L’habitatge és el principal problema de Barcelona que només es podrà resoldre des d’una perspectiva metropolitana
Publicat Rethink Barcelona News
El periodista Rafael Pradas entrevista aquesta setmana a RethinkBNC a Laia Bonet. La primera tinent d’Alcaldia creu que l’habitatge és el principal problema de Barcelona i que només es podrà resoldre des d’una perspectiva metropolitana. La ciutat, segons Bonet, ha de crear més espais verds i no únicament a l’Eixample. Opina que existeix un clar consens per aconseguir que Barcelona se’n surti i que s’imposi l’orgull de la ciutadania.
-Barcelona és una ciutat de consensos?
-Crec que ho ha estat històricament. El consens forma part d’una manera de ser en què Barcelona s’hi ha sentit còmode; ha sabut construir consensos al llarg de la història. Parlo de la política municipal, però també d’altres àmbits i actors. Crec que l’última dècada, no obstant, no ha estat especialment bona per als acords, ni a nivell de país ni de ciutat, i probablement la dinàmica d’un nou espai polític que arribava amb voluntat d’afirmació, de voler fer les coses d’una altra manera, va canviar una mica aquesta dimensió. Moltes persones acostumades a buscar consensos s’havien sentit fora de la taula a l’hora de generar-los. Des del juny passat estem intentant reconstruir ponts i estem trobant molt bona sintonia arreu, en col·lectius molt diferents.
-Com s’expressen aquestes ganes de trobar consensos?
-Penso que hi ha ganes de fer valdre Barcelona i sempre em trobo la mateixa actitud a l’altra banda de la taula, la idea que hem d’aconseguir que Barcelona se’n surti, que l’orgull de ser barceloní torni a estar molt més present. Estic segura que hi ha consens sobre la necessitat de polítiques que impactin sobre Barcelona en positiu; una altra cosa és com aconseguir-les perquè, sens dubte, hi ha mirades diferents, i per tant propostes polítiques també diferents. Crec que existeix certa sensació que durant uns anys s’ha estat més preocupat, diguem-ho així, perquè la imatge de Barcelona a fora fos positiva, més que no pas perquè ho fos la pròpia dinàmica de la ciutat en el seu dia a dia. En el “com fer” es on probablement hi ha divergències, però diria que un dels grans consensos rau en fer valdre Barcelona com un àmbit que és més que la ciutat. Hi ha acord en què Barcelona torni a ser, a lluir, en que la gent se’n senti orgullosa.
-Ja no es parla gaire de la marca Barcelona i se’n havia parlat molt…
-Crec que se’n parla menys i probablement està bé. Hi ha qui ha treballat més potser per parlar de “model Barcelona” enlloc de “marca Barcelona”, però tampoc sé ben bé què és el model Barcelona. Crec que el model Barcelona és el que està en l’ADN de la ciutat, i segurament té molt més a veure amb els intangibles que comentàvem d’avançar generant consensos i, per tant, buscar grans espais d’acord més que no pas polaritzant i imposant.
-Un àmbit sempre controvertit és el de la mobilitat…
-Com que en els darrers temps s’ha anat polaritzant el debat a nivell de país i de ciutat s’han vist afectades també polítiques que probablement no ho estaven tant vuit anys enrere com és el cas de la mobilitat. Si s’observa la realitat es veurà que en les discussions s’ha divergit, però s’ha avançat segurament d’una manera molt més consensuada del que es podria pensar fixant-se en la pròpia discussió.
-Funciona la mobilitat a Barcelona?
-S’ha incrementat força la mobilitat a peu i el transport públic i ha decrescut molt el cotxe, però acompanyant aquesta evolució de com ens movem han aparegut la bicicleta i els patinets elèctrics. Hem estat molt clars al dir que si no tenim endreçada la mobilitat de la ciutat no hi podem afegir els patinets compartits. Barcelona és una ciutat molt compacta, molt densa i no ens podem permetre el que hem vist a tantes altres llocs: patinets llençats al mig de la vorera. Necessitem repensar bé l’espai per fer més senzilla la convivència entre els usos de la mobilitat tradicional i els nous usos.
