Obrim aquest nou apartat d’opinió arran del debat que ha provocat l’apertura de l’antic mercat del Born, reconvertit en espai museístic.
La ‘monumentalización’ del mercado
Sander Cornelius Laudy
06/11/2013
Suena como una contradicción en sus términos. ¿Cómo puede ser que un mercado, lugar de encuentro entre comerciantes y población local, un fenómenos de los máscorrientes de todos los tiempos, se convierta en un sitio monumental, incluso solemne? Pues lo han conseguido… y no está bien.
Confirmo lo que Monteys, Domènech i MacKay ya han dicho: que el exterior del Mercat del Born es una equivocación; que la superposición en su interior de arquitecturas de tres épocas diferentes es de gran interés cultural; y que la falta de vida urbana (simplemente expresado en personas / m2*h) no le va nada bien al edifico y a su entorno. De hecho es sorprendente que la complejidad de la cual habla Domènech, al final no logre causar una vitalidad más grande.
Todo esto pone de manifiesto cuán peligroso es convertir un proyecto arquitectónico-cultural en un proyecto político. A pesar de la elegancia y ligereza de la estructura de Fontseré, y a pesar de la discreción de la intervención de Enric Soria, el conjunto ha adquirido un aire de imponencia; principalmente a causa de, efectivamente, la urbanización que le rodea. Este nuevo entorno crea distancia entre persona y edificio; edificio que anteriormente era un lugar abierto, accesible y de contacto humano. Ahora todo el vacío que le envuelve sirve para que el Mercat se convierta en un hito impresionante, en la tradición de arquitecturas imperiales.
El discurso que se crea en su interior, a partir de unas ruinas de discutible valor arqueológico, pone en peligro la legitimidad de la nueva función que el edificio ha acogido. Lo que más interesante me parecía, era el poder reconocer el trazado del Rec Comtal, pero esto tiene que ver con geografía humana, y no con historia (militar). Tan estrechamente vinculado a una coyuntura política, el nuevo Mercat del Born puede acabar como víctima de una moda y de la exaltación de un momento específico y transitorio.
El mercat (?) del Born
David Mackay
28/10/2013
The proposal to open a debate on the former Born market is refreshing because in these times of emotion (rauxa), tipping the balance in its favour against reason (seny), makes any criticism around the 300 year of celebration of 1714 a risk of misunderstanding. Let me make it clear. I am in favour of the natural right of independence, but also in favour of a real democracy.
It is well known that the neighbours that live and work in this important fragment of the city feel that they have been robbed of their future market of goods and ideas in favour of the arid dust of history.
Scientifically no archaeologist allows discovered ruins to be left to the human and atmospheric erosion, except those of significant architecture thousands of years ago. Normally, they are measured and then covered again.
I believe it is questionable to value the foundations of 17th century houses when many of these houses remain intact and inhabited all around the market. The experience of the 17th century street is available next door.
I can understand the position of an archaeologist frustrated that nobody reads his collection of legal documents of quarrels between neighbours and then suddenly discovers that they can illustrate the scenes of everyday conflict.
The experience of the previous opening of the ruins when they were first revealed was just an intense flow of visitors during a month or so, and then nobody. There is no sense of theatre. It is almost a sexual affair. Being partly covered is always more titillating than being revealed. Barcelona’s Roman ruins underground has the right theatrical emotional experience. The extensive naked remains of similar buildings will be boring when current emotional factor fades.
The neighbours want activity, not a cemetery; they just have to wait a little bit longer to have their enormous market place back again and the balance corrected.
Un terra del XVIII, un sostre del XIX, un espai del XXI
Lluís Domènech (AxA)
24/10/2013
A la tercera va la vençuda: El Mercat del Born (1876 Josep Fontseré, mestre d’obres i arquitecte) ha culminat un complicat procés de restauració i reutilització en tres etapes: La reivindicació d’equipament públic des de 1978 no va quallar i l’adaptació com a Biblioteca Provincial va col·lapsar al aflorar les restes de la ciutat del segle XVIII, destruïda l’any 1714, desanimant al Ministerio de Cultura, al que la visió de les restes posava “de los nervios”.
