En record d’Oriol Bohigas i Guardiola
En algun moment dels anys vuitanta vaig tenir encomanada la tasca de fer una entrevista a l’Oriol Bohigas com a membre de la redacció de Quaderns sobre un tema concret que probablement ara no ve al cas.
L’expectativa de interrogar un Mestre habitualment em neguitejava. Jo, jove i insegura, fit a fit amb un personatge al que potser no sabria com abordar. Aquell dia, però, no esperava que fos ben be el cas. Ja havia tractar l’Oriol a l’Escola i a Projectes Urbans i intuïa que no m’hi havia de posar gaires entrebancs.
Havia concertat una cita amb la seva secretaria, d’hora al matí, al seu despatx. Va aparèixer puntual i immaculat. Vestit clar, corbata groga a joc amb els mitjons. Tal com esperava, les respostes a les qüestions que jo portava preparades van ser clares i ajustades, sense evasives ni circumloquis.
Vam enllestir sense problemes i em recordo tot seguit al carrer amb el meu walkman Sony a la mà, tota satisfeta del resultat de la trobada.
Aleshores, però, venia la segona part de la feina que, no importava lo satisfactòria que l’entrevista hagués estat, podia arribar a ser un martiri: la transcripció a màquina del contingut de la gravació.
Sense un narrador que transmetés al paper el llenguatge corporal, la intenció de les pauses, les mirades intencionades o els canvis de to i amb la voluntat de ser fidel al contingut, que obligava a afegir les aposicions, les frases relatives encadenades sense concloure i les marrades que sovint no tornaven a origen, el text es convertia en un laberint molt difícil de desentrellar. Molt més del que cabia imaginar mentre s’estava immers en la conversa.
D’aquí la meva sorpresa quan, un cop posats els auriculars i sense una audició prèvia, vaig començar traspassar el contingut de la cinta. Els text sortia fluid, sense necessitat de retrocedir i tornar a escoltar cap fragment, talment com si la veu de la cassette m’estigués dictant un text llegit. Era fàcil de seguir i puntuar. Entenedor i precís.
Sense haver‐me refet encara de l’astorament, vaig enviar‐li una copia de la transcripció. La va retornar tot seguit amb un parell de tocs aquí i allà…i llestos!
Cap intent de revisió, retall, o afegitó. Senzillament a punt per a publicar.
Crec que jo ja ho devia saber, però va ser aleshores que em vaig adonar que l’Oriol Bohigas era una persona, en molts aspectes, excepcional.
Pepita Teixidor
