Els arquitectes extremen el confort i les mesures anticovid de les residències i exploren nous models
Publicat a l’ARA el 28 d’agost de 2020 | Antoni Ribas Tur
Com també ha passat en el terreny dels hospitals i l’habitatge, el covid ha sacsejat les residències d’avis, ha tret a la llum les seves mancances i ha esperonat els arquitectes i els tècnics a trobar noves solucions i models. “La pandèmia ha demonitzat les residències, i això no pot ser”, afirma l’arquitecte Óscar Miguel Ares, l’autor de la premiada residència de gent gran i centre de dia d’Aldeamayor de San Martín (Valladolid). Aquesta afirmació guanya encara més pes si es té en compte que Espanya és el país més envellit de l’Europa occidental i que en residències hi viuen 300.000 persones, la majoria de les quals tenen més de 80 anys. El mateix Ares en té una altra en construcció i tres mes en fase de projecte, i crida l’atenció sobre com el covid ha fet que es demanin més habitacions individuals que abans per sectoritzar els usuaris en cas que es produeixin contagis.
Analitzem alguns dels reptes de l’arquitectura de les residències per satisfer les demandes de la “marea grisa” que arribarà en dues dècades, com diu també Ares citant l’arquitecta Paz Martín: segons l’ONU, el 2050 Espanya serà el país més envellit del planeta, i un terç de la població tindrà més de 65 anys. Ara com ara un 90% dels que superen aquesta edat volen envellir a casa. “La pandèmia ens ha agafat sense preparació”, lamenta l’arquitecte Albert Pineda, del despatx Pinearq (AxA), els autors de la plataforma de serveis de Vilanova i la Geltrú, la remodelació de l’Hospital Residencial do Mar (Lisboa) i la futura residència Villagio Santa Elisabetta a Bresanona (Itàlia).
Adeu al model hospitalari
Les residències amb llargs passadissos queden obsoletes
Les residències amb habitacions a una banda i l’altra de llargs passadissos són cada vegada més cosa del passat, encara que per normativa hagin de complir usos hospitalaris. Les noves solucions passen per “unitats de convivència” i “unitats habitacionals al voltant d’una gran plaça tancada”, com diu el mateix Ares, per aconseguir residències més humanitzades. “No es tracta de construir edificis sinó llocs”, subratlla. Per a aquest arquitecte un altre element cabdal és la “tactibilitat”, perquè els usuaris no es trobin amb “espais freds”. “Les residències són un substitutiu o una alternativa de la llar, i has de buscar elements formals amb els quals la gent s’identifiqui pel record de casa seva, i fins i tot intentar que portin algun moble de casa seva, per no descentrar-los”, explica Pineda. Per això els usuaris de la seva residència a Bresanona viuran com en “uns petits xalets” per a ells i els seus familiars.
Per un envelliment actiu
Els geriàtrics han d’estimular i no ser un “aparcament” de gent gran
La bona orientació i la possibilitat de tenir espai verd són requisits per a una bona residència. Ara els espais generosos són imprescindibles per poder sectoritzar els usuaris. “Les noves residències tenen els menjadors i les sales d’estar dimensionats, i seria molt fàcil dividir-los per als positius i els negatius o fer el mateix tenint dos ascensors”. També és essencial com viuen els usuaris perquè una residència no sigui, com diu Ares, un “aparcament de gent gran”. L’arquitecte Javier de Antón Freile va quedar finalista dels passats premis FAD amb el primer geriàtric Passivhaus de l’Estat, a Camarzana de Tera (Zamora), fruit d’intervenir en una obra pròpia anterior. Aquesta residència està organitzada amb unitats de convivència de 16 persones amb la seva pròpia cuina, i també té un hivernacle on els usuaris poden conrear les seves pròpies hortalisses.
A Barcelona, als 105 habitatges dotacionals per a la gent gran Cap i Casal, dels despatxos Peris Toral (AxA) i Bonell i Gil (AxA), hi ha punts de trobada. “L’Ajuntament de Barcelona preveia una sèrie de sales comunes on es puguin reunir, perquè com que no són comunitats preexistents s’ha de regular la convivència -afirmen Marta Peris i José Manuel Toral-. El més fàcil és que cadascú estigui a casa seva i que no es trobin mai, però ens preocupava molt com es viu amb la soledat”.
Trobar nous models
Altres solucions més enllà dels geriàtrics i els pisos amb serveis
Els 105 habitatges van costar uns set milions d’euros. “El repte és multiplicar projectes com aquest”, afirma Vanesa Valiño, la cap de gabinet del regidor d’Habitatge. Actualment hi ha a la ciutat 1.340 habitatges destinats a gent gran, la gran majoria dels quals tenen serveis, i 545 més en obres, licitació o en redacció de projectes. Per a Óscar Miguel Ares moltes vegades les residències no són el model ideal, perquè algú amb una pensió de 900 euros, per exemple, no se’n pot permetre una. Posa damunt la taula els models de pisos tutelats i el cohousing, però també creu que els arquitectes han de ser propositius, i ell mateix explora noves solucions al barri de La Pinilla de San Andrés del Rabanedo (León), on rehabilita petits habitatges existents perquè la gent gran pugui envellir a casa seva i sense sortir del seu entorn.
