Eugeni Bach i Anna Bach (AxA), comissaris de la primera exposició temporal de l’Aalto 2, pensada per introduir el concepte de Patrimoni Mundial i relacionar-lo amb el llegat d’Aalto
Publicat a l’ARA el 24 de juny de 2023 | Antoni Ribas Tur
La llista de Patrimoni Mundial de la Unesco inclou un miler d’edificis i llocs patrimonials amb segles d’història, com l’Acròpolis d’Atenes, la ciutat de Chichén Itzá, el Taj Mahal i la catedral de Notre Dame a París. Però la selecció d’arquitectura del segle XX és més restringida: la llista inclou edificis de l’escola Bauhaus, la Brasília de Lúcio Costa i Oscar Niemeyer, l’Òpera de Sydney de Jørn Utzon i obres de Lluís Domènech i Montaner i Antoni Gaudí. Així i tot, alguns dels grans mestres moderns, com Frank Lloyd Wright i Le Corbusier, no han estat reconeguts fins fa pocs anys: la Unesco va incorporar a la llista disset edificis de Le Corbusier el 2016 i, tres anys després, va reconèixer vuit edificis de Lloyd Wright.
En canvi, la llista inclou només una obra de Mies van der Rohe, una del mexicà Luis Barragán i una altra del neerlandès Gerrit Rietveld. La fundació de l’arquitecte finlandès Alvar Aalto (1898-1976) va engegar el 2021 una iniciativa perquè tretze edificis seus entressin a formar part de la llista de Patrimoni Mundial, entre els quals hi ha l’estudi de l’arquitecte, el seu habitatge, la casa experimental de Muuratsalo i el sanatori de Paimio, i ara se’n torna a parlar arran de l’obertura del complex Aalto2, compost per dos edificis d’Aalto, el Museu Alvar Aalto i el Museu Central de Finlàndia i un cos d’obra nova que els connecta.
“A la llista de la Unesco li manca l’arquitectura d’Alvar Aalto”, assegura el director de la Fundació Alvar Aalto, Tommi Lindh. “Aalto va tenir una visió humanística de l’arquitectura que no es troba al mateix nivell en les obres de Le Corbusier i Lloyd Wright. Aalto és un dels arquitectes més importants del món”, subratlla.
La llista de tretze edificis només inclou obres d’Aalto a Finlàndia. Més endavant, els impulsors de la nominació la volen ampliar amb edificis d’altres països, com Rússia (tot i que hi han tallat la relació arran de la invasió d’Ucraïna), els Estats Units, Alemanya i França. Si el procés avança segons el ritme previst, les obres d’Aalto serien Patrimoni Mundial de la Unesco entre els anys 2025 i 2026. D’entrada, no hi ha raons perquè no es compleixi la previsió.
“Alvar Aalto va morir el 1976 i a la fundació encara arriben encàrrecs de noves obres. La seva arquitectura és molt contemporània, no ha perdut la frescor ni la modernitat”, explica Lindh. “Els mobles d’Aalto es troben fins i tot a la granja més remota”, afirma l’arquitecte barceloní Eugeni Bach, comissari juntament amb la seva dona, l’arquitecta finlandesa Anna Bach, de la primera exposició temporal de l’Aalto 2, pensada per introduir el concepte de Patrimoni Mundial i relacionar-lo amb el llegat d’Aalto. “Aalto era un arquitecte que pensava sempre en les persones i a arribar a tothom. A les seves obres sempre tens la sensació de sentir-te a casa”, diu Bach.
El procés perquè un edifici o un lloc patrimonial esdevingui Patrimoni Mundial és complex. “No es tracta només que l’edifici o el lloc siguin excepcionals –explica Bach–. Els candidats a entrar a la llista han de tenir un pla de conservació i l’entorn ha d’estar en un estat que permeti copsar-lo amb el sentit que tenia inicialment. Hi ha obres, com la Sireneta a Copenhaguen, que s’han banalitzat tant que hem oblidat què significaven”, explica. El recorregut de la mostra, titulada Rastres humans-Patrimoni mundial, recorda 10 dels 1.154 espais naturals, culturals o immaterials de la llista més coneguts, com les piràmides d’Egipte, la Gran Muralla xinesa, Chichén Itzá, Rapa Nui i el Partenó. També recull el Patrimoni Immaterial finlandès de la sauna i els set indrets del país que actualment formen part de la llista de la Unesco, entre els quals hi ha la fortalesa de Suomenlinna, l’església de Petäjävesi i el centre de la ciutat de Rauma. Finalment, s’hi inclouen obres del moviment modern reconegudes per la Unesco com a avantsala de l’exposició permanent d’Aalto.
A diferència d’altres països, el reconeixement de la Unesco no seria un estímul problemàtic per cridar turistes en massa a visitar les obres d’Aalto. “Al contrari, a Finlàndia el turisme està lluny de ser problemàtic. El problema és que alguns llocs tinguin afluència de públic”, diu Bach. Encara que la pressió turística sí que es fa notar en un dels llocs catalogats per la Unesco, la fortalesa marítima de Suomenlinna, les autoritats pensen que hi poden augmentar el nombre de turistes. Pel que fa als edificis d’Alvar Aalto, n’hi ha dos que són “molt delicats”, recorda Lindh: el seu habitatge i la seva casa experimental a Muuratsalo. “Hem d’assumir aquest problema i trobar la manera d’ensenyar-los al màxim de gent possible sense que els afecti. La Casa de la Cascada, que és petita i delicada, n’és un bon exemple: té 350.000 visitants l’any i per rebre’ls van crear un recorregut cobert amb moqueta que estàs obligat a seguir”, diu Lindh.
La Fundació Alvar Aalto vetlla per la conservació dels seus edificis, tenint en compte les lleis patrimonials dels països on són. “La conservació dels edificis d’Aalto és com un laboratori d’arquitectura moderna. A diferència d’altres arquitectes moderns, hem aconseguit finançament i hem provat diferents mètodes”, assegura Lindh. Una de les singularitats de la seva arquitectura és que va fer servir “mètodes i materials de construcció tradicionals”. “Encara que siguin edificis moderns, no hi ha gaire formigó i gairebé mai és visible. En canvi, sí que hi ha molt de maó i molta fusta, com també metall. Aalto és un dels pocs arquitectes moderns de qui les obres s’estan conservant amb molta cura: no sol haver-hi intervencions gaire significatives. Els edificis d’Aalto són tractats com si tinguessin un segle o dos”, conclou el director de la fundació.
