1000 m2 de desig. Arquitectura i sexualitat és una exposició del CCCB que mostra l’arquitectura des d’aquest punt de vista, malgrat que, paradoxalment, no produeixi cap desig.
Publicat el dijous 1 de desembre de 2016 al diari EL PAÍS
Entre els materials de la mostra n’hi ha que fan somriure, que ens connecten amb un passat utòpic —els quals no tenen una connexió amb l’exposició gaire justificada—, els senzillament sòrdids i els mes imaginatius i singulars. Si prenem un tipus recurrent d’exposició, com és la pensada com un llibre tridimensional, com sembla aquesta, podríem concloure que hauria estat millor tractar certs episodis senzillament com a notes al peu; en aquest cas, el catàleg és millor i molt més equilibrat.
Algunes exposicions del CCCB dels darrers temps, com la d’El Paral·lel, Pasolini Roma o Making Africa, juntament amb aquesta que les fa ressonar, construeixen un imaginari desinhibit, indecorós i real, que ens permet fer-nos una idea de la importància que té aquest centre com a excitador del pensament.
Aquí hi falta una manera de tractar l’arquitectura, al cap i a la fi l’ingredient tangible de la mostra, més creïble, més erò- tica, més ben argumentada i original. Té un cert aire de lliçó capficada a denunciar el control del poder mitjançant el sexe, amb un discurs professoral i poc motivador que s’utilitza alguns cops a les escoles i facultats per sacsejar els estudiants. D’altra banda, almenys a la conferència de Beatriz Colomina (penjada a la web), s’exhibeix un discurs, amb el qual no hi estic més que puntualment d’acord, que sembla un producte d’aquells que utilitzen la història per fer de policies del passat, assenyalant quins arquitectes eren pederastes, pedòfils, voyeurs o tenien altres vicis privats. Cal? Ens fa millors saber-ho? Ajuda a l’exposició? Doncs no.
La selecció resulta en alguns moments previsible, i es troben a faltar en canvi peces que per si soles expressen la intimitat, com alguns boudoirs. En aquest sentit hi ha una constant en la mostra: els espais petits, com els que apareixen al film Les liaisons dangereuses, o a les fotos de Carlo Mollino, però no s’utilitza aquesta peculiaritat associada al sexe de manera implícita. El títol 1.000 m2 no hi ajuda! Peces com el recentment restaurat boudoir turc de Marie Antoinette i Josefine, probablement insuportables per als devots de les avantguardes, haurien aportat un element cada cop més car de veure: bellesa. I al contrari, s’escull mostrar un recull de plantes de backrooms a Barcelona o el Falansteri de Fourier, que no és altra cosa que la versió social de grans palaus com Versailles o Fontainebleau.
La dimensió, la qualitat i la temperatura (literalment) d’alguns dels espais interiors dels palaus, els seus alambinats i recargolats itineraris a través de passadissos i escales de cargol, plens de secrets i mecanismes per procurar mirades furtives sobre les peces públiques d’aquests veritables precursors dels blocs d’habitatges col·lectius, són tota una recreació del cos —en pell i òrgans— i de la sexualitat, que aquí sembla no existir.
La part que m’ha interessat més està relacionada amb aquesta dimensió de l’espai arquitectònic i és la que escenifiquen objectes i peces d’una escala a mig camí entre el vestit i l’edifici. Una mena d’exploració d’una arquitectura amb una espacialitat mínima, no pas els espais ofegats, com la peça Orgón, construïda a partir del text de Wilhelm Reich (una al·lucinació científica tan sols comparable a la de J. Posada, la Quarta Internacional i els extraterrestres) o les cabines per veure porno; sinó la que mostren les imatges del film Barbarella, una de les millors i més lúdiques peces, amb una clara connexió amb els vestits inflables de David Green, la Casa del Futur, les càpsules de la Coop Himmelblau o el llit rodó de H. Hefner.
Alguns d’aquests espais, com la Suitaloon, fets amb plàstic transparent, fan pensar en el treball del fotògraf Valter Vinagre i la seva sèrie Posto de trebalho, realitzada sobre els llocs on dones exerceixen la prostitució en boscos propers a les carreteres de Portugal. Espais que, il·luminats per Vinagre, ens fan tenir un sentiment que participa de la bellesa i la denúncia. Butllofes d’aire embolicat amb plàstic, com dilatats vestits de disfresses extravagants que procuren un rudimentari confort d’estranya bellesa a aquests sòrdids instants
Imatge de portada de Carles Ribas
