Després d’anys de controvèrsia sobre la plaça de les Glòries, l’Ajuntament ha anunciat que convocarà inminentment un concurs internacional per redissenyar la plaça.
Obrim aquí un nou apartat de debat per recollir les opinions sobre aquest tema.
Glòries per l’arquitectura
Lluís Domènech Girbau (AxA)
09/09/2013
Barcelona té un futur pròxim marcat per la important repercussió urbana del Concurs de la plaça de les Glòries, el gran espai central de la ciutat equivalent a 12 illes de l’Eixample.
Com a soci de “Arquitectes per l’Arquitectura”, m’agradaria expressar en aquesta pàgina web una opinió crítica tant en l’àmbit cívic com en el crític – arquitectònic, en paral·lel al desenvolupament dels treballs en curs.
No ens ve de nou aquesta voluntària implicació, doncs AxA, va recollir a la secció de crítica de la web del 28 de febrer de 2012 l’article que el seu soci i eminent urbanista Manuel de Solà-Morales, havia publicat el dia abans al diari Ara, coincidint malauradament amb la seva sobtada mort. L’excel·lència d’aquest text sobre el futur de Glòries i l’especial significació com a darrera mostra del mestratge de Solà crec que il·lumina de forma potent la situació actual. També els articles que hem penjat a la web de O. Bohigas, E. Bonell, X. Monteys i A. Font.
Penso que l’objectiu prioritari d’AxA ha de ser el compromís amb l’arquitectura, superant, a vegades, el compromís amb l’arquitecte, i en el concurs de Glòries, aquesta prioritat ens exigeix trobar el context projectual idoni, és a dir, el de la col·laboració interdisciplinària, on els arquitectes treballem colze a colze amb altres professionals. Siguem autocrítics amb nosaltres mateixos i ocupem el nostre lloc tècnic amb solvència sense protagonismes innecessaris. Només així la Societat reconeixerà que som necessaris en la construcció de la ciutat.
En aquest concurs, com en la majoria d’actuacions professionals, es presenta la complexa, i a vegades contradictòria, relació de l’arquitecte amb el client o promotor, privat o públic, situació que actualment es complica quan l’arquitecte passa a ser “matèria mediàtica”. És obvi que “Glòries” és molt important pel futur de la ciutat i el projecte que guanyi té que gaudir de la llibertat d’acció que la pròpia convocatòria del concurs anuncia, i que certes imposicions o recomanacions del client (en aquest cas Ajuntament i veïns) poden frustrar: Abans de començar a treballar l’equip redactor ja té la imposició de l’enderroc de l’anella existent. (Compromís polític de l’any 2007), quan les circumstàncies, entre elles les econòmiques, han canviat profundament.
A “Arquitectes per l’Arquitectura” som totalment partidaris de la política participativa, en el que fa referència a les necessitats i objectius (els veïns tenen el dret d’exigir les zones verdes, els equipaments, els habitatges ben orientats i amb l’accessibilitat total, que el planejament general permet), però això no implica prendre decisions de com es projectaran aquestes necessitats, procés de disseny que en qualsevol cas serà discutit i consensuat: Hi ha raons tècniques de mobilitat urbana i d’adequació de la trama a la realitat actual i futura que afecten, primer, als vianants, i també al transport públic, de superfície o soterrat (molt important a Glòries), al cotxe privat, a les motos i bicicletes, al clavegueram, enllumenat i arbrat, en general, a tota l’activitat urbana. La valoració d’aquests paràmetres correspon als tècnics capacitats i habilitats pel concurs (enginyers, arquitectes, geògrafs, ambientalistes, paisatgistes, economistes, etc.) treballant de comú acord i intentant arribar al fons de la qüestió, després de l’anàlisi exhaustiva de les possibilitats. I així i tot, pot ser que no l’encerten. Qualsevol decisió presa amb frivolitat o doctrinarisme pot perjudicar l’operació Glòries. (S’ha mencionat repetides vegades el projecte “High Line” de New York, precisament pel contrari, és a dir, com a paradigma de sentit comú a l’analitzar les circumstàncies, totes, amb l’acord de les parts implicades en el procés, i, per tant, exemple de la preuada “sostenibilitat”).