-En aquest entorn complex hi ha també les superilles…
-De fet són superilles transformades en eixos verds, perquè les superilles com a tal venen d’un projecte bastant més anterior. Crec que tothom està d’acord en pacificar la ciutat, en acomodar la manera de moure’ns-hi, i treballar per la qualitat de l’espai públic. Està clar que hem de millorar aquesta qualitat de l’espai públic amb més àmbits d’estada, més vegetació, més espais de joc, però això es pot fer de moltes maneres. Els eixos verds ofereixen un determinat disseny en un determinat espai que és la trama de l’Eixample, però la ciutat ha de poder evolucionar cap a més pacificacions de carrers i, en aquest sentit, s’han incrementat els carrers amb la velocitat limitada a 30, 20 i 10 km, distingint progressivament entre xarxa bàsica i secundària. La mobilitat barcelonina està acompanyant aquesta transformació perquè gairebé el 80% de moviments són a peu o en transport públic o bicicleta i només resta un 20% de mobilitat en cotxe. Bona part del trànsit que hi ha al centre ve de fora, i això ens assenyala que el repte el tenim en la mobilitat de l’àrea i de la regió metropolitana i no en polítiques que es puguin fer exclusivament a nivell de ciutat.
-Una espai públic a mida de les persones sembla en principi una opció indiscutible…
-Hem de continuar en aquesta línia, però hem de saber encertar amb un disseny que tingui en compte la multiplicitat d’usos de determinats carrers i per això no serveix la mateixa fórmula per a l’Eixample que per a un barri i menys encara valdria una formula que signifiqués una inversió de recursos que impedís que aquest projecte d’illes verdes no es pugues entomar més enllà d’una vintena de carrers. Quan parlem de la millora de l’espai públic, hem de pensar en el conjunt de Barcelona. Està clar que hem d’invertir en més verd, però no vol dir necessàriament més verd a la via pública sinó que pot ser en interiors d’illa, en espais entre blocs, o executar zones verdes que estan dibuixades en el planejament però que no s’han dut a terme mai i d’aquestes en tenim moltes.
-Aquesta no és bona època per a les zones verdes…
-Em refereixo a un verd diferent. Hem de tenir en compte que som una ciutat mediterrània i necessitem introduir un verd que sigui molt resilient. Malauradament es troba a faltar la manca d’inversió en la generació de recursos hídrics, durant els últims deu anys o més. Des de 2010 gairebé la única gran inversió en la xarxa de les conques internes ha estat la dessaladora del Prat tot i que hi havia molts projectes dibuixats que no s’han desenvolupat. Potser pel context de país que teníem i on en el debat ens dedicàvem a altres coses.
-Un sector que consumeix aigua és el turisme. Es viu un moment certament singular quan el propi sector s’interroga sobre una possible saturació.
-S’està començant a parlar molt més clarament i de forma molt més compartida de la necessitat de gestionar millor el turisme. Això és cert com ho és també que a Barcelona fa temps que es prenen decisions per gestionar-lo, però no podem caure en una crisi de dir que “no volem turistes”. Crec que, entre els diversos temes vinculats a com gestionem el turisme a Barcelona, n’hi ha un que és important i és l’impacte que té sobre l’habitatge i que hem d’intentar reduir. En els últims anys el nombre de visitants allotjats en pisos d’ús turístic ha crescut moltíssim i també veiem com després de l’aprovació de la Llei de l’Habitatge pel Congrés dels Diputats, establint un topall dels preus del lloguer, s’ha produït un viratge cap a una altra realitat que són els lloguers de temporada. Per una via o per l’altra, espais que estan pensats per a viure-hi acaben en un ús vacacional o de breu estada i, per tant, no serveixen com a habitatge permanent.
-Pensar en una solució per a la manca d’habitatge no sembla gens fàcil…
-Hi havia una realitat que hem començat a treballar per canviar-la i és que la Generalitat no actuava a Barcelona en matèria de promoció d’habitatge públic. Tot ho feia l’ajuntament. Ara s’està anant a màxims i això vol dir la perspectiva de construir 5.000 habitatges, que és molt, però el problema és tan enorme que cal continuar a aquest ritme, cal accelerar la producció del poc sòl que queda i hem de convidar tothom que faci habitatge, i per això parlem amb Generalitat, amb l’Estat i òbviament i estem parlant amb el sector privat que s’havia sentit assenyalat, diguem-ho així, com el culpable de la crisi de l’habitatge.
-Es podria resoldre la qüestió de l’habitatge sense una perspectiva metropolitana?
-No. Ens porta necessàriament a una mirada metropolitana. El mateix que es va fer en el seu moment en l’àmbit del transport públic és on ha d’estar la solució en matèria d’habitatge. L’AMB ja té una empresa mixta per a la construcció d’habitatge, és evident que necessitem estratègies a nivell metropolità. Continuen havent-hi moltes desigualtats perquè la realitat metropolitana és molt diversa, amb alguns ajuntaments, com és el cas de Barcelona, amb musculatura per tirar endavant una política pròpia, però n’hi ha molts d’altres que no tenen recursos per fer-ho. Necessitem indubtablement estratègies d’habitatge a nivell metropolità per no dir més enllà, a nivell regional metropolità. És un problema que tenen totes les grans ciutats i pel qual no hi ha solucions màgiques, necessitem un ventall molt ampli d’eines i d’actors que sumin i remin tots en el mateix sentit.
