Ciutats com ara París, Ginebra, Quebec o Torí, ja tenen la “casa de l’arquitectura”, amb l’objectiu d’apropar l’arquitectura al ciutadà, al visitant de la ciutat, deslliurant-la del seu lligam estrictament professional, perquè es manifesti en la seva veritable essència, pública i social
Publicat el dimecres 1 de novembre de 2017 al diari EL PUNT AVUI
Vittorio Gregotti al referir-se a l’arquitectura em va dir: “L’architettura è qualcosa di carnale.”
Carnal, perquè és un acte creatiu que no pot ser fet des de la passivitat o la tebiesa, que ha de ser produït des de la passió i que, a diferència d’altres arts, s’experimenta de forma vivencial amb tots els sentits del propi cos. Quan venen turistes a la nostra ciutat, o som nosaltres els que anem a una altra, dediquem una part del nostre temps a contemplar obres irrepetibles que són exposades en grans contenidors d’art, obres i objectes per ser gaudits, però amb l’estricta prohibició de ser tocats. Són obres o materials exclusius, elements que ens il·lustren sobre un temps passat. Obres d’art fetes per artistes ja morts i per tant irrepetibles, o, si encara són vius, treballs que ens volen transmetre unes experiències que tot i ser personals, ens comuniquen, en tant que observadors, un gran nombre d’emocions. Diríem que es tracta d’una relació d’intercanvi entre l’artista i l’observador.
En l’arquitectura no s’escau l’observador contemplatiu de l’obra, el subjecte de la peça arquitectònica és un usuari que es mimetitza i entra en l’obra. La fa seva, la toca com a matèria i la percep en tant que espai que l’embolcalla. Potser per això els museus d’arquitectura són caixes buides, llocs que interessen únicament als professionals del ram, que són a la recerca bibliogràfica, del plànol de detall, de la fotografia de l’entorn o de la mirada experta que aporta la maqueta a contrallum. Tanmateix si els museus d’arquitectura tenen alguna cosa de positiva és la seva tasca educadora, ja que mitjançant recorreguts estudiats ensenyen a l’observador determinades tendències, moviments o vincles amb altres expressions artístiques, econòmiques o socials. Així doncs, si l’arquitectura és al carrer, si no hi ha res millor que trepitjar l’obra construïda per adonar-se del diàleg entre medi i l’edifici projectat, si els museus d’arquitectura són recintes incomplets, ¿com hem de fer per ajuntar la tasca pedagògica de l’itinerari tancat del museu i l’experiència directa i en viu que ens ofereix la ciutat i la seva arquitectura?
Ciutats com ara París, Ginebra, Quebec o Torí, ja tenen la “casa de l’arquitectura”, amb l’objectiu d’apropar l’arquitectura al ciutadà, al visitant de la ciutat, deslliurant-la del seu lligam estrictament professional, perquè es manifesti en la seva veritable essència, pública i social. Amb activitats com visites guiades, cinefòrums, debats oberts al gran públic, excursions temàtiques, activitats educatives, viatges, tallers, etc. Les cases d’arquitectura són la porta d’entrada al museu d’arquitectura a cel obert, entès com a experiència viscuda, íntima i carnal.
