L’autor del Palau Sant Jordi a Barcelona o del MOCA a Los Angeles mor a Okinawa als 91 anys
Publicat a La Vanguardia el 30 de desembre de 2022 | Fotos Mercè Taberner i Getty
Arata Isozaki, un dels grans de l’arquitectura japonesa, caracteritzat per la seva versatilitat estilística, autor d’edificis com el mOCA de Los Angeles o el Palau Sant Jordi, a Barcelona, va morir als 91 anys abans-d’ahir dimecres, a l’illa d’Okinawa, on residia des de fa un decenni. Isozaki, que va ser operat del cor fa dos anys, patia malalties pulmonars, però no s’ha revelat la causa de la seva mort.
Nascut el juliol del 1931 a Oita, a l’illa de Kyushu, fill d’un poeta, Isozaki es va graduar el 1954 i després es va formar amb Kenzo Tange, a l’estudi del qual va treballar sis anys, en què va absorbir els ensenyaments del metabolisme, llavors en voga al Japó. Tot i això, la trajectòria posterior d’aquest projectista, des de la fundació del seu estudi, el 1963, es va distingir per la versatilitat, tal com il·lustren el variat centenar d’edificis que va fer a Àsia, Europa, els EUA o Austràlia. Aquest seria un altre dels seus trets definitoris: un internacionalisme que han practicat autors japonesos més joves, com Tadao Ando, Toyo Ito, Sanaa o Shigeru Ban, però que no va ser tan comú entre els mestres nipons d’Isozaki.
El jurat del premi Pritzker, que el va premiar, tardanament, el 2019, també va subratllar aquestes característiques, i van ressaltar la seva condició de pont entre la cultura oriental i l’occidental.
La postguerra va marcar Arata Isozaki, que sempre es va referir als escenaris arrasats per la bomba atòmica a Hiroshima i Nagasaki com una cosa que va ser decisiva per a ell: un lloc on la idea del buit el va impressionar i el va inclinar cap a l’arquitectura. Toshiaki Tange, que ha estat el seu soci barceloní durant quaranta anys, afegeix una altra dada: “en una de les seves visites, quan anava d’Oita a la capital Tòquio, va veure projectes de Kenzo Tange per a la ciutat destruïda que van enfortir per sempre la seva vocació”.
La versatilitat d’isozaki es va manifestar en fites com la biblioteca de la prefectura d’Oita, d’aire brutalista. O la seu del MOCA a Los Angeles, que en el seu moment va passar per ser un paradigma del postmodernisme. O la Torre Mito, a la ciutat homònima, de geometria estilitzada i elegant. Durant els últims deu anys Isozaki va concentrar la seva producció a la Xina.
Capítol a part mereix la presència de l’arquitecte mort a Espanya. A Barcelona hi va aixecar el Palau sant Jordi, a la muntanya de Montjuïc. Aquest va ser un exemple d’adaptació a l’entorn, un altre dels seus trets. “A partir d’aquella època –diu Toskiaki Tange–, la localització de l’obra va ser per a Arata un element determinant. La capacitat que tenia per conèixer les coordenades geogràfiques, històriques i culturals dels llocs on havia de construir era sorprenent. Llegia, es documentava, parlava amb la gent. Ell no imposava el seu ego estilístic als projectes. Deixava que l’entorn li parlés i després adaptava la seva obra a aquell entorn”. Una cosa potser visible, per exemple, en les formes arrodonides de la coberta del Sant Jordi, muntada a terra i hissada utilitzant un sistema innovador de gats hidràulics.
Els seus projectes espanyols favorits, entre els set que va realitzar per al nostre país, eren el domus a A Coruña, amb una façana en què es combinen línies corbes i rectes –una altra característica dels dissenys d’Isozaki– o l’ordenació de l’accés al CaixaForum de Barcelona. També va construir a Bilbao o Palafolls, i va arribar a estudiar la idea de retirar-se a Espanya. Home reservat, tímid, amant de l’art actual–l’alcalde de Palafolls el va convèncer perquè construís al seu poble presentant-lo a Antoni Tàpies–, Isozaki va fer classes a Colúmbia, Harvard o Yale i va firmar uns 200 llibres. “La seva curiositat i la seva cultura –evoca Tange– eren infinites: anaven de la filosofia a les revistes de xafarderia”.
