Entrevista a l’arquitecte, urbanista i exregidor de l’Ajuntament de Barcelona: “L’únic motiu pel qual no es fa nou habitatge a Barcelona és la reserva del 30%. Cal eliminar-la”
Publicat al Tot Barcelona el 21 d’octubre de 2024
Daniel Mòdol va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona entre els anys 2015 i 2019. En el seu pas fugaç per la política, es va convertir durant un any i mig en regidor d’Arquitectura i del districte de Sarrià-Sant Gervasi. Va ser durant el pacte de govern entre el PSC i Barcelona en Comú que es va trencar a finals del 2017. Nascut a Lleida el 1972, Mòdol és arquitecte i urbanista i professor de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. Ara dirigeix el seu despatx, amb alguns projectes singulars a la ciutat.
Amb quins projectes està treballant ara a Barcelona?
Estem amb un projecte a Can Ricart, al Poblenou. Estem construint 25 habitatges en quatre naus de l’antic recinte fabril i esperem que en tres o quatre mesos puguin estar acabats. Treballem amb la més alta catalogació patrimonial i hem d’aconseguir fer funcionar uns habitatges en uns volums que no estaven pensats per això. Serà un avanç molt important a Can Ricart, que són com quatre illes de l’Eixample, a expenses que es desenvolupi la part pública. Som com la Gàl·lia. Estem allà al mig, fent habitatge amb volums petits… El sector s’ha consolidat i només quedarà una peça: que l’Ajuntament aposti urgentment per intervenir sobre un patrimoni que és molt important. Hi ha hagut projectes que no han tirat endavant, com la Casa de les Llengües. Semblava que la UB anava a fer un Campus de les Arts a la nau principal de Can Ricart…
Això està parat, no?
Sí, això està parat. Crec l’Ajuntament ha de fer una reflexió, no solament amb Can Ricart, sinó amb tota la política de protecció del patrimoni, i també en la manera com es gestionen els planejaments. Aquesta combinació d’edifici catalogat patrimonial i d’equipament no va acompanyat després d’un pla d’actuació. A Can Ricart ens trobem que qui no està fent els deures és l’Ajuntament. El procés va començar fa gairebé 20 anys i el que està protegit s’està degradant a un ritme molt alt, que, fins i tot, qüestiona, el valor patrimonial que se li atribuïa.
A l’Escocesa, una antiga fàbrica també del Poblenou passa el mateix?
Es cataloguen com a equipaments peces que d’entrada ha de desenvolupar l’Ajuntament i no hi fa front. I no hi fa front perquè no les necessita. El planejament obliga a fer reserves d’equipaments, espais públics i altres, però això no necessàriament coincideix amb una demanda veïnal. I això passa sobretot en sectors que estan en desenvolupament, on a més l’ús principal és el d’oficines. Amb això ens hi trobem a la Sibèria, l’Escocesa, Can Ricart. Són sectors que són el màxim exponent de transformació del pla de llevant i del Poblenou i no s’acaben de desenvolupar per la manca de decisió i inversió pública.
Sembla obvi que s’ha d’actualitzar el catàleg del patrimoni de la ciutat. Com ho faria vostè?
El que s’ha de fer és confiar en el criteri tècnic. Quan es parla de patrimoni hi ha dues potes. Una és el sentit de la catalogació tècnica. Després, hi ha una qüestió de valor social, que ha tingut molt de pes en operacions com la Model. Des de la part tècnica, no té cap sentit mantenir totes les edificacions, però ha pesat molt el punt de vista social i de memòria històrica. Crec que cada vegada passa menys en què es digui: ‘Això hauria d’estar protegit’. Per protegir, cal atendre a la part tècnica i a la part històrica, deixant-ho en mans dels tècnics i escoltant els veïns. Si et passes protegint, tens arquitectures molt similars. En principi, el criteri era tenir un referent de cada època. No es protegia indiscriminadament. No tenia sentit protegir tots els edificis modernistes de Barcelona. Per què? Perquè, si bé són la reflexió d’un moment, el valor que tenen va en funció de l’excepcionalitat. Crec que no hem de caure en la idea que tot el que és antic té valor, com a mínim des del punt de vista tècnic ni del patrimoni. Cal un equilibri.