-L’alcalde de Barcelona Jaume Collboni va fer a l’inici de mandat un clar pronunciament a favor de la regió metropolitana però no sembla fàcil avançar.
-Crec que tenim moltes coses a fer abans no la veiem convertida en realitat però la veritat que és que hi hem de treballar si volem trobar solucions i respostes als reptes que tenim actualment, i els tenim a nivell de regió metropolitana. Hi ha una àrea metropolitana estructurada amb un conjunt de municipis, però la realitat metropolitana va més enllà i dins d’aquesta àrea hi ha serveis que tenen fins i tot una dimensió diferent a la de la seva pròpia extensió.
-Un àmbit d’una complexitat extraordinària on actuen quatre o cinc administracions diferents…
-Sí, i també la necessitat de tenir presents els municipis que no estan en aquesta àrea metropolitana, però reben les conseqüències de decisions que es prenen a nivell de ciutat o d’àrea metropolitana o més enllà i que sovint manifesten que volen seure a la taula quan s’hagin de prendre determinades resolucions que els acabaran impactant. És evident que tots els reptes que no resolem a nivell de ciutat de Barcelona reboten en la primera corona i en la segona i en la tercera o en la quarta i a la vegada reboten sobre el conjunt del territori. Per entendre’ns: els joves que se’n van de Barcelona cada vegada han de marxar més lluny perquè ho determina el preu de l’habitatge; abans potser es podien quedar a vint quilometres, després a quaranta i ara ja han de fer una hora de viatge. Això acaba fent també que tinguem una Barcelona i no una altra i crec que necessitem poder treballar tots plegats per donar una mica més de coherència i de mirada llarga a aquests reptes que al final son compartits.
-La desigualtat és també preocupant…
-Hi ha una realitat de desigualtat creixent, de noves desigualtats, amb perfils cada vegada més de classes mitjanes que mai haurien pogut pensar que havien de marxar de Barcelona perquè no es poden permetre pagar un sostre i alhora també cada vegada tenim més a la nostra ciutat la capa més dèbil de la societat perquè és aquí on tenim la major partida en programes socials per als més vulnerables començant pels que no tenen casa.
-Com es diu a cops, hi ha un sector de ciutadania que és massa ric per ser pobre i per això no té opcions a alguns ajuts socials…
-Tenim les dues realitats, és a dir acaben marxant persones que haurien de poder-se quedar i s’atén als més vulnerables amb un llistó molt baix que no troben el mateix nivell de cobertura a municipis del voltant i el problema s’acaba assumint i resolent des de Barcelona. Tots els municipis haurien de poder prestar el mateix nivell d’ajuts a les persones que els necessiten.
-El tramvia ja té consens definitiu?
-Hi ha un gruix important del consell plenari de Barcelona a favor de la connexió del tramvia per la Diagonal. Si que és cert que hi ha una posició diferent per part de Junts, tot i que es dona la paradoxa que qui va conduir aquest projecte a nivell de Generalitat va ser un conseller d’aquesta formació. Crec que té tot el sentit unir el tramvia per la Diagonal i hem de veure en quin moment es fa la connexió. Hem de donar coherència a una xarxa que no s’explicaria que quedés tallada per uns pocs centenars de metres i no es podés connectar des Besòs al Llobregat.
-Parlem del Besòs precisament, com a gran assignatura pendent de Barcelona?
-És un dels deutes més grans que té Barcelona amb el seu entorn, és el gran àmbit, de Badalona fins a Montcada, oblidat, cosa que té molt a veure amb una determinada dinàmica a nivell d’àrea metropolitana. En Jaume Collboni ha dit des del principi que vol ser un alcalde del Besòs i en això treballem, intentant donar molt més impuls a una de les eines que hi havia estat poc utilitzada com és el Consorci del Besòs que pot ajudar a transformar, a que hi hagi inversions i a que es generin oportunitats. En l’últim temps en el consorci, a més dels municipis, s’hi han integrat l’Àrea Metropolitana i la Generalitat, molt interessada a estar al damunt del projecte de les Tres Xemeneies.
-Què és el que més preocupa a la tinenta d’alcalde Bonet?
-Sense cap mena de dubte l’habitatge i també la manera de continuar desinflamant perquè puguem abordar amb naturalitat els debats de l’habitatge, la mobilitat, de l’urbanisme i la transformació de l’espai públic, el turisme…
-Barcelona tindrà govern més ampli que el propi grup socialista?
-Si, estem compromesos perquè sigui així i més d’hora millor que tard.