Per part nostra, els arquitectes, siguem concursants o no, més val que comencem per assumir col·lectivament i críticament les nostres responsabilitats, amb un capteniment humil i rigorós: Entorn de les Glòries, la nostra professió ha anat deixant, els darrers anys, peces d’arquitectura que no està gaire clar que constitueixin un context còmode pel futur projecte, encara que la responsabilitat calgui compartir-la amb l’Administració que dóna llicències i programa concursos.
En aquest aspecte voldríem recordar un paràgraf específic de l’article de Solà “… cal fer ciutat, no només forma. Són els teixits urbans de l’entorn, els que fan un “centre”. No a l’inrevés. És la diversitat i la promiscuïtat de persones i estructures el que crea significació i referència.
En lloc d’un espai buit, el sector de Glòries podria ser un teixit de múltiples espais i edificacions, a cavall de tantes infraestructures com calgui. En contacte. Amb les arquitectures més valentes.
El tema és de programa, no de forma (…)
Els centres contemporanis de grans ciutats – Tokio, per exemple – ens ensenyen la perfecta i decidida contigüitat d’edificació i gran vialitat, de peus a terra, sense manies.”
Ara, si prenem la Gran Via com a referència horitzontal, veiem que la meitat Sud de l’entorn de l’actual plaça ja l’ocupen tres edificis força determinants, amb els quals haurà de comptar el futur projecte total de l’àmbit.
De la torre Agbar, a part dels pintorescos noms que se li han adjudicat, s’ha parlat poc del desequilibri entre la gran massa de l’edifici i el necessari, i inexistent, entorn de base que una construcció d’aquesta mida necessita per a què funcionin bé tots els sistemes de fluxos dels accessos i perquè la interacció amb la ciutat sigui prou rica i complexa: la vorera mínima, la marquesina inconsistent, la rampa d’aparcament forçada i el ridícul petit espai lliure annex “adornat” ens permeten dir com a mínim, que aquesta arquitectura ha actuat amb desmesura (falta de mesura), amb la complaença de l’Ajuntament.
La programació museològica del Museu del Disseny de Barcelona pot ser titllada de poc rigorosa, al desestructurar la ciutat, desmuntant quatre museus existents (Arts Decoratives, Ceràmica, Tèxtil i de la Indumentària i de les Arts Gràfiques) per resumir-los en un, de futur incert: “Despullar un sant per vestir-ne un altre”. En aquest punt l’Institut de Cultura municipal té la responsabilitat. També el projecte prescindeix de les infraestructures soterrànies, entre elles la parada del Metro, que hauria de donar justificació i sentit al projecte i no queda clara la concepció i disseny dels espais lliures que envolten l’edifici, al no tenir en compte la relació amb els veïns ni proposar diversificació i interrelació d’accessos i una jardineria potent.
El nou complexe dels Encants, que podria ser un projecte senzill, gairebé “silenciós”, per acollir la multiplicitat, versatilitat i incongruència dels articles com el que es negocien a tots els mercats del món, a l’aire lliure, i en els quals només interessa solucionar com entrar, com moure’s, com sortir i la protecció climàtica, s’ha convertit en un “tour de force” en base, com diu la memòria del projecte, a la seva “reconocibilidad”. Personalment penso que per aquesta “qualitat”, amb la Sagrada Família ja en tenim prou.
Han existit èpoques en un passat no molt llunyà en què l’exercici de la crítica arquitectònica es produïa amb la mateixa llibertat d’esperit que la que s’aplica al projecte, i no hi ha notícies que això li anés malament a l’arquitectura. Sempre amb respecte i en els mitjans adients, com ara “a propòsit de …” de la web d’AxA.
L’enderroc de les Glòries
Article publicat al diari El Pais el 16 de maig de 2013
Xavier Monteys
Davant l’acord d’enderrocar l’anella de les Glòries, sembla oportú fer algunes consideracions. Resulta almenys sorprenent que, havent-hi una gran coincidència entre arquitectes i urbanistes en la qüestió de l’aprofitament del viaducte de les Glòries, aquest s’acabi enderrocant. Ja no és cosa dels diners que val enderrocar-lo pel gust de donar-se un festival reivindicatiu (37 milions d’euros són molts diners); la qüestió és enderrocar-lo o aprofitar-lo i no fer-ne demagògia entre el sí i el no. No crec que la cosa sigui exclusivament decidir entre el cotxe i el parc.