“Tot l’urbanisme és polític. La qüestió és si en les propostes de transformació de la ciutat pesa més la ideologia que el criteri tècnic”
Algun exemple?
Podem trobar peces que han estat catalogades que amb un criteri acurat no ho estarien, o hi ha hagut situacions en què el pes social ha estat excessiu. El cas de la Model és evident. No té un valor patrimonial suficient per preservar tota aquella arquitectura. Si comparem la feina que es va fer fa uns 20 anys i la d’ara, quan fa 20 anys es va ser més rigorós amb el tema patrimonial, es va preservar el panòptic. I quedar-se amb el panòptic significava recollir tota aquesta part de memòria històrica, perquè arquitectònicament no és que sigui una cosa molt excepcional. Preservar només allò permetia que tota l’arquitectura que s’afegia era una arquitectura moderna, durable, adaptable i sostenible. Ara, mantenint indiscriminadament tantes coses que no tenen cap valor patrimonial, no només s’està fallant i aplicant un criteri de valor patrimonial esbiaixat i ideològic, sinó que s’està condicionant el futur.
Es parteix d’arquitectures antigues, amb patologies, i sobretot molt poc flexibles. No és el mateix fer un centre de formació o qualsevol equipament de nova planta sense cap condicional previ que fer-ho a partir de les galeries o les habitacions d’una presó. Tot l’urbanisme és polític. La qüestió és si en les propostes de transformació de la ciutat pesa més la ideologia que el criteri tècnic. O un criteri polític, però basat en l’interès general. Si és més car mantenir-ho o no podrà fer la seva funció, el que mana és la ideologia.
Vostè sempre ha estat molt crític amb el projecte de superilles d’Ada Colau per l’Eixample. Ja fa més d’un any que està en funcionament l’eix verd de Consell de Cent i li volia demanar, d’una banda, la seva valoració urbanística i de mobilitat, i de l’altra, per què creu que es va judicialitzar tant aquesta transformació?
Hi ha dues qüestions. Una és una qüestió de model, francament qüestionable, i l’altra, un cop més, és una gestió política de l’urbanisme. Atenent estrictament la funcionalitat, Consell de Cent ja presenta molts problemes. De fet, ja s’estan fent adaptacions.
Quins problemes presenta?
D’entrada, genera un impacte molt important en la mobilitat. Consell de Cent era com la via B d’aquesta ciutat. S’utilitzava poc i servia com a alternativa a molts. La decisió de voler reformar Consell de Cent ve d’aquí, de pensar que no passarà res. Però sí que passa. Com a espai públic, no és un espai vertebrador. No té sentit que una ciutat com Barcelona que està tan consolidada, el que es plantegi siguin intervencions condicionades. Ja no són superilles, són eixos verds. I el funcionament de l’eix verd és a partir de fer 20 eixos verds a la ciutat, amb un gran impacte tant d’inversió com de transformació dels entorns. L’eix verd té un impacte en la mobilitat i en el model, perquè és un model que necessita una implementació global perquè tingui sentit, i després, hi ha la qüestió més important per mi, que és la qualitat de l’espai públic.
No té qualitat?
