Als últims decennis, la lletjor, o la manca de proporcions, o la disfuncionalitat, s’han convertit en moneda comuna en la percepció estètica de la gent. Un llibre de Roger Scruton vol posar-hi consol i aclariment.
Publicat el dijous 13 d’abril del 2017 al diari EL PAÍS
Al rebedor d’una casa, un dia hi va aparèixer un gerro molt gros, completament inútil, que la mestressa havia comprat perquè li agradava. Un seu fill no va dir res durant unes quantes setmanes, fins que un bon dia va preguntar a la seva mare: “Mare, per què has posat aquest gerro aquí?” La mare va respondre: “És per fer bonic”. I el fill va concloure: “Doncs si és per fer bonic, com és que no en fa?”
L’anècdota, molt escampada a Barcelona durant decennis —quan les mestresses o els mestres compraven objectes del tot fútils per decorar la casa—, és una demostració irrebatible de dues coses: els objectes estètics no tenen per què servir per a res, a part de “fer bonic”, i una persona pot considerar bell un objecte —o un quadre, o una casa, o un paisatge, etcètera— i una altra pot considerar-lo lleig ravatadament. Són les dues grans categories de l’estètica, el bell i el lleig, com en el camp de la moral els dos universals més reconeguts són el bé i el mal, o el bo i el dolent. En certes èpoques de la història del gust i de l’estètica s’ha barrejat la categoria del bell amb la del bo, i fins i tot amb la categoria epistemològica de veritat: aquesta és la teoria del primer romanticisme alemany, segons el qual no hi ha bellesa que no estigui agermanada amb la veritat, observació de clara ressonància platònica.
Tradicionalment, un objecte era considerat bell quan posseïa unes determinades proporcions harmòniques, una llei interna de coherència formal i, com a excepció, una utilitat adequada a veritat i saviesa. Pitàgores va ser un dels primers a forjar aquesta teoria estructural de l’objecte bell i, de l’escola pitagòrica, aquesta concepció del bell va arribar ben bé fins al final del neoclassicisme.
Tomàs d’Aquino, per exemple, deia per una banda que pulchra sunt quae visu placent, és a dir, una cosa bella és allò que agrada a la vista; però d’altra banda, teòleg com era, també va escriure que allò més bell de tot és la bellesa de l’ànima: la spiritualis pulchritudo, afirmació gens estranya per a un creient devot i savi.
És sabut que no hi ha hagut cap altra estètica més o menys formalitzada després de la de Kant, que va considerar, a la tercera Crítica, que allò que correspon a la bellesa és un goig que resulta tan agradable com desinteressat, o inútil. Però en aquesta paraula, agradable, resideix el gran conflicte que domina avui la teoria de l’art i la producció d’art, ella mateixa. A més, Kant va postular, com a filòsof de “raons universals”, que si una cosa agrada a algú, per força ha d’agradar a tothom: el gran punt feble de la seva estètica.
Doncs bé: a partir d’aquestes consideracions, i d’altres —com les de Plató, enemic de l’art com a cosa massa tècnica, o les de Hegel—, un gran home de lletres anglès, músic per escreix, ha escrit un llibre admirablement clar, avui molt ben traduït per Jordi Ainaud, que el lector trobarà per al seu goig (i utilitat) a les llibreries: Roger Scruton, La belleza. Una breve introducción (Barcelona, Elba, 2017).
Scruton entra en el terreny de l’arquitectura, la pintura, la literatura, la música, els jardins i els objectes més variats, per venir a posar seny a la disputa actual, més enrevessada que mai, sobre què és bell, què és lleig, què és art i què no ho és. Com a bon assagista de la tradició anglesa, l’autor deixa les coses en suspens, apel·lant al fet, perfectament demostrable, que a una persona pot agradar-li una persona, una cosa, un objecte, o una obra d’art, que a un altre pot desagradar-li d’allò més. No podia esbravar-se amb cap altre argument havent vist, als últims decennis, que la lletjor, o la manca de proporcions, o la disfuncionalitat, s’han convertit en moneda comuna (hauríem de subratllar la paraula moneda) en la percepció estètica de la gent. Només cal veure com prosperen les botigues xineses de bibelots absurds, inútils i suposadament horribles, per entendre una cosa que ja sap el comú dels mortals: de gustibus non est disputandum: no hi ha res escrit sobre el bon gust. Com agrairan els enemics de Calixto Bieito que Scruton rebenti la seva posada en escena del Rapte del serrall, de Mozart, esdevinguda a Berlín el 2014, que passava, sense solta ni volta, en un bordell contemporani! Diu: “Vet aquí un exemple d’un fenomen amb què estem familiaritzats en tots els aspectes de la cultura contemporània. No és solament que artistes, directors, músics i d’altres professionals relacionats amb les arts rebutgin la bellesa. És que senten el desig d’arruïnar-la amb actes d’iconoclàstia estètica”. I així corren ara els camins de l’art, del gust, de la bellesa i la lletjor: no hi ha qui s’hi entengui. El llibre de Scruton és, en aquest sentit, consol i aclariment.