En primer lloc, destacaria que no s’hagi fet cap acció, cap ocupació del viaducte per posar a prova la seva utilitat. I no tan sols això, sinó també experimentar l’espai de la plaça com un lloc accessible amb l’anella inclosa. ¿Es pot reclamar a les associacions de veïns tenir una mica d’imaginació? Abans d’amputar-nos un membre, ¿no és prudent tenir una segona opinió? Si no hem posat a prova el que es podria fer, si no podem fer-nos una idea de com es veu la plaça passejant per sota el viaducte, aleshores ¿com po- dem tenir clar, sense cap mena de dubtes, el seu enderroc?
Resulta una mica incongruent reclamar un perímetre que atorgui a aquest espai una certa unitat i no adonar-nos que la unitat espacial l’hi confereix precisament el viaducte elevat. He pogut comprovar en algunes ocasions, saltant-me la prohibició als vianants de passar per sota del viaducte, reservat als autobusos, com des de sota l’anella el conjunt arqui- tectònic de la plaça —que francament és bastant esperpèn- tic— pren una unitat considerable i matisa els excessos de la singularitat arquitectònica. Ai- xí doncs, per què no donar-nos un període de prova i encarre- gar diverses manipulacions eventuals fins a poder estar se- gurs del seu valor? Som molts els que creiem que, de l’aprofi- tament d’aquesta estructura, pot sorgir un espai públic, amb poc més que llum i pintura.
No són temps per al malbaratament. L’anella de les Glò- ries va canviar radicalment quan es va suprimir el mur pe- rimetral i es va llevar el pàr- quing. Ara la plaça és visible pels quatre costats i l’espai inte- rior de l’anella, ridículament tancat (¿com es pot haver dei- xat tancar el parc interior tant de temps i ara reclamar un nou parc?), pot esdevenir de mane- ra natural una extensió de la boca del metro, ja que és més fàcil escurçar distàncies des de l’interior. Podria establir-s’hi al- guna activitat, com ara quioscs, parades de transports… Resul- ta difícil no mirar amb enveja el projecte conegut com Nagel- haus, dels britànics Caruso St John, a Zuric, ciutat rica que ha decidit aprofitar els baixos d’un nus de circulació rodada realitzant petites manipulacio- ns sota el viaducte i afegint dues petites construccions que semblessin haver estat allà molt abans. La imaginació re- sulta clau en situacions com aquestes, però a les Glòries no es veu enlloc.
Em diran: però ara es farà un concurs! Sí, però és condició enderrocar el nus. Resulta doncs una bona ocasió per insistir que el projecte d’arquitectura és en bona part l’encàrrec. En aquest cas, l’encàrrec és producte de la tossuderia de l’associació de veïns; neix equivocat, antiquat i impropi d’un país modern, i, en certa manera, és una translació de l’esperit de malbaratament d’aquests darrers anys al camp de la reivindicació veïnal. Significa una escassa connexió amb la realitat i una manca de capacitat d’adaptació. Ja no és temps de reformes integrals ni de filigranes costoses per posar-nos les coses al nostre gust. És temps de canviar el nostre gust!
Les Glòries poden marcar un punt en la història de la ciu- tat de Barcelona, el de la pèrdua d’autoritat i de raó per part de les associacions de veïns, les quals també es poden equivocar i, en aquest cas, de manera irreversible.
El Fad quiere un concurso también con anillo elevado
Silvia Angulo / Óscar Muñoz
Article publicat a La Vanguardia el 15/05/2013
És oportú el concurs de la Plaça de les Glòries?
Esteve Bonell (AxA)
29/04/2013
1. De totes les operacions urbanes que necessita la ciutat, aquesta és la més gran i, possiblement la més important, però segurament no és la més pertinent si atenem a la quantiosa inversió pública per dur-la a terme en uns moments de precarietat econòmica.
La ciutat té altres llocs on amb menys pressupost s’aconseguirien grans millores. En un recent article (el Periódico 21-04-13) Oriol Bohigas va denominar a aquest tipus d’operacions de petits canvis, grans millores, “microurbanisme”, i ho definia com “un mètode útil per èpoques de vaques flaques”.
Malgrat això, aquest no és el cas de la Plaça de les Glòries ja que, repeteixo, estem parlant del projecte més important de la ciutat. No es tracta només de resoldre una solució urbanística o arquitectònica, o la vialitat i circulació d’un tros de territori, sinó de resoldre el centre de Barcelona, el gran centre de la ciutat ja previst per Ildefons Cerdà fa més de 150 anys.
