No hem de confondre deixar una casa sense acabats amb no acabar del tot la casa
Publicat el 29 de maig 2024 a Línia
Dies enrere, una coneguda influencer de l’arquitectura va fer pública a les xarxes una extravagant proposta d’un despatx d’arquitectura català amb la sana intenció de generar debat.
El projecte consistia en la reforma interior d’un habitatge on, després de l’enderroc de la distribució original, la intervenció semblava centrar-se únicament a situar-hi uns mobles habitables, elevats del pis mitjançant potetes, deixant la resta tal qual.
Al primer cop d’ull, la imatge em va recordar el famós quadre renaixentista d’Antonello da Messina Sant Jeroni al seu estudi, del 1474, en el qual el sant apareix llegint descalç sobre una mena de baldaquí de fusta a l’interior d’una catedral.
L’escena s’ha fet servir en infinitat d’ocasions a les escoles d’arquitectura per explicar la necessitat de crear llocs acollidors, a mida de l’ésser humà, fins i tot a dins d’altres espais més grans. L’escriptor francès Georges Perec explicava precisament aquest mateix quadre de manera exquisida al seu llibre Espècies d’espais cinc-cents anys després, el 1974, recreant-se en els detalls que posaven en evidència la domesticitat que el moble aconseguia atorgar a aquell lloc inhòspit.
Tanmateix, el debat que va generar als mitjans la reforma de l’habitatge no anava tant per aquí. No es discutia la capacitat o no d’aquests objectes de fer habitable l’espai, sinó més aviat la radicalitat d’haver deixat la resta de l’habitatge amb aspecte d’enderroc.
Tant la pregunta que es va llançar com els comentaris dels espectadors anaven en aquest sentit: què us sembla deixar els materials així tal qual? Us agrada aquesta estètica inacabada?
La pròpia construcció dels mobles semblava redundar en aquesta imatge calculadament descurada de la resta de l’habitatge, deixant els materials de farciment aïllant (llana d’ovella) a la vista, cosa que fa que ens preguntem, no només per la durabilitat d’aquestes superfícies, sinó fins i tot per la seva dubtosa higiene en un espai domèstic.
Tornant al quadre de Sant Jeroni, el que motiva la necessitat de crear un subespai acollidor mitjançant un moble és la mida desproporcionada de l’església en relació amb l’escala humana, cosa que clarament no passa a l’habitatge per reformar, ja que aquest ja té una proporció i una escala adequades. A més, a les esglésies el terra sol ser fred, i el baldaquí elevat de fusta permet precisament a Sant Jeroni descalçar-se per llegir còmodament. Els autors de la reforma utilitzen l’argument de la “caixa a dins d’una altra caixa” (avui s’ha popularitzat com a box in box) per explicar un millor comportament climàtic. Però això no és cert: un apartament de 50 metres quadrats en un bloc d’habitatges ja és una caixa a dins d’una altra caixa. Hi ha intervencions arquitectòniques que han explorat amb més encert l’estratègia del box in box.
En la reconversió d’espais industrials, per exemple, on l’espai que cal climatitzar és enorme en relació amb l’espai a habitar, pot arribar a tenir sentit construir una caixa interior climàtica i deixar la resta del volum temperat, sense despesa energètica. És el cas de la reforma de les oficines Galenicum a Esplugues de Llobregat, d’H arquitectes, on, a més, els espais “sobrants”, per la seva mida, tenen capacitat d’albergar un programa alternatiu complementari al dels espais de treball que no tenen tant requeriment tèrmic: sales de reunions, llocs de descans, etc.
Hi ha altres projectes on la inversió econòmica en confort climàtic prima per sobre de la inversió en revestiments o acabats. És el cas, per exemple, del Palais de Tokyo, a París, on els arquitectes Jean Philippe Vassal i Anne Lacaton van rehabilitar un antic edifici d’entreguerres com a museu per a la creació d’art contemporani.
Els autors van remodelar l’edifici, van reforçar l’estructura, la van protegir contra el foc i van instal·lar-hi un sistema de clima eficient. La lectura atenta del projecte permet apreciar que no van gastar diners en acabats interiors perquè l’ús ho permetia i la necessitat de redistribuir l’edifici ho desaconsellava. L’estètica inacabada, en aquest cas, es fonamenta en la priorització del confort tèrmic i l’ús de l’edifici com a contenidor i expositor, on el protagonista és l’activitat cultural o l’objecte d’art més que no pas l’espai en si mateix.
Tot i això, no hem de confondre deixar una casa sense acabats amb no acabar del tot la casa. Una casa sense acabar, de fet, és una cosa molt pràctica, com ho són la majoria de les nostres cases: un conjunt d’habitacions i espais que van canviant a mesura que canvien les nostres necessitats. Una casa sense acabar ens permet créixer en els moments de la nostra vida en els quals requerim més espai o decréixer quan ja no en necessitem tant.
Recentment, vaig tenir ocasió de conèixer la casa de Bruno Sauer, arquitecte director del GBCe, i la seva dona Paula. Situada al límit de l’horta valenciana, a Rocafort, ens van explicar que, en realitat, casa seva és la història del creixement del jardí que l’envolta. Una naturalesa domesticada que en determinats llocs germina i ofereix espais a l’ombra, on la casa s’obre i colonitza el jardí, i altres on degenera i es panseix esperant el seu moment de floriment. Ens van mostrar, il·lusionats, zones en guaret on volen trasplantar algunes espècies amb l’esperança que les enfiladisses generin nous llocs per a les cuques de llum amb vistes a l’horta. I ens van obsequiar amb un deliciós sopar acabat de collir, a la seva acollidora casa, sempre per acabar.