Pateix una mica del mateix mal que pateixen les vies prèmium de Xavier Trias, com la Diagonal. La renovació d’un carrer és un procés molt estandarditzat a l’Ajuntament. I dintre del consistori hi ha uns serveis tècnics que saben d’espai públic, el saben projectar, què s’ha de fer i com s’ha de mantenir. És una experiència adquirida. Tots aquests procediments estan establerts i són una garantia que tècnicament estan ben resols, sobretot de qualitat, ja que sempre han tingut aquesta bandera. Això no va passar amb la Diagonal de Trias ni amb el Consell de Cent de Colau. Aquest procediment que deixa el pes de les decisions en els tècnics s’ha fiscalitzat i fins i tot s’han saltat procediments, d’informes o tramitació. Es pot negar la major, si el planejament -en el cas de Consell de Cent- s’havia de modificar o no. Amb independència del que digui un jutge, crec que sí. A Consell de Cent, el fet de ser un urbanisme ideològic i forçat, ha anat en detriment de la qualitat final. Hi ha qüestions molt evidents. Si hagués guanyat un concurs per fer una reforma de Consell de Cent, l’Ajuntament no em deixaria fer aquest projecte que s’ha executat. I no me’l deixaria fer perquè no reuneix tots els requisits que ha de reunir, ni tampoc em deixaria fer la Diagonal de Trias. Els poso al mateix sac…
“A Consell de Cent, el fet de ser un urbanisme ideològic i forçat, ha anat en detriment de la qualitat final”
Està dient que en aquests dos projectes s’han anteposat els motius polítics i ideològics als aspectes tècnics?
Absolutament. Crec que en l’àmbit urbanístic, Trias es recordat per les vies prèmium. Va fer una intervenció sense criteri al passeig de Gràcia. Hi ha aquell carril que la gent no sap si és per vianants o pels cotxes. I després va fer una reforma de la Diagonal, que en lloc de ser feta per millorar unes condicions, es va fer per impedir la implantació del tramvia. Si no és idelògic, això… Si camines per la Diagonal, es camina per una alienació tota l’estona. El paviment és incòmode, té desnivell. La mateixa peça té uns relleus que no serien admesos. Si hi ha una emergència, on es posen els bombers? On està el verd que s’exigeix en l’espai públic? En aquest paviment com s’orienta una persona invident? El paviment no té juntes ni ordre. A Consell de Cent passen coses semblants. Per dir que s’ha posat una mica més de verd, s’ha forçat tant la cosa que és un atemptat contra l’accessibilitat. I això ha estat degut a les presses de final de mandat per tenir alguna cosa que mostrar, però també perquè hi havia una alcaldessa que estava opinant sobre qüestions que no en tenia idea.
I la judicialització, va ser per la manca de diàleg?
Crec que hi ha una mica de tot. Aquesta manera de fer l’urbanisme tan ideològic i tant en contra de tot, i sense comptar amb l’opinió, no només dels veïns, sinó sense buscar el consens polític, quan s’està en minoria, ni escoltant al sector professional, du a aquest estat de confrontació. Però aquesta judicialització no es limita només a l’urbanisme. Avui en dia, l’administració pública no pot treure un contracte important sense que hi hagi una judicialització. Les empreses que es presenten ja saben que el concurs és la primera fase d’un període legal, judicialitzat, que vindrà després. Tampoc és normal. No és desitjable, però en realitat tot està prenent aquest caire al voltant de l’administració. No serà l’última vegada que passi i el pitjor és que això repercuteix sobre la qualitat del que s’està fent.
Hi ha un projecte, a Sarrià-Sant Gervasi, el dels jardins de Can Raventos, que també s’ha judicialitzat. El TSJC va anul·lar el planejament i la construcció d’habitatges de luxe. Els veïns demanen una permuta per salvar tota la finca. Quina solució plantejaria vostè?
El procediment que s’està seguint és el correcte, però no es partia d’un planejament. La qüestió més important és que és un sol qualificat per a construir pisos, però es diu que hi ha una edificació amb un valor patrimonial que s’ha de respectar. L’error de partida és que tampoc s’estableixen unes regles clares. Si hi hagués hagut un planejament on s’establís amb quines regles s’havia de protegir l’edificació, tot aquest procés no s’hauria produït. Té sentit aquest espai públic aquí? No. No era ni un jardí. Era una zona no construïda d’un privat. Hi havia un aprofitament urbanístic i aquí és on neix tot. I al llarg del temps, s’hi ha afegit una demanda veïnal: ‘Aquí hi ha uns arbres’. És una propietat privada que ha estat tancada sempre amb un mur. No era pel gaudi de ningú i no té cap valor, ni com a jardí ni com a paisatge. L’únic que es va catalogar, i crec que també sobreactuadament, és l’edificació. Quina solució té això? L’Ajuntament té dues opcions. D’una banda, si l’aprofitament no hi cap i tu ja sabies que no hi cabia, això fa que l’operació immobiliària trontolli. De l’altra, el sostre que no cap aquí, el pots dur a un altre lloc. Forma part d’un procés urbanístic que és perfectament vigent i legal i que pot tenir el seu sentit. Hem arribat en aquest punt per uns veïns que estan demanant una cosa que crec que no s’havia d’atendre. Com més temps passi, més difícil serà que aquesta operació sigui viable, més s’haurà de compensar al promotor privat i més diners li costarà a l’Ajuntament.
