Oriol Bohigas (AxA) va dibuixar la Barcelona olímpica i va crear, amb Maragall, el Model Barcelona —el que consistia en petites intervencions— sense afiliar-se mai a cap partit. A pesar d’haver estat durant quatre anys delegat d’Urbanisme a l’Ajuntament de Barcelona i tres més regidor de Cultura, Bohigas va criticar a tothom quan li va semblar, sempre amb arguments i raons
Publicat a El Temps el 6 desembre 2021 | Àlex Milian | Foto Jordi Play
La participació d’Oriol Bohigas en política va ser sempre com a independent, ja que no es va afiliar mai a cap partit. En els seus dietaris (Refer la memòria, La Magrana, 2014), Bohigas insisteix que mai va militar al PSC a pesar de presentar-se a les llistes encapçalades per Pasqual Maragall el 1991. Molt al contrari, aviat es va afartar de les pressions partidistes que va rebre, tant a la seva etapa com a responsable d’urbanisme (1980-1984), com en la de regidor de Cultura.
Durant el franquisme, Bohigas va ser present en moltes accions del catalanisme i de les esquerres, com ara la tancada a Montserrat de 1970, com a protesta pel procés de Burgos. Aquell acte de rebel·lia es va gestar a l’estudi de Bohigas, segons explicava l’editor Xavier Folch a EL TEMPS fa un any. Unes trenta persones, entre els quals Gabriel García Márquez i Mario Vargas Llosa, concretaren, des de l’estudi de l’arquitecte, la tancada a Montserrat, que seria la llavor del posterior naixement de l’Assemblea de Catalunya.
Bohigas estava tan connectat amb els moviments antifranquistes d’esquerres com ho estava amb els que provenien de l’anticatalanisme. Un exemple és que, quan Max Cahner i Jordi Pujol, entre d’altres, organitzen un viatge de valencians catalanistes a Catalunya, als anys seixanta, Oriol Bohigas s’encarrega de fer-los una ruta pel modernisme de Barcelona.
A Refer la memòria, Bohigas recorda quan és detingut i dut a la comissaria de Via Laietana i és interrogat pels germans Creix —dos policies de sinistre record per als antifranquistes—, que li retreuen les males companyies: “Pero Bohigas —diu que li va dir un dels germans Creix—, ¿Por qué un arquitecto como tú se lía con esta mierda de comunistas y separatistas? ¿Qué te han dado esos hijos de puta?”.
Des de l’Ajuntament
En la política que va haver de desenvolupar Oriol Bohigas com a urbanista, no només va tenir-hi una influència cabdal la seva concepció urbanística —i la de Pasqual Maragall— sinó també la manca de pressupost. Perquè el “Model Barcelona” que van configurar Bohigas i Maragall plegats va sortir, fins i tot abans de la proclamació olímpica. Ho explicava Bohigas a Refer la memòria, quan contava la primera reunió que va tenir amb Pasqual Maragall, al qual no coneixia encara. “No va anar gaire bé”, perquè “el tema que es plantejava en aquell moment era encara irresoluble: l’indispensable augment i consolidació del pressupost de l’Àrea d’Urbanisme per poder desenvolupar el programa de realitzacions urbanes —les noves places, els nous jardins, la potenciació de la identitat dels barris, els equipaments— que havíem convingut en línies generals amb l’alcalde”. Maragall, com a primer tinent d’alcalde, havia de frenar les ambicions de Bohigas i de l’alcalde Narcís Serra i adaptar-los al pressupost.
“De tota manera, la gasiveria de la caixa municipal —continuava Bohigas— va acabar contribuint positivament a l’especial metodologia urbanística que aleshores vam inaugurar: fugir de les obres massa monumentals, superar l’entrebanc dels plans irreals i dedicar-se a fer obres més modestes fàcilment realitzables i directament destinades a la qualitat de vida a cada barri de la ciutat. I el dinar va servir per fer entendre aquest mètode, per matisar-lo i, a la llarga, per consolidar això que després se n’ha dit ‘Model Barcelona’”. El Model Barcelona que van coinventar Maragall i Bohigas va ser precisament el de fer petites actuacions en el centre densament construït i dotar els barris de centres propis. L’arquitecte ho resumia amb el lema “Higienitzar el centre, monumentalitzar la perifèria”.
Interferències partidistes
Durant la seva etapa a l’Ajuntament, Bohigas va defugir —i va criticar públicament— les qüestions partidistes, que finalment l’expulsaren del consistori. Va deixar la seva feina com a delegat a l’Àrea d’Urbanisme de Narcís Serra quatre anys després d’assumir l’encàrrec. Serra se n’havia anat al Ministeri de Defensa i Maragall ja ocupava l’alcaldia: “Això es va interrompre l’any 1984, perquè vaig dimitir en veure que aquella unitat professional tenia perill d’esmicolar-se —amb les idees més conservadores i addictes a la tradició dels funcionaris de Mercè Sala— i que la meva feina es complicava amb interferències partidistes. Maragall ho va entendre, però no tenia solucions immediates. Vam quedar una mica crispats, però vam continuar entenent-nos fins a l’extrem de nomenar-me assessor personal seu i, després, encarregar al meu estudi professional el projecte urbà de tota la Vila Olímpica”.
