L’arquitecte Pere Riera ens va deixar el passat dijous 19 d’octubre, després de passar una llarga malaltia, als 72 anys. Destacat en la seva vessant d’arquitecte com a co-fundador de l’estudi d’arquitectura RGA, va deixar la seva empremta en els seus pensaments escrits i les classes amb els seus alumnes. Des d’Arquitectes per l’Arquitectura ens volem unir en el dol als seus familiars, amics i companys de professió. A continuació, us adjuntem l’article de Rossend Casanova.
Publicat el 25 d’octubre de 2017 al diari LA VANGUARDIA
SET D’ARQUITECTURA
El 19 d’octubre passat morí a Barcelona l’arquitecte Pere Riera, home inquiet i amb múltiples interessos, apassionat per les cultures i els paisatges que el portaren a viatjar per tot el món, i també per la música: va ser cantautor, saxofonista, membre cofundador de l’Orquestra Plateria, col·laborador de Jaume Sisa, component del grup Fabula Fox i autor del disseny i el muntatge del festival Canet Rock (1975).
Però la trajectòria professional de Riera ha estat lligada a l’arquitectura, tant com a autor de projectes de diversa índole com a través de la docència. De fet, ja d’estudiant va viure la Caputxinada de 1966 com a delegat de curs pel Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) i la seva convicció en la defensa dels drets elementals el portà a l’activitat política al Front Obrer de Catalunya (FOC) del 1967 al 1969. Aquesta militància li va comportar un expedient acadèmic per activitats sindicals i polítiques, i se li prohibí cursar estudis universitaris durant tres anys a tot l’Estat. No va ser fins al 1974 que va obtenir el títol d’arquitecte per l’Etsab; va guanyar el primer premi en el concurs de Projectes Fi de Carrera i es doctorà el 1987 amb la tesi de títol resolutiu Impartir és compartir.
Encara estudiant, fou membre del jurat dels premis FAD d’Arquitectura del 1968, el mateix any que fundà Viceversa Dis Seny, un estudi de reflexió cultural i d’activitat professional que agrupà arquitectes com Dani Freixes, Lluís Josa, Pim Casals i ell mateix, per aquest ordre o… viceversa.
El 1971 començà l’activitat docent com a professor d’interiorisme a l’escola Eina, de la qual fou cap d’estudis del Departament d’Interiorisme (1973), i participà en l’elaboració del nou pla formatiu. Professor de la càtedra d’Estètica i Composició de l’Etsab (1975), que aleshores dirigia Xavier Rubert de Ventós, l’any següent ho va ser de la nova Escola d’Arquitectura del Vallès. Va ser precisament en aquesta escola que posà en marxa una experiència pionera a tot l’Estat: l’ensenyament de projectes en el primer curs de la carrera, dins de l’assignatura Introducció a l’arquitectura i al projecte (1978-1992). Posteriorment va ser professor titular del Departament de Projectes Arquitectònics de la UPC i, finalment, cap de secció. Vinculat estretament a aquesta institució, fou membre de la comissió per a la redacció del nou pla d’estudis (1992), sotsdirector i cap d’estudis, alhora que impulsà la creació del seu Centre de Recerca per a l’Administració Local (2000).
El 1982 havia començat un període d’intensificació arquitectònica quan fundà l’estudi RGA Arquitectes amb la col·laboració inicial de J.M. Gutiérrez i la progressiva incorporació de Josep Sotorres, Montserrat Batlle i Barto Busom. La producció ha estat nombrosa i diversa, des de conjunts residencials fins a habitatges unifamiliars, equipaments, intervencions en l’espai urbà i construccions per a empreses. Destaquen la seu central de Fecsa i el parc de les Tres Xemeneies al Paral·lel (1991-1993), diverses estacions d’autobusos (Granollers, Manresa, Igualada, Platja d’Aro…), la rehabilitació del camí de ronda de s’Agaró (1999-2001) o la passarel·la per a vianants al torrent de Vallparadís de Terrassa (2003), que guanyà nombrosos premis, com el Footbridge Awards 2005.
A títol individual, Riera ha estat professor convidat a diverses universitats i jurat de diferents premis i concursos internacionals d’arquitectura, com el que escollí la nova seu del Govern romanès a Bucarest.
Membre del Board of Directors del Barcelona Institut of Architecture (Biarch) i director del seu màster Barcelona Desire Laboratory, era patró de la Fundació Amics del Museu Nacional d’Art de Catalunya MNAC i de la Fundació Eina.
El pensament i el treball de Riera quedà recollit en diverses publicacions, com Diez años de profesión (Jano-Arquitectura, 1977), La ciutat de la sal (Cardona, 1990), Elogi de la conversa (revista Transversal, 2000) o Pere Riera. Arquitectura Dispersa (COAC, 2007).
El proppassat 9 d’octubre la Filmoteca de Catalunya estrenà Correspondències, el film-document de la seva trobada amb el coreògraf italià Moreno Bernardi. Un film on la dansa desvela poèticament l’arquitectura, aquella que ens emociona més enllà del seu ús i que ens parla i genera múltiples correspondències. Una projecció que va ser, també, el seu comiat.