Tot aquest joc de caramboles històriques – polítiques – arqueològiques – arquitectòniques ha acabat millor del que s’esperava: Barcelona té un nou equipament cultural justificat, en un edifici magnífic obert a la ciutat, en el sentit més precís de ser “espai públic” travessat per la gent, i amb un resultat arquitectònic, en la intervenció interior, que honora als seus autors.
La història que es resumeix més amunt denota:
a) La importància de trobar un ús pertinent pels edificis històrics que es recuperen: En aquest cas l’aparició de la ciutat del XVIII impregna l’ús cultural del Born a molts nivells diferents: A nivell documental històric, mostra de la ciutat destruïda l’any 1714 i que segons els historiadors és una referència universal del procés “repressió, destrucció, recuperació de les ciutats”, que és bo que consti en la memòria dels ciutadans.
Pels arqueòlegs ha estat una ocasió única, per extensió i qualitat, de conèixer aquest estrat de la vida domèstica del s. XVIII.
A nivell d’arquitectura, l’edifici rehabilitat exterior i interiorment contribueix a la urbanitat, en el sentit que Manuel Solà-Morales l’entenia, és a dir, “que neix de la multiplicitat d’encontres, i aquesta multiplicitat exigeix que n’hi hagi molts i que siguin molt diversos”.
I això és així per què es dóna la miraculosa conjunció o equilibri entre contenidor i contingut com es dóna en el Panteó de Roma, per la qualitat de l’arquitectura romana i per la multiplicitat de continguts històrics (tomba de Rafael, etc.)
A nivell del disseny de la intervenció reutilitzadora, l’arquitectura de ferro i vidre de Fontseré ara té el contrapunt d’un terra “rugós” que és un tros de ciutat i ambdós elements han estat tractats amb claredat, rigor, respecte i imaginació.
Ara la solució arquitectònica permet l’espai cobert però obert en tot el que és “espai públic” i això és compatible amb els espais tancats (sala exposicions temporals, permanents, oficines, cafeteria) sense que l’espai interior de l’edifici se’n ressenti. En resum, no s’ha mixtificat l’espai, no se l’hi afegeixen “detalls” arquitectònics, l’espectacle de la nuesa de la potent estructura és emocionant.
Dos aspectes de bona arquitectura: Per una banda aprofitar la servitud dels pilars del gran octògon central per sostenir les passeres transversals deixant així lliure la resta de l’espai abalconat sobre les ruïnes. Per altra banda, retirar els espais tancats en els dos laterals de la gran nau, deixant lliures els pilars de fosa (i per tant, l’estructura original) i projectant un únic tancament de vidre que reflecteix però que permet intuir l’activitat interior a través de la percepció d’un elegant vellut vermell.
b) El valor del temps per a millorar una actuació pública. Client, usuaris, tècnics han cremat molts anys en discutir i estudiar, dubtar i denunciar, i encara que es podria fer una certa crítica a la desmesurada nuesa del paviment de l’entorn (seguim amb les places dures? No existeixen els bancs, arbres o arbustives?). El nou equipament del Born, constitueix, per a Barcelona, un “triangle d’or” amb Sta. Maria del Mar i el Museu Picasso que poques ciutats europees poden lluir, i del que els ciutadans, tots, poden sentir-se orgullosos.
Enhorabona a la quantitat de tècnics que hi ha intervingut, des dels programadors fins al darrer industrial de la constructora. Tots ells, han permès aquest emocionant homenatge a l’Arquitectura.
Les ciutats del Born
Xavier Monteys
14/10/ 2013, publicat a El País
L’edifici del Mercat del Born ha tornat a obrir les portes com a Centre Cultural després de gairebé deu anys de l’inici de les obres que l’havien de convertir en biblioteca i de molts més d’inactivitat. L’interior de l’edifici reconvertit mostra l’esplèndida perspectiva de l’arquitectura en ferro de Josep Fontserè, que ressalta avui amb la seva lògica de mestre d’obres, atesa la incompetència de l’arquitectura contemporània per fer cobertes de mercats. N’hi ha prou de veure les fotografies de la coberta que no cobreix els nous Encants per adonar-se’n.
