Publicat el 28 de gener de 2014 al Diari ARA
Durant molt de temps, quan hi passava per davant, sentia sempre la necessitat de girar el cap i mirar els treballs de construcció del nou Mercat dels Encants. Sempre ho feia amb una mica de disgust, sense entendre gaire la necessitat de fer una despesa tan important en un mercat de vell quan els seus atractius són precisament el desordre, la casualitat i la despreocupació. M’agraden aquest tipus de mercats i sempre que puc els visito quan estic de viatge. Molts cops donen més informació sobre la ciutat on et trobes que cap altre lloc, i el passeig sempre acaba portant alguna sorpresa, ja que en aquests mercats un no hi va mai a buscar res, és l’objecte el que et troba.
La majoria d’aquests mercats s’ubiquen als carrers d’una manera que sembla improvisada. No els calen grans proteccions per les inclemències del temps, ni tampoc grans comoditats. El que s’hi ven probablement no ho mereix. Així és com funciona el Mercat de les Puces de París o el Mercat de Portobello a Londres. ¿Calia, doncs, construir un vehicle tan luxós per a aquest tipus de comerç? Probablement no.
La meva mirada s’aturava sempre en el gest grandiloqüent de la coberta, massa luxosa i expressiva per al meu gust, i també excessivament aixecada per protegir de la pluja els paradistes. ¿Us imagineu un paraigua amb el suport el doble de llarg del que és habitual? Si no m’equivoco aquesta era una de les exigències del concurs d’arquitectura per tal de relacionar-la amb l’alçada de l’anella de Glòries. No deixa de ser paradoxal que els dos edificis més importants d’aquest gran espai deguin la seva forma a una peça que just ara està a punt de desaparèixer.
Segueixo sent molt crític respecte a aquests punts, però crec que cal entendre que cap és atribuïble a l’arquitecte. Dues visites recents a l’edifici m’han permès, en canvi, apreciar que la feina feta per l’arquitecte Fermin Vázquez ha sigut, a partir d’aquests condicionants, molt correcta. La idea que genera el projecte és tan senzilla com efectiva: una rampa que puja en espiral protegida per una gran coberta. La rampa es va doblegant sobre ella mateixa per multiplicar la superfície d’exposició que permet la parcel·la i ofereix visions creuades a diferents alçades de la plaça de les subhastes, de manera que converteix l’activitat comercial en un espectacle digne de veure. La coberta es doblega com si es tractés de papiroflèxia per donar rigidesa al pla i així fer-lo tan fi com és possible, un recurs efectiu que es pot entendre fàcilment si un compara la rigidesa d’un full de paper llis i després d’haver-lo doblegat en geometries triangulars. Convertir aquest immens pla en un mirall calidoscòpic capaç de reflectir l’activitat frenètica de les parades i el producte que s’hi ven és el tret més característic del projecte i atorga tot el protagonisme a la gent que el viu.
Des d’un punt de vista funcional, és evident que venedors i visitants hi han guanyat molt. L’aparcament i els magatzems del soterrani han donat una comoditat equiparable a la de qualsevol altre mercat de la ciutat. Els punts de comunicació vertical estan ubicats en punts estratègics que permeten construir els recorreguts de manera intel·ligent i resolen un dels grans problemes que tenia un projecte de rampes. Les dues escales arquitectòniques, la monumental d’un edifici que s’ubica en el gran espai urbà que és les Glòries i la més petita de la botiga, resolta amb petites construccions individuals que permeten adaptar-se fàcilment al pendent i a la vegada garantir la necessària individualització del punt de venda, també estan resoltes amb ofici i professionalitat.
Segueixo pensant que tant la despesa econòmica com l’expressivitat estilística del nou Mercat dels Encants són probablement fruit d’una altra època que ja estem deixant enrere. El temps de materialització de l’arquitectura és sempre molt llarg i aquest edifici ja fa molts anys que es va gestar a les taules dels seus creadors. Però que ningú s’equivoqui i pensi que ara cal reivindicar una arquitectura austera, avorrida i vulgar i per tant renunciar als valors tradicionals de l’arquitectura de qualitat, capaç de dissenyar edificis i espais públics que segueixin construint una Barcelona que sigui un bon lloc per viure-hi i per visitar. Cal continuar apostant per la bona arquitectura d’autor, que resolgui el seu ús de manera imaginativa, creativa i sorprenent, ja que tot el que és nou per força ha de sorprendre. Una arquitectura, en fi, que continuï tota una tradició de bons arquitectes que segueix sent un dels nostres més grans valors com a cultura i com a país. El contrari seria un greu error.
