Els problemes de Barcelona avui no són menors que els de principis del segle XX; el límit de Collserola, el Besòs, el Llobregat i el mar són les muralles de llavors
Publicat a Linea Diari Metropolità el 9 de maig de 2023
Fa només 125 anys, construir un edifici al mig del carrer en alguns indrets de Barcelona no només era possible, sinó que era legal.
L’Eixample d’Ildefons Cerdà va començar a dibuixar-se fa 170 anys, sobre un territori que envoltava les muralles de Barcelona, però que pertanyia a altres municipis com Sants, Hostafrancs, la Vila de Gràcia o Sant Andreu de Palomar.
El Pla de l’Eixample de Barcelona es va iniciar el 1859, però sense comptar amb la jurisdicció sobre els municipis que l’envoltaven, així que, per molt projecte d’Eixample que hi hagués, per a un promotor o una empresa era més important alinear-se, per exemple, al carrer Pere IV o al carrer del Clot a Sant Martí de Provençals que no pas respectar el traçat d’un futur carrer, que ves a saber si acabaria passant per allà.
D’aquesta manera, a tots aquells municipis on Barcelona no podia governar, lluny d’anar facilitant-se el desplegament del Pla Cerdà es continuava construint en espais que haurien d’haver estat reservats per als nous carrers. El 1876 es van produir les primeres annexions, però no va ser fins 40 anys després de la seva aprovació el 1899, ja gairebé en ple segle XX, que es van integrar els municipis més importants com Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles o Sant Martí de Provençals.
La veritable i més radical diferència entre l’Eixample dret i l’Eixample esquerre té l’origen en la manca de governança de Barcelona fora del seu límit municipal fins a principis del segle XX. Els plànols de l’època mostren un desenvolupament desigual a banda i banda de la frontera entre Barcelona i Sant Martí. L’esquerra de l’Eixample obeïa estrictament el traçat i la geometria del projecte, i veia florir als seus carrers els primers edificis modernistes. Per contra, a la dreta de l’Eixample, aliena a les directrius del Pla Cerdà, hi campava una certa anarquia, amb algunes excepcions de les ments més visionàries.
Tot i això, aquesta visió d’un futur compartit va precipitar finalment la unió. El Plànol de la Unificació dels Pobles del Pla de Barcelona, dibuixat per Ricard Alsina Amils el 1899, segellava un pacte ambiciós basat en la seguretat que junts els aniria millor. Certament, hi havia reptes comuns que transcendien els interessos de cada municipi particular.
D’una banda, la necessitat imperiosa de sortir de les muralles que asfixiaven una insalubre Barcelona fuetejada per la tuberculosi. De l’altra, l’oportunitat de negoci que tots veien a la nova terra inhòspita, amb nous carrers, nous mitjans de transport com el tramvia i noves tecnologies a implantar com el gas o l’electricitat, on l’impuls de Barcelona a l’Exposició Universal del 1888 primer, i del 1929 després, acabarien sent determinants.
Els problemes de Barcelona avui no són menors que els de principis del segle XX; el límit de Collserola, el Besòs, el Llobregat i el mar són les muralles de llavors. I les comarques del Barcelonès, el Maresme, el Baix Llobregat i els dos Vallesos, els seus municipis limítrofs.
Els reptes tampoc són menyspreables. La manca de sòl residencial, la necessitat de naturalitzar les ciutats i de combatre el canvi climàtic o una política de transport metropolità seriosa perquè escollir viure a Sant Cugat, a Tiana o al Papiol no passi per pensar en la dependència del cotxe en són alguns exemples.
Ampliar el tauler de joc és fonamental, i per això cal canviar també les regles. No hi ha una diferència morfològica real entre Sant Andreu de Palomar i Santa Coloma de Gramenet, o entre Sant Adrià de Besòs i Sant Martí, però sí que n’hi ha d’administrativa i de política. La constatació del 1899 que, sota un mateix govern, les polítiques territorials de transport, residencials o d’evolució de la ciència i la tècnica serien més efectives sembla topar avui amb moltes dificultats.
L’Àrea Metropolitana de Barcelona, amb 36 municipis i gairebé 3 milions i mig de persones, es mostra com una torre de Babel amb diferents interessos i estratègies polítiques.
Assistim ara a la recent aprovació del Pla Director Urbanístic Metropolità (PDUM), que ha tingut un llarg debat i, com no podia ser d’una altra manera, un llarg procés participatiu que conclourà a finals del mes d’octubre amb la presentació d’esmenes. El PDUM deixa enrere el grapejat PGM del 1976 (sembla que ens agraden els períodes de 40 anys), aquesta vegada amb la mirada posada al 2050, però sense veritables canvis a nivell de governança política.
L’evidència d’estar davant d’un repte majúscul va empènyer fa més d’un segle cap a la unificació dels pobles del pla de Barcelona sota un mateix govern municipal. Avui s’escriuen les pàgines de l’origen del segon Eixample. El temps dirà si aquest territori necessitarà una nova alcaldia.
Manuel Sánchez-Villanueva Beuter, arquitecte fundador de haz arquitectura i professor de projectes arquitectònics a la UPC