Últimament s’han desenvolupat diverses aproximacions per conèixer i interpretar la gran complexitat del lloc, tant a nivell de superfície, amb el creuament de les tres grans avingudes, com en el subsòl, travessat per línies ferroviàries.
Tot això acompanyat d’una complexa topografia, que indiquen unes dificultats, ja no només per solucionar els nivells, sinó per entendre’ls.
2. Però hi ha un tema central, la rotonda circulatòria elevada, l’enderrocament o conservació de la qual hauria d’haver estat debatut més profundament.
Al llarg de la història s’han dut a terme solucions urbanes que recollien traces d’antigues estructures existents.
– 1. La plaça Navona, d’un antic circ Romà.
– 2. La plaça de Lucca, d’un antic amfiteatre Romà.
– 3. El viaducte de la Bastille de Paris o l’estructura del pas elevat del tren d’Arches de Zurich transformats en locals comercials.
– 4. I el mateix High line de Nova York.
Tots ells, amb la seva particular solució i dimensió, serien models de com aprofitar l’estructura central, donant-l’hi nous usos, sobretot en aquests temps d’austeritat econòmica en que tant es parla de sostenibilitat. Aquesta estratègia podria haver estat un gran exemple a proposar als ciutadans de Barcelona.
Encara que no sóc un ferm partidari de conservar-lo, si estic convençut que l’anell existent podria haver tingut la seva oportunitat.
D’aquesta manera, no només s’aprofitarien els recursos existents, sinó que es consolidaria la identitat del lloc i podria marcar la pauta de la renovació de la plaça. Una estratègia que es completaria un cop es construeixi el túnel de la Gran Via.
L’anell, ben utilitzat, perdria l’atractiu brutalista que actualment té, i podria adquirir un aire, sinó més domèstic, si més urbà.
Malgrat això, en les bases del concurs, no es presenta com a possibilitat a tenir en compte, a pesar de l’enorme despesa que implica enderrocar-lo en els temps actuals. El seu cost podria ser utilitzat en qüestions tan o més necessàries com són equipaments veïnals o la construcció d’habitatges socials.
Per altra banda, per molt important que hagi estat l’acord Veïns – Ajuntament de l’any 2007, tampoc es justificable aquest enderroc quan la situació econòmica d’avui és totalment diferent a aquella.
3. S’ha de reconèixer que l’existència d’aquesta estructura elevada ha condicionat, al llarg d’aquests últims anys, la disposició de les construccions singulars com l’edifici HUB, els nous Encants, la proposta d’edifici per oficines municipals o fins i tot la torre Agbar.
Al marge de que l’estructura central es mantingui o no, una de les qüestions que pot condicionar l’èxit o el fracàs d’aquesta operació és la definició dels límits que ajuden a configurar la plaça.
Uns límits que són els finals de diferents trames urbanes de diverses dimensions com;
– la zona de l’Eixample entre la Diagonal i la Meridiana en el sector Nord-Oest,
– la zona limitada per la Meridiana i la Gran Via al Nord,
– la zona Est entre Meridiana i Diagonal,
– la zona Sud entre el HUB i la continuació del Eixample amb la presència de la Torre Agbar,
– finalment, la zona entre Diagonal i la part baixa de la Meridiana que completaria l’àrea destinada a Teatres i als nous Encants.
Una major llibertat en el tractament d’aquests límits és una de les grans qüestions que poden marcar l’atmosfera i el caràcter de la plaça de les Glòries.
4. El tema és suficientment important per a què la seva solució no es dilueixi en un simple concurs, burocràticament i administrativament molt ben estudiat, però amb poca concreció en els plantejaments urbans.
Si a això se li afegeix la demanda d’un avantprojecte, on el pes important està en els espais lliures de l’àrea definida pels carrers Consell de Cent, Castillejos, Bolívia, Ciutat de Granada i Independència, es deixa poc marge als participants a respondre el que realment importa. (Sobretot quan sembla que s’està adjudicant projectes en l’entorn d’aquest espai sense atendre a la visió global: l’escola dels Encants i altres…)
És a dir, es tracta d’un concurs la lògica del qual requeriria que, tan les comunicacions viàries (de superfície o enterrades) com els límits estiguessin perfectament definits.
Malgrat això, el problema és molt més global, ja que pertany a la totalitat de l’àrea i, sobretot, consisteix a trobar aquella solució que potenciï un equilibri entre les edificacions que consoliden el seus límits i el buit central; una solució que sigui capaç de donar la consistència i vitalitat urbana que la ciutat requereix.
