“En qüestions de gènere, a l’arquitectura s’ha avançat més en la teoria que en la pràctica”
Publicat a l’ARA el 2 de gener de 2023 | Antoni Ribas Tur
BARCELONA | L’arquitecta i compositora Anna Bofill Levi (Barcelona, 1944) va formar part del Taller d’Arquitectura liderat pel seu germà Ricardo, amb el qual van fer obres emblemàtiques com el Walden 7 i el Barri Gaudí. També és una degana en la recerca de l’aplicació dels criteris de gènere a l’arquitectura. Ara li han arribat mostres de reconeixement que no havia tingut, sobretot com a arquitecta: l’artista Domènec ha fet el vídeo documental Walden 7 o la vida a les ciutats i els guanyadors de la beca Lilly Reich per la igualtat en l’arquitectura que concedeix la Fundació Mies van der Rohe li dedicaran l’estudi Anna Bofill Levi. L’arquitectura com a contracant (1977-1996). “Les dones fem una tasca a la vida que queda molt amagada. De vegades fem feines molt importants i no se’ns veu perquè quedem al darrere de figures estrella. Però les veritats acaben sortint i el que fem les dones a poc a poc acaba tenint visibilitat”, afirma Anna Bofill.
Ha escrit, amb altres arquitectes i també tota sola, uns quants llibres sobre arquitectura i gènere des dels anys 80. ¿Com valora els avenços que hi ha hagut des d’aleshores?
— S’ha avançat més en la teoria que en la pràctica. S’ha avançat més que res en saber quins són els criteris de gènere, perquè ho han agafat des de la universitat càtedres com la de la Zaida Muixí i el seu equip. També han sortit alguns equips de dones més joves que han continuat aquesta recerca i la seva aplicació en l’urbanisme. Però s’ha avançat més a nivell teòric que realment.
Prové d’una família acomodada: el seu pare era arquitecte i constructor. En ple franquisme, ¿això li va permetre tenir una educació més igualitària?
— Els pares van tenir una relació molt paradoxal amb mi: em van permetre viatjar a Nova York i París i anar a Itàlia de vacances. Però, d’una altra banda, la moral catòlica, més que el franquisme, va penetrar en els costums, encara que ells no ho eren gaire. Als nois els deixen tenir una vida més lliure i a les noies molt menys.
Què la va fer decidir per l’arquitectura en lloc de la música?
— La meva primera passió va ser la música. Vaig fer la carrera de piano a l’Acadèmia Caminals, amb molt bones notes. Tothom em deia que havia de continuar estudiant música. Però era una època molt fosca: d’una banda, hi havia la dictadura franquista i, de l’altra, va haver-hi una tragèdia a la família que va ser la mort del germà gran quan era adolescent. Això va causar un trasbals enorme a la família. Vaig fer el batxillerat a l’escola italiana de Barcelona i volia marxar a estudiar música a Roma, perquè hi tenia una tia, però la mare em va dir que el primer fill havia mort, que el segon era a Suïssa estudiant i que jo era l’única que quedava a casa i que es posaria molt trista si me n’anava a estudiar a Itàlia. Em va tocar el costat sentimental, em vaig quedar i pensava quina era la disciplina que més s’assemblava a la música. Volia estudiar filosofia, matemàtiques… M’agradava tot i al mateix temps tenia el desig de fer alguna aportació al món, fer alguna cosa que fos útil, tenia un caràcter messiànic i revolucionari. Vaig pensar que la música era la disciplina que més s’assemblava a l’arquitectura i vaig pensar-ho molt bé perquè després m’he dedicat tota la vida a posar-les en paral·lel, perquè sempre dic que fer una cosa o l’altra és el mateix: una cosa és el desenvolupament dels volums en l’espai i l’altra el dels sons en els temps, però totes dues són ordenacions, configuracions d’elements dins un marc. Tothom pensa que vaig triar l’arquitectura perquè el meu germà estudiava arquitectura a Ginebra o perquè el meu pare era arquitecte i constructor, però vaig fer-ho per un raonament intel·lectual.
Va formar part del Taller d’Arquitectura entre els anys 1964 i 1981. Per què el va abandonar?
— El Taller d’Arquitectura era un grup i els altres membres havíem demanat al Ricardo que donés més visibilitat als col·laboradors. Ell s’hi va negar. Va haver-hi una dissensió i més endavant va emprendre un altre rumb estètic amb el qual jo no estava gens d’acord. Quan ell era a França obrint un despatx, jo em vaig ocupar del de Barcelona durant més de dos anys, vaig fer de directora gerent. El vaig remuntar, perquè estava molt en crisi, i quan el Ricardo va tornar de París no va voler que continués en el lloc que ocupava. Va ser un trencament molt dur per a tots dos.
Les seves obres posteriors, com l’estació de Rodalies de Renfe de plaça Catalunya, l’Escola d’Ensenyaments Artístics de Tàrrega i l’Institut Ernest Lluch, ¿han tingut menys reconeixement?
— Vaig obrir un despatx sola i les obres les vaig fer molt professionalment per guanyar-me la vida i, al mateix temps, vaig fer recerca: al Taller d’Arquitectura n’havia fet en el camp de les formes i les noves formes es podien omplir de continguts molt socials. Com que els projectes que podia desenvolupar sola eren més petits, la recerca que vaig fer en obres com edificis d’habitatges, escoles, centres cívics i estacions va ser sobre la introducció dels criteris de gènere. Però de vegades venien els inspectors de la Generalitat amb el llapis a dir-me que no, perquè el que jo proposava estava fora de la normativa, encara que vaig poder realitzar algunes innovacions en aquest aspecte. Vaig tenir l’estudi fins a final del segle passat i quan em vaig retirar em vaig quedar amb la part teòrica, per la qual em continuen trucant.
Diu que hi ha molta demanda en el camp de la música contemporània. ¿Creu que Barcelona manté el pols avantguardista o hauria d’apostar més per les propostes contemporànies?
— És una qüestió difícil, soc molt crítica amb la manera com ha evolucionat l’avantguarda. Hi ha una reacció molt gran i molts la neguen. Es torna a fer pintura figurativa, música tonal. Hi ha un retrocés. La idea de la fusió no m’interessa, la trobo massa fàcil. També sembla que la gent no pot aguantar la música si no n’hi ha imatge. El visual predomina tant que sembla que no pots crear un llenguatge sonor si no hi ha el visual com a acompanyament, és una pèrdua.