Comentava fa una estona la reforma de la Diagonal que va fer Trias. En els anys vinents el tram entre Verdaguer i l’avinguda de Sarrià viurà una gran transformació per la connexió del tramvia. Preveu que torni a ser un altre focus de conflicte en l’àmbit de la mobilitat?
Això no té cap mena de discussió. La qüestió és si, analitzat amb profunditat el projecte, els beneficis superen els perjudicis. De totes maneres, com a expolític, ho veig com un desafiament.
En quin sentit?
Crec que això ha està calculat per posar contra les cordes a ERC. ERC no és partidària. És divertit veure aquests dies moviments. Qui aprovarà un pressupost del tramvia a l’Ajuntament?
“Els projectes tripartits els veig com un joc de cartes. No els veig com una aposta real. Sincerament, crec que no veurem la connexió del tramvia fins a Francesc Macià”
Suposadament, ERC, Comuns i PSC. Van ser els tres partits que van aprovar la connexió de Verdaguer a Glòries.
Sí, de Glòries a Verdaguer. Recordo que ERC volia un túnel. Fa cinc anys. Amb aquests gestos, més que una aposta política per aquesta intervenció urbanística, el que veig és tacticisme. Tacticisme per evidenciar que Esquerra no va fer feina. Aquests projectes tripartits els veig com un joc de cartes. No els veig com una aposta real. Sincerament, crec que no veurem la connexió del tramvia fins a Francesc Macià.
En aquest mandat o mai?
En aquest mandat és impossible.
Podem veure que s’hagin començat les obres, el col·lector…
És una apreciació absolutament personal, però no veig, en primer lloc, que l’equip de govern de Collboni es cregui el projecte del tramvia. I en segon, és estrany que un govern que està en minoria faci aquesta mena d’anuncis.
Una concessió?
No, més aviat un ‘no volen’. Això ho penso de la majoria dels projectes que estan en el debat. Potser m’he de menjar tot el que estic dient, es posen d’acord i voten a favor del tramvia. Però penso que ni el PSC té clar que vulgui connectar el tramvia.
S’ha plantejat tornar a la política?
No. M’ho vaig passar molt bé, però vaig viure algunes situacions que no les tornaria a viure.
Barcelona serà la Capital Mundial de l’Arquitectura el 2026, hi tindrà algun paper?
Se m’ha demanat des d’alcaldia que m’impliqués en aquesta qüestió. Però és molt incompatible amb la meva activitat. Em limito a assessorar, com a membre del consell d’administració de la Fundació Mies van der Rohe. Però no tinc un paper gens actiu.
Comentava abans que, a banda de Can Ricart, està treballant en altres projectes singulars a la ciutat?
Hem acabat fa poc els jardins de Clara Campoamor. Estem fent les noves façanes del Club Natació Barcelona i dos interiors d’illa impulsats per privats. Un és a Casp amb Nàpols. És una bona iniciativa per a la ciutat. Ha costat molt posar d’acord a tanta gent. És un projecte similar al que es va fer a l’interior d’illa de la Sagrada Família. I després estem treballant en projectes de col·laboració publicoprivada que encara no es poden fer públics. Estem fent molta rehabilitació d’edificis, però el que trobo a faltar és fer més habitatge. D’habitatge de nova planta, no s’està fent res a la ciutat.
“La ciutat cada any genera un dèficit entre 10.000 i 12.000 habitatges. Diuen ‘farem 25.000 habitatges’, però és que en necessitem 200.000 per equilibrar”
Un dels motius que no està fent habitatge és la normativa del 30%, que obliga a destinar aquest percentatge a habitatge social en les noves promocions?