5. És evident que la incògnita d’aquesta plaça s’ha convertit en una difícil tasca pels diferents equips de Govern Municipal.
En els moments actuals de crisi econòmica, podria ser lògic el plantejament d’una àmplia consulta professional, burocràticament i administrativament més senzilla, però amb major llibertat d’acció que permetés una reflexió més global; i que es pogués debatre una vegada més la pertinença o no de l’enderroc de l’anell central, l’esponjament mitjançant un gran pulmó verd que oxigeni la ciutat o, pel contrari la concentració de major densitat urbana.
Tot això donaria peu a la presentació de diferents estratègies, que podrien ser discutides àmpliament amb els partits polítics, les associacions de veïns, els diferents col·legis professionals… per tal d’interpretar les condicions econòmiques, les possibles fases del projecte i, sobretot, proposar les bases per un projecte definitiu.
I tal com exposava Manel Solà Morales en el seu article “d’Incertes Glòries”;
“Un lloc de tantíssima accessibilitat com les Glòries és bo per fer ciutat, és bo per omplir-la de l’activitat i dels moviments que constitueixen un centre metropolità del segle XXI. Necessitada com està de superfície útil per actualitzar-se, Barcelona no pot permetre’s vint-i-cinc hectàrees de forat. Si Cerdà alcés el cap potser es desesperaria veient la seva proposta de gran centre ciutadà convertit en un garden gegantí. O és que la seva hipòtesi d’un gran centre urbà que –per Diagonal, Meridiana i Gran Via- pugui ser nucli del Barcelonès, el Maresme i el Vallès sembla massa valenta per a les nostres Glòries d’avui? Glòries incertes són les que arrosseguem des de fa cinquanta anys…”
6. Malgrat els comentaris crítics davant l’oportunitat del concurs , vull manifestar el meu interès en presentar una candidatura per poder participar en la remodelació d’aquesta part tant important de Barcelona.
La ciutat necessita gran quantitat d’idees capaces d’aportar diferents vies de discussió i diàleg que ajudin a trobar la solució més correcte. Estigui ben plantejat o no el concurs, la ciutat demana ajuda i nosaltres estem disposats a donar-la.
Concurs internacional Plaça de les Glòries
Antonio Font, arquitecte-urbanista, Catedràtic d’Urbanística i membre del Consell Consultiu de l’Hàbitat Urbà
5/04/2013
En relació a la imminent convocatòria del Concurs per part de l’Ajuntament de Barcelona, i més enllà de la literalitat de les seves bases que es faran públiques en els pròxims dies, a partir dels criteris que el Comitè Executiu del Consell Consultiu de l’Hàbitat Urbà ha presentat als Serveis Tècnics Municipals, es considera oportú assenyalar alguns aspectes importants:
– Per la naturalesa del problema projectual plantejat –tot i que el futur encàrrec al guanyador del concurs sigui el de Projecte d’Urbanització de l’espai lliure resultant- es tracta d’un Projecte Urbà” de l’àmbit denominat “Plaça de les Glòries”, que haurà d’abordar de manera integral la seva ordenació urbanística (nova edificació, vialitat, transport públic, espai lliure…).
– Davant de la diversitat d’opinions existents sobre el caràcter dominant que haurà d’adquirir “l’espai Glòries” a partir del seu projecte d’ordenació, “plaça” o “parc”, s’ha suggerit la utilització del concepte “espai lliure” entre les edificacions, amb la finalitat d’una ordenació i sistematització més flexible entre ambdós categories espacials.
– Donada la importància estratègica de “l’espai Glòries” tant per la Barcelona de les Rondes com per a la seva Àrea Metropolitana, sembla necessària la seva concepció com a una important Àrea de Nova Centralitat, el que haurà de traduir-se en la presència d’un adequat mixed d’usos (activitat econòmica, equipament, residència, etc.) com d’intensitat de fluxos de vianants i del transport públic.
Tot això sense perjudici de la vigent Modificació Puntual del PGM-76, de 2007 i de l’Acord per a les Glòries, del mateix any.
– Finalment assenyalar que donades les característiques del lloc del projecte, els objectius, els recursos disponibles i els compromisos contrets pel municipi, el projecte haurà de contemplar no solament les possibles fases de la seva materialització, sinó també el complex procés de la seva implementació.
