Dimarts es va presentar l’‘Atlas del aprovechamiento arquitectónico. Estudio crítico de los edificios reutilizados en Barcelona’. El llibre és el resultat d’un estudi sobre el canvi d’ús a Barcelona, realitzat pel grup de recerca Habitar de la UPC. Amb aquesta recerca es té la impressió que, en realitat, els edificis neixen per ser transformats, i encertar un nou ús per a 40 o 50 anys més resulta tan interessant i determinant com projectar l’edifici de vell nou.
Publicat al Quadern d’El Pais el 6 de desembre de 2018
Dimarts passat es va presentar al CoAC l’Atlas del aprovechamiento arquitectónico. Estudio crítico de los edificios reutilizados en Barcelona. El llibre és el resultat d’un estudi sobre el canvi d’ús a Barcelona, realitzat pel grup de recerca Habitar de la UPC. El conjunt de fitxes recull dades sobre els edificis, tot mostrant-ne l’estat original i l’actual, o el nombre de vegades que un edifici ha canviat d’ús al llarg del temps, cosa que du a reflexionar sobre les vides
útils dels edificis. L’Atlas… permet fer algunes consideracions. La primera és que resulta una sorpresa constatar que la major part dels edificis que han canviat d’ús, el 55,52%, eren residencials. Una part important d’aquests són els molts edificis d’habitatges, especialment a l’Eixample, que han canviat a ús hoteler, però també és significatiu els molts casos de cases urbanes, torres a quatre vents, palaus o masies que han acollit usos tan diversos com ara l’educatiu, el sanitari,
el d’oficines, el comercial, l’institucional i també el residencial plurifamiliar. La versatilitat dels edificis residencials és una sorpresa en aquests temps en els quals s’associa flexibilitat i versatilitat a les plantes diàfanes d’origen industrial sense murs portants.
Una altra constatació, no menys important, és sobre el paper de l’ús en la conservació activa d’un edifici. Sovint es pensa en els edificis d’interès arquitectònic
com a peces d’un estil concret (segons experts sovint massa influïts per criteris propis de la història de l’art), cosa que els fa intocables. Això, malgrat la bona notícia aparent que representa sentir que es vol conservar un edifici, els obliga a romandre per sempre tal com van ser projectats, cosa especialment complicada en els edificis que passen a formar part del patrimoni arquitectònic i que acaba per abocar-los a la congelació i no a la utilitat. Seguir utilitzant-los és la millor conservació.
Amb aquesta recerca es té la impressió que, en realitat, els edificis neixen per ser transformats, i encertar un nou ús per a 40 o 50 anys més resulta tan interessant i determinant com projectar l’edifici de vell nou. ¿No hi ha una impressió de naturalitat en veure la Biblioteca de Catalunya ocupant les sales de l’antic hospital? ¿No sembla un espai adient al seu ús actual el de la Fundació Tàpies?
Potser part d’aquests èxits en el nou destí d’un edifici estigui, tal com s’assenyala a les recomanacions finals de l’Atlas…, que no es tracta tant d’adaptar l’edifici al nou ús sinó d’adaptar l’ús a l’edifici, recollint el que es coneix com Adaptative reuse: la capacitat d’adaptació dels nous usos a les edificacions existents. Les recomanacions volen contribuir a generar un protocol per a lareprogramació dels edificis en desús a Barcelona: és necessari dotar-se d’un instrument que planifiqui el canvi d’ús pensant en el conjunt de la ciutat i que modifiqui la normativa actual en matèria d’edificació perquè està bàsicament pensada per construir de nou; i la normativa, igual que el patrimoni, s’haurien de repensar per abordar aquest problema.
La situació generada fa dues setmanes, per la necessitat d’ampliar dos edificis tan propers en el mateix barri, com són el Dispensari Antituberculós i el Macba, amb la disputa institucional sobre la reutilització de la capella de la Misericòrdia per a un o l’altre, fa evident la necessitat d’abordar el problema del reús a escala de ciutat. A més, el mateix Dispensari és l’altra cara del problema, ja que deixa al descobert el fet que el patrimoni arquitectònic està abocat o bé a l’obsolescència o bé exclusivament a l’ús cultural, que òbviament no pot ser la solució per a tot edifici en desús. També el Dispensari s’ha de poder intervenir i ampliar. No qualsevol edifici serveix per a qualsevol nou ús, i en el cas que ens ocupa, la nau de la capella sembla una tipologia arquitectònica a la qual es pot adaptar fàcilment l’ús museístic i cultural, sense oblidar la seva situació relativa respecte del Museu i no així del Dispensari. La polèmica ha citat exemples d’altres edificis possibles —fins i tot un pàrquing— per a l’ampliació del Macba i el Dispensari, tot posant de manifest la utilitat de pensar en altres edificis més que no pas en solars per allotjar nous destins, especialment a la ciutat històrica. No es tracta de demanar un informe tècnic per resoldre-ho: es tracta de mostrar intel·ligència per repensar la ciutat i fer del reús un tret distintiu de Barcelona. Potser aquest Atlas… il·lumini futures situacions com aquesta.