M’he volgut creure, en veure tanta unanimitat, el valor del jaciment arqueològic del Born, tot i que continuo preguntant-me si aquesta ciutat necessita més això que no pas una biblioteca. No tinc clar si tants esforços han esgotat totes les vies per compaginar el jaciment amb la biblioteca, ni tampoc tinc clar si ha pesat més la recreació d’un esdeveniment, ara tan oportú per a alguns, o el seu valor arqueològic, i si el millor destí per a qualsevol edifici és desposseir-lo de la seva raó tot atorgant més valor al subsòl que al mateix edifici.
A l’interior han construït una plataforma perimetral amb un pont central per poder veure el jaciment, i quatre caixes vidriades i iguals a les cantonades; dues d’elles contenen exposicions, una és un espai polivalent i l’altra és restaurant i llibreria. Són una mica déjà vu, i no podem evitar pensar que hem desenvolupat una habilitat i un ofici notables a fer exposicions, però fa la impressió que amaguen una falta real de coses per exposar. No m’estranya que hi hagi qui digui que els museus són avorrits: sembla una coartada per recrear aquest tipus d’exposició. Si hom té el cap de Nefertiti no cal gaire “discurs” expositiu… Mentre voltem l’edifici des de dalt, veient el que queda de la ciutat antiga, tenim un sentiment contradictori que inspiren la trama obliqua dels carrers i parcel·les de la ciutat del segle XVIII, l’estructura de ferro que suporta les teulades de l’edifici del XIX, i la sòbria, però també previsible, polida, neta i neutra arquitectura del segle XXI, de la qual només em semblen remarcables el conjunt de fonaments nous que recalcen els pilars de fosa, per la seva execució i perquè expressen un moment, el del conflicte entre el destí imaginat i el present actual, amb tota cruesa.
Però, sens dubte, el pitjor de l’actual nou monument commemoratiu és l’exterior. La reforma realitzada al seu voltant confereix a l’espai urbà un aire irreal, fals i inútil. Això queda posat en valor per l’error descomunal d’haver esborrat els carrers del voltant i especialment al davant, la qual cosa fa que resulti difícil definir-ho. No és un carrer, tampoc una plaça, ni un saló, és senzillament no-res, la negació de la ciutat. Tant és així que l’espai té l’aire caricaturesc que tenen les ciutats quan es filma una pel·lícula d’època, fent que la ciutat i els ciutadans actuïn d’extres. En aquest sentit, el caòtic conjunt de pancartes amb cognoms de màrtirs dels balcons ajuda força a augmentar la sensació de gegantí attrezzo urbà. El pal de la bandera, de 1.714 centímetres d’alçada, una rèplica rabassuda de l’aixecat per Joze Plecnik al Castell de Praga, aquí queda fora de lloc i desproporcionat, un magnífic exemple que les dates històriques no serveixen per dissenyar.
Esborrar carrers, tot esborrant calçades, voreres, rigoles i tot el que recordi l’ús del carrer, accentua un problema d’aquest edifici, i és que els seus murs cecs no ajuden gens la ciutat. Per més monument que sigui aquest, és un problema real que la reforma no ha resolt; al contrari, ara aquests espais buits amb un costat cec no funcionen. Tot plegat esdevé una metàfora dels temps que corren. Quin sentit té preservar el traçat de la ciutat del segle XVIII i no fer-ho amb el del XXI?
En tota la reforma es fa present un malaltís respecte pel passat que només podem trepitjar amb intèrpret, i en canvi hi ha una nul·la sensibilitat pel present. Que fàcil que és reconciliar-se amb el passat, però que difícil que és respectar la ciutat contemporània com a obra col·lectiva dels que hi van viure i dels que hi viuen, amb les seves equivocacions incloses.
