No busquin el llibre de Joaquim Español entre els més venuts el dia de Sant Jordi
Publicat el dimecres 29 d’abril de 2015 al diari LA VANGUARDIA
No apareix a les llistes de llibres més venuts per Sant Jordi, ni es compta entre aquells llibres que, per raons diverses, acostumen a rebre més difusió i suport mediàtic del que, en realitat, necessiten o mereixen. I tanmateix, és un llibre deliciós, una joia brillant i vibrant, plena d’intel·ligència i sensibilitat. Està escrit per un arquitecte, professor i poeta. Parla d’art i de música, de literatura i, esclar, d’arquitectura, amb una profunditat i un rigor poc habitual. No pas en termes tècnics, com qui s’adreça només als especialistes, sinó amb autèntica voluntat reflexiva, comunicativa i assagística.
Un arquitecte? Sí, i això no hauria d’estranyar: entre els científics i tècnics, els arquitectes són, i ho han estat durant els darrers segles, els més humanistes, segurament perquè la seva preparació, que exigeix una extraordinària competència estrictament tècnica, i el seu ofici, de naturalesa eminentment productiva, han estat tradicionalment associats als processos creatius de les arts, la música i la literatura, respecte de les quals, en general, sempre s’han sentit a prop.
En aquest llibre, amb tota naturalitat i amb gran frescor, s’hi troben consideracions, molt estimulants i profundes, i sovint brillants, sobre Valéry, Joyce i Proust, però també, per exemple, sobre Coetzee. Sobre Goya i Maurizio Cattelan o Miquel Barceló. Sobre Bach i Beethoven, però també sobre Scelsi o Cage, no debades l’autor ha fet estudis de composició i ha freqüentat els laboratoris experimentals de so. Sobre els processos creatius i alhora sobre l’admiració con templativa i especulativa que provoquen certes obres.
Sóc dels qui pensen que l’única experiència comparable, per la seva intensitat, al plaer que obtenim de la relació íntima i freqüent amb les arts, la literatura o la música és el fet de parlar-ne amb els altres. I aquest llibre és això: una conversa oberta sobre l’arrel de la fascinació estètica que provoca una variació musical, l’organització dels volums d’un edifici o els recursos retòrics d’un relat narratiu. La qüestió, plantejada en el text de manera recurrent, i no és pas una qüestió menor, és per què algunes obres ens atrapen i admiren de forma que no podem deixar les, fent que hi tornem, un cop i altre, a contemplar-les, llegir-les o escoltar-les.
Ja ho podem dir: és el llibre de Joaquim Español titulat Entre tècnica i enigma. Mirades transversals sobre les arts, acabat de publicar per Edicions de arts 1984. No el busquin, ja els ho deia, entre els més venuts la diada del llibre, ni els estranyi no haver-ne sentit a parlar en la pluja fina, o espessa, de les tan sovint artificials campanyes de promoció de novetats. Però el trobaran, sens dubte, a les llibreries dignes d’aquest nom i, si es decideixen a llegir-lo, cosa que recomano amb entusiasme, tenen garantides moltes hores de plaer i de coneixement. Què més se li pot demanar a un llibre? Què menys?
