indicatius de projectes d’aplicació de models intel·ligents de gestió urbana. Especialment ara, quan estem davant de la crisi del canvi climàtic o de la sequera no podem deixar de pensar en el Pla Cerdà o en els aqüeductes romans, per posar dos exemples concrets. Per tant, es fa molt necessari definir quins són els reptes que avui dia té la ciutat per intentar treballar sobre nous conceptes que contribueixen a fer-la més Smart i, segurament, en molts casos encara no tenim tecnologies implementables.
Hi ha quatre reptes que s’haurien d’introduir de manera fonamental en relació al destí de la metròpolis seguint un model de smart cities: la desigualtat, la descarbonització, l’habitatge i la innovació, aquesta darrera com una taca extensiva a tots els àmbits de la vida, i no com un tema de la “indústria” o la digitalització. Això no vol dir que els altres temes no siguin importants, però, per exemple, la indústria 4.0 té vida pròpia i “s’espavila”, i innova, però la pregunta és com innovem socialment, educativament, en les relacions socials, i sobretot com fem que una cultura de la innovació o de l’equitat i combat a les desigualtats penetri, impregni altres àmbits més enllà dels estrictament tecnològics. En aquest sentit, la indústria 4.0 podria aportar molts aspectes a un model de ciutat intel·ligent, ajudant a incorporar en temes com les IoT, o la IA elements importants per a la gestió de la ciutat. Però potser el més important i interessant és la inclusió de la visió del 4.0 com un vector tecnològic d’innovació que ha de penetrar en molts ordres de la ciutat i no limitar-se als temes productius.
Analitzar cadascun d’aquests components ens portaria a un llarg discurs i totes les propostes encara estan suficientment desenvolupades. A tall d’exemple, ens interroguem sobre com apliquem models absolutament disruptius i innovadors en tot el procés de dotació d’habitatge des de diversos aspectes com els usos del sòl, els sistemes constructius, els règims de tinença, els sistemes de pagament, la igualtat d’oportunitats en l’accés, etc. Respecte a la descarbonització, ens passa quelcom semblant i hem de pensar que, tant en la mobilitat com la indústria o els serveis cadascú té un ritme diferent, un moment diferent, unes tecnologies diferents, per tant, els nous reptes del model Smart tindran a veure molt més amb com imaginem la ciutat i com l’adoptem de resposta als nous reptes, que a seguir col·leccionant una bateria de gadgets i artefactes altament útils, però que en realitat no responen a tots els reptes estructurals de la ciutat, sinó bàsicament al de l’eficiència i en menor mesura, en alguns casos, a la pròpia eficàcia dels serveis.
En aquest sentit també la visió “intel·ligent” de la metròpoli hauria d’arribar a com es normativitza també l’aplicació de les noves mesures perquè, si hi ha alguna cosa que realment està desfasada entre l’avanç tecnològic de determinats instruments per intervenir en el medi urbà, és justament el seu acompanyament normatiu, la burocràcia i tot el procediment que les envolta, especialment en tots els temes que abans esmentem com usos del sòl, temps de concessions de permisos, ritmes de treball, etc., processos administratius que, al menys en termes d’eficiència d’execució, semblen molt poc “intel·ligents”. Aquest nou enfocament donaria pas a allò que caldria experimentar com la ciutat 4.0, la metròpoli 4.0.
Finalment no deixaríem d’esmentar que un dels grans gurus del tema, en el seu moment, com va ser Richard Florida, lamentablement va acabar criticant molt severament que totes les accions de modernització de la ciutat que s’orientaven cap a la generació sobretot de nous models econòmics per fer la ciutat més pròspera i més rica va generar noves desigualtats. Ens remetem en aquest sentit al seu darrer llibre Urban crise.
Això vol dir que hem de tirar la tovallola i no seguir pensant en la ciutat intel·ligent? Segurament no, per això els reptes ara tenen molt més a veure amb els escenaris futurs, tant els esmentats prèviament com els que puguin sorgir, i que poden condicionar el futur de les metròpolis. Crear ciutats intel·ligents no és un objectiu en si mateix. Ser intel·ligent és només el mitjà amb el qual assolir els objectius de creixement sostenible i una habitabilitat d’una ciutat a la mida del ser humà. Cal passar o ampliar de la gestió intel·ligent de la ciutat al pensament intel·ligent de la ciutat, i veure com les metròpolis són capaces de digerir i inserir-se en altres nous reptes com són els reptes de la geopolítica, els recursos materials per a la producció, la gestió del seu capital humà, la descarbonització total, la digitalització per ser més efectius i equitatius, i un problema clau, l’alimentació i la vinculació amb l’evolució de l’agricultura i ramaderia en el nostre entorn i anar cap un model més desenvolupat i avançat que podríem anomenar metròpoli 4.0.
Potser el pitjor que s’ha heretat d’aquesta perspectiva ha estat que pensem a canviar-nos el cotxe, d’implantar-lo elèctric amb gadgets molts vistosos i segurament efectius, però no en d’on provenia l’energia on anaven a com s’implantava massivament els punts de recàrrega. Si demà tots els cotxes d’una ciutat com Barcelona i la seva àrea metropolitana es converteixen màgicament en elèctrics segurament tindríem un col·lapse energètic de magnituds insospitades.
Per tot això el repte és treballar a dos nivells, sense interrompre els models d’ innovació en pràctiques concretes aplicades a tecnologies de gestió de la ciutat combinat amb una reflexió a mig i llar termini sobre els aspectes esmentats com a reptes principals però amb una excepció important: tota aquesta reflexió s’ha de fer sempre des de la perspectiva de com no augmentar diverses bretxes socials i tecnològiques que poden existir en una ciutat o sigui a nivell salarial, digital, o de riscos d’exclusió social.
En síntesi, els reptes més importants han de garantir un benefici el més ampli possible per a la ciutadania de manera directa en l’accés a les solucions intel·ligents, però sempre des d’una perspectiva que protegeixi les seves dades, que sigui sostenible a tots els nivells, que serveixin de suport a un model resilient i inclusiu, amb una governança transparent i que respongui a necessitats reals del territori. En conclusió: benvingut, doncs, el debat sobre la ciutat intel·ligent i aprofitem les seves aportacions i reflexions per la metròpoli inclusiva, sostenible i innovadora, i sobretot, amb projectes amb rostre humà.
Per Hèctor Santcovsky, sociòleg i politòleg