El mateix Bohigas escrivia que “quatre anys de vida politicoadministrativa és el límit d’una dedicació quasi exclusiva. M’era necessari tornar a la feina d’arquitecte. I era magnífic tenir l’ocasió de projectar tot el barri marítim de Barcelona, aplicant-hi les teories urbanístiques que havíem anat formulant al llarg de la recent experiència”.
El 1991, l’arquitecte va acceptar la proposta de Maragall d’anar a les llistes municipals per tal d’assumir la regidoria de Cultura. El títol del capítol que hi dedica en el seu dietari (“Una regidoria quasi inútil”) avança el desencís d’aquesta etapa política, però no les raons de la seua dimissió al cap de tres anys.
Aquell 1991, les principals obres de la Barcelona olímpica estaven a punt de concloure i el sector cultural també volia absorbir algunes gotes de la pluja de milions que, teòricament, havia caigut sobre Barcelona en forma d’infraestructures, com recordava al dietari. “El Palau de la Virreina [seu de la regidoria] estava aclaparat de demandes de subvencions per totes bandes. La fam —justificada— de creadors i indústries culturals, que procedien de camps tan diversos com la música, les arts plàstiques, la dansa i el teatre, la poesia, el folklore, els museus, les biblioteques, era un espectacle atabalador”. I era atabalador —explica Bohigas— per dues raons: la manca de prioritats (concretament “la manca d’un acord sobre la política cultural que l’Ajuntament havia de promoure”) i per “la insuficiència del pressupost”.
La voluntat de Bohigas de revertir aquella situació es va trencar definitivament quan va ensopegar novament amb el partidisme del PSC. Explicava que ho va veure “clar” en una reunió municipal. Per distanciar-se d’aquell temps i aquella regidoria, Bohigas fa veure, en el seu dietari, que ni tan sols recorda bé el nom de la cosa: “una reunió del Comitè o de la Comissió —com se’n deia?— de Govern”. I segueix: “Quan vaig demanar en quin moment i en quina taula de negociacions podria intervenir en la determinació de l’estructura interna del meu pressupost, vaig endevinar en tots els jerarques presents una mena de somriure que em va fer comprendre que jo venia de l’hort. Vaig comprendre que els pressupostos no es decidien tant a l’Ajuntament com al carrer Nicaragua, la seu del PSC. Aleshores vaig veure que sense entrar en la mecànica del partit —o, almenys, amb carnet i amb participació a un altre nivell— no hi havia res a fer”.
Tot i això, ho va intentar (sense entrar al partit). Des del Palau de la Virreina va anar redactant un document, “un esquema de programa discretament ambiciós però possible si s’hi dedicaven esforços en què es detallessin alhora les bases d’una política cultural a curt termini i les necessitats econòmiques corresponents”. Com a document intern, els papers van ser batejats Gràcies i desgràcies culturals de Barcelona. Això va augmentar el seu interès fora de l’Ajuntament i algú el va filtrar a El País, que en publicà “els fragments més agressius”, segons Bohigas. Això “provocà un cert debat públic agre i punxegut [dos adjectius que Bohigas no utilitza a la babalà] en els mitjans i en les tertúlies polítiques”.
El document es convertí després en un llibre que publicà la Diputació de Barcelona i que, anys després, convencia el mateix Bohigas, que el 2007 escrivia al dietari: “Ara, veient-ho a distància, aquest llibret em sembla un bon document. Tot ha canviat molt, però crec que alguns punts de vista han servit per a operacions a mitjà i llarg termini”.
Cal recordar que, entre els projectes que esperaven a la taula de l’arquitecte regidor en aquell moment, hi havia la reconstrucció del Liceu (“jo era regidor quan es va cremar —recorda Bohigas—, però abans ja sabíem que era una andròmina perillosa”), i “la nova xarxa de biblioteques, l’empenta indispensable del MNAC, del MACBA, del possible Museu d’Arts Aplicades i el llançament qualitatiu de l’orquestra”. Bona part dels projectes que van fer brillar Barcelona durant les dècades posteriors.
Amb l’escàndol per les Gràcies i desgràcies culturals de Barcelona, en Bohigas va tenir la certesa que no aconseguiria remoure les aigües ni del govern ni del carrer Nicaragua». Per això, “el març del 1994”, va dimitir, tal com explicava en el dietari: “Vaig enviar a Maragall una carta de dimissió que fou acceptada després d’unes converses assossegades amb ell i amb els representants dels partits al govern (…) Era, doncs, la segona vegada que plantava Maragall, sense ferides i sense macular la bona amistat, però amb una mica de mala consciència per totes dues parts”.
En una entrada posterior del dietari, la del 20 d’octubre de 2007, Bohigas escriuria sobre Maragall arran de la notícia del seu Alzheimer. Acabava així: “Ara que han passat uns quants anys i que Maragall ha ocupat càrrecs polítics diversos, i sempre compromesos, veig molt clar que passarà a la història com un gran urbanista, amb una especial consideració pel tema de la reconstrucció urbana a partir del projecte de l’espai públic. Són els polítics, en nom del poble que els ha elegit, els que fan les ciutats. I Maragall ha fet Barcelona”. Amb el suport inestimable, caldria afegir, de l’urbanista, arquitecte i intel·lectual Oriol Bohigas.
Si, com deia Vázquez Montalbán, la decisió més democràtica i d’esquerres de l’Ajuntament de Barcelona va ser obrir la ciutat al mar, Bohigas no va deixar mai de fer política.