És l’únic motiu. L’únic motiu pel qual no es fa nou habitatge a Barcelona és la reserva del 30% i l’únic motiu pel qual cada cop hi ha menys habitatge de lloguer és perquè es regula el preu. Amb l’habitatge, estem perduts. Parlo políticament. Estem reaccionant amb les poques eines que tenim per fer front a aquesta problemàtica. No s’ha trobat cap camí. Falta valentia política per admetre-ho i dir que això no té solució. O la solució segur que no és cap de les que s’han plantejat des de fa 30 anys, des de l’impuls de la construcció d’habitatge públic protegit, perquè el sòl que tenim i les reserves que tenim no donen ni per a cobrir el dèficit de dos anys a la ciutat. La ciutat cada any genera un dèficit entre 10.000 i 12.000 habitatges. Diuen ‘farem 25.000 habitatges’, però és que en necessitem 200.000 per equilibrar.
La solució a l’habitatge implica construir a l’àrea metropolitana?
Crec que n’hi ha això. M’ho he estudiat molt. Ningú discuteix les actuacions que s’estan fent, però no serviran per canviar una dinàmica que és global i a totes les ciutats del món. La tendència és que la gent vol i necessita viure a les ciutats o als seus voltants. S’han d’aplicar aquestes polítiques, que són les de sempre i que són les de buscar sòl públic per fer habitatge. Però amb això no n’hi ha prou. I imposar un 30% als promotors el que fa és que no només no tinguis habitatges, perquè cada vegada n’hi ha menys en circulació, sinó que les finques que estan en molt mal estat no es rehabiliten perquè tens aquesta obligació del 30%.
Cert, la normativa del 30% afecta també les grans rehabilitacions.
A Barcelona, el 70% dels edificis tenen més de setanta anys. Limitar la rehabilitació és una animalada. Però torno a la primera idea. El que s’ha de començar a assimilar i defendre és que el problema de l’habitatge, entenent l’habitatge com l’hem entès fins ara, no té solució. No hi haurà mai una resposta a la necessitat, ni hi haurà cap fórmula màgica que de cop faci que els preus de l’habitatge, tant de compra com de lloguer, baixin. Òbviament, s’han de continuar aplicant polítiques, però també s’ha de començar a plantejar que des de l’administració això no es pot afrontar. Cal una cooperació publicoprivada perquè sigui més àgil la producció d’habitatge que es pugui fer, però a vegades faig broma que la millor política d’habitatge que podria fer l’Ajuntament de Barcelona és pagar l’AVE a tots els que visquessin a Girona. És mitja hora. Hi ha sòl i sectors en desenvolupament. Dic Girona perquè hi ha AVE i són 30 minuts.
“A vegades faig broma que la millor política d’habitatge que podria fer l’Ajuntament de Barcelona és pagar l’AVE a tots els que visquessin a Girona”
Sembla Junts per Catalunya-Trias per Barcelona i PSC podrien arribar a un acord per revisar la normativa del 30%. Vostè l’eliminaria?
Sí. Vaig presidir la comissió del 30% i s’establia un procediment que permetia al cap d’un any revisar l’efectivitat i deixar-la d’aplicar. Té sis anys. Només hi ha dues llicències en aquesta ciutat que hagin aplicat el 30% i han suposat vuit o nou habitatges socials.
Només dues llicències?
Sí, i una l’he fet jo. El rendiment és escàs. Potser són 20 habitatges públics. Igual hi ha alguna llicència més que desconec. En aquests anys s’han aconseguit màxim 20 habitatges públics a canvi de paralitzar el sector de l’habitatge a la ciutat, la qual cosa té un efecte sobre els habitatges disponibles i la rehabilitació. I després, quan treus del mercat de l’habitatge residencial, l’estoc que hi ha se’n va al lloguer turístic. És un peix que es mossega la cua.
I Collboni per què no ho retira directament, segons vostè?