Alerta con las discusiones masificadas
Oriol Bohigas (AxA)
24/03/2013
En las discusiones masificadas sobre temas generales los conceptos básicos se refieren a razonamientos sintéticos y a menudo metafóricos en los que suele tener más fuerza la calificación implícita que la descripción. La neutralidad sentimental del conocimiento viene sustituida por la pasión del éxito final, aunque sea interpretado con analogías nubladas por los prejuicios socialmente establecidos. Sin esta pasión las masas no se mueven.
Esto es evidente en muchas controversias públicas y se nota mucho en las discusiones urbanísticas, especialmente a la hora de juzgar el proyecto de un espacio público, porque es un tema con intereses contradictorios. Al apoyar o rechazar un proyecto con las estrategias de la masificación, enseguida aparecen comparaciones que acaban centrándose en una sola imagen para hacer más eficaz el consenso beligerante. Pero esta imagen no tiene una interpretación unívoca, porque viene sobrecargada con otras representaciones que provienen de los prejuicios sociales conservadores.
Cuando se declara como síntesis proyectiva «una plaza dura», puede ser que el autor evoque un paisaje arquitectónico de alto valor urbano y, en cambio, un interlocutor lo imagine como un pedregal muerto y abandonado en el pesimismo suburbial. O cuando alguien se refiere a los valores humanos de una plaza tradicional de pueblo, algunos piensan en escenografías de zarzuela y otros en la miseria de la escasa confortabilidad de las ciudades viejas.
Veámoslo, por ejemplo, en las discusiones sobre los sucesivos proyectos para las Glòries de Barcelona. Aparte de algunas observaciones puntuales o técnicas, todo el mundo los explica con referencias aproximadas a ejemplos conocidos. Y estas referencias casi metafóricas -sin analizar profundamente su significado ni las cargas ideológicas, sin deshacer el lío de las diferentes interpretaciones según los intereses respectivos- son las que acaban explicando el modelo y las que se erigirán en bandera propagandística de las opiniones masificadas. Se oye decir: «Tiene que ser una plaza muy urbana, un polo de actividad como han sido hasta ahora todas las plazas centrales de las grandes capitales». «No puede ser un simple nudo circulatorio». «Hacen falta residencias e instituciones, comercios de proximidad y atractivos turísticos». «Tiene que ser un parque central que reduzca las tensiones de la densidad». Pero detrás de estas referencias suelen aparecer modelos urbanos muy diferentes de lo que se propone. Casi podríamos decir que solamente tienen en común la nostalgia de los aspectos más conservadores de una sociedad y una cultura anticuadas, aferradas al inmovilismo y vinculadas a los prestigios de las clases dominantes.
Quiero decir que casi todos los que dan por buenos estos modelos son los que aceptan acríticamente una especie de ciudad anticuada, en la que se potencia el valor social de la concentración artesanal por encima de las actividades y los instrumentos de la era industrial, la actividad densa del residente y el peatón, la expresión formal de la monumentalidad e, incluso, de la industria. ¿No hay que tener en cuenta que hoy en día la centralidad se consigue con un nudo circulatorio de gran envergadura -punto de referencia de metros, tranvías, trenes, autobuses, taxis- más que con la anulación del sistema por otro que ya solamente puede ser un disfraz nostálgico? ¿La actividad densa que se explica en las ciudades victorianas como una consecuencia de las formas sociales no puede ser ahora sustituida por un gran parque vacío que atenuase los inconvenientes ambientales de la urbanidad? ¿No podemos pensar en otro tipo de ciudad muy diferente de las metáforas sugeridas por el propio progreso?
Veo que tanto los que reclaman un paisaje urbano pintoresco, como los que quieren suprimir la prioridad representativa del nudo de circulaciones, como los que quieren una densidad de actividad tradicional y una abundancia de peatones integrados, solamente tienen en común una nostalgia de las formas urbanas conservadoras y las reclaman con la intención de volver al paraíso del tiempo pasado, como corresponde a una sociedad tan conservadora como la nuestra. Y es que se han utilizado unos eslóganes por su eficacia comunicativa, sin distinguir las diversas referencias conceptuales que contienen. Este es el peligro de considerar sin filtros las opiniones populares formuladas masivamente, sin conocer la influencia errónea de las metáforas.
Article publicat el 24 de març de 2013 a El Periódico