Perquè no pot. I perquè no està d’acord amb mi. Si la normativa del 30% se suprimís, el que passaria és que hi hauria més habitatge disponible, es faria més rehabilitació, que és imprescindible, i hi hauria una lleugera afectació sobre el preu de mercat. A més, suprimiria la reserva del 30% perquè en els sectors nous de planejament que s’estan desenvolupant avui en dia a la ciutat, com la Marina del Prat Vermell, la Sagrera, l’última modificació del 22@, estem al 50%.
“Si la normativa del 30% es suprimís, el que passaria és que hi hauria més habitatge disponible, es faria més rehabilitació, que és imprescindible, i hi hauria una lleugera afectació sobre el preu de mercat”
De construcció?
De reserva del sòl per a habitatge de protecció. Pots aplicar aquests paràmetres sobre el sòl que és nou. Sobre el que és antic, el mercat no pot absorbir aquest 30%. La construcció sempre ha estat la responsable del 10% o el 12% del PIB de Barcelona. Això ha desaparegut. Madrid té la potència que té perquè pot créixer. Si Madrid té un pes al PIB de la construcció, Barcelona no el té. I això també ens resta competitivitat. Assumim que Barcelona és una ciutat consolidada i que la intervenció que es fa gairebé sempre és rehabilitació. Si al fet de no tenir sòl per desenvolupar, hi afegeixes que estàs penalitzant la manera que tindries d’activar aquesta economia, tens una situació de parada. I la tens tant en l’àmbit de la feina com en l’àmbit immobiliari. No és casualitat que al 22@ no hi vagi ningú. No és perquè hi hagi massa sostre d’oficines. És perquè la gent no sap on ha d’anar a viure. No s’estan fent habitatges.
Anem acabant ja. Què li ha semblat la Copa Amèrica de vela?
Ha estat una campanya d’imatge que hagués sortit més cara sense aquest esdeveniment. Ha tingut una part molt positiva de situar Barcelona al món, en el sentit de buscar un turisme diferent. Segurament, no cal, però si s’ha de reorientar el turisme, té el seu sentit. El que passa és que nosaltres venim d’una tradició en què qualsevol gran esdeveniment que s’ha fet a la ciutat ha servit per fer un progrés de la ciutat i per fer una transformació profunda. I això amb la Copa Amèrica no s’ha produït. Ni aquí ni en cap altra ciutat on s’ha fet la cita esportiva. A Barcelona tampoc li agrada el mar. Molt poca gent de la ciutat té un vincle amb el mar. Hi ha escoles de vela, hi ha platges, però la ciutat continua vivint d’esquena al mar. És una operació de màrqueting molt bona. La sensació que tinc, vista la transformació d’aquell sector, és que l’Ajuntament pràcticament no hi ha invertit res.
El Port Olímpic ha costat 100 milions d’euros.
Sí, però allà hi ha un pla de negoci. I cada local paga 50.000 euros de lloguer al mes. No és una inversió a fons perdut. És un model de negoci com si s’estigués construint un aparcament de B:SM. Coincideix en el temps amb la Copa Amèrica, però no és Copa Amèrica. Hi ha un pla de negoci collonut, però no sé com els operadors faran front a aquests costos. Una de les conclusions que no ha tingut la Copa Amèrica és l’efecte transformador urbanístic que se’ns va vendre. També hi ha hagut la tesi d’aprofitament de peces que estaven en desús al Port Vell, però tampoc s’ha fet cap gran inversió. Ha estat més una actuació de maquillatge o imatge. L’Imax tornarà a ser l’Imax. I un altre tema que he pogut copsar és que no hi ha hagut barreja de gent. Els mateixos participants s’han mantingut molt al marge. Aquesta línia ciutat-port és molt més important del que pensem i no s’ha trencat mai. La ciutat no ha posat la ciutat. Ha posat el mirador a una activitat. Ha estat un Benvingut Mr. Marshall en el sentit que ha estat una operació d’imatge, però el retorn ha estat aquest, que és molt important, però sense cap gran transformació, com les que hi va haver amb els Jocs Olímpics o el Fòrum.
