LA PALLISSA CERDANA: DEL PAISATGE PRODUCTIU A LA CASA
2017
Identifiquem el paisatge cerdà amb les muntanyes que veiem des de la vall. Tanmateix està fortament antropitzat, encara que com a la resta del nostre territori n’estem perdent les infraestructures que el fan, o el feien, productiu. El cas de les pallisses il·lustra molt bé el desús d’una tipologia que, escampada entre els camps i llogarets de la Cerdanya, recollia una sèrie d’activitats lligades a la vida rural abans que arribéssim els esquiadors i els excursionistes que moltes vegades no tenien altre lloc per dormir que a les pallisses, on la temperatura i l’aixopluc eren essencials de cara al mal temps.
Nascuda de la necessitat d’apartar la palla de la humitat la pallissa, també coneguda com a pallera, es caracteritza per una planta rectangular, paraments de tàpia, sòcol de pedra i sobretot pel gran pòrtic, que cobreix la palla i deixa passar l’aire. Aquí és on separada del terra, gràcies a un forjat a mitja alçada d’aquest pòrtic, on a sota hom podia tenir bestiar o guardar eines del camp, on s’emmagatzema la palla seca. La palla es transportava mitjançant carros i, posteriorment, tractors que l’abocaven a la pallissa. La palla, emprada per l’alimentació de la ramaderia o en l’estabulació, s’extreia sempre en petites quantitats. És a dir a mesura que es necessitava i mai superant els dos sacs. La pallissa servia com a magatzem o rebost per tot l’any, per tal que no es mullés ni s’humitegés i tampoc hi poguessin accedir fàcilment els rosegadors.
No és menys important, l’era, l’espai adjacent o propera a la pallissa, on s’estenia el cereal esmicolant-lo fins que, acumulada certa quantitat, es garbellava per separar el gra de la palla que es portarà a la pallissa, si no era empacada. Per facilitar el procés aquestes sempre es situaven prop de les carreteres o accessos al poble constituint, doncs, un arquetip vinculat a la vida diària del camp.
“El procés determina la forma i la tècnica ha de respondre a les necessitats”
És en l’arquetip on rau l’interès de la pallissa. Un element en què el procés determina la forma i la tècnica ha de respondre a les necessitats d’un dels processos més comuns en el camp: l’emmagatzematge i processament de matèries primeres. No és estrany doncs que puguem parlar d’un enfilall de tipologies que responen a necessitats semblants amb formes no gens distants de les nostres pallisses. Parlo dels “hórreos”, els graners gallecs i asturians que separen el gra del terra i permeten la seva ventilació, o els “raccards” alpins que també allunyen l’aliment del sòl i, per tant, dels rosegadors. I, allunyant-nos dels paisatges muntanyosos, trobem els “secaderos” de tabac del sud de la Península, on una porxada feta dels materials propers i barats permet penjar les fulles de tabac pel seu assecatge i futur processat. Analitzant i comparant aquests arquetips podem observar una resposta al lloc, clima i materials, que els diferencia entre ells, però la resposta és la mateixa: separar-se del sòl i ventilar.
És rellevant, com en el cas dels “hórreos”, l’alliberació del mur de tàpia per les columnes o pilars. Aquesta evolució tècnica és la que dona la imatge més característica a la pallissa. És una forma objectiva que possibilita la perfecta utilització de l’edifici i que renuncia a formalismes innecessaris, tal com és característic en tota l’arquitectura tradicional. Només els factors d’ús, clima i materials propers en determinen la solució de l’edifici. Així doncs es dona resposta, en el cas de les pallisses amb la porxada que atorga un caràcter rotund, quasi d’ordre clàssic, que els arquitectes moderns han llegit i reinterpretat.
Aquest és el cas de Xavier Cosp, que en habitatges i alguna nau reivindica aquesta imatge tan lligada al paisatge cerdà. Un dels casos més clars és una casa a Mosoll en què la façana sud es compon d’un sòcol de pedra sobre el qual s’aixeca una gran porxada, com a les palisses tradicionals sense caure en manierismes innecessaris.
És d’especial interès, també, entendre com s’intervé en el patrimoni preexistent. Com fer de les pallisses en desús espais dedicats a nous usos sense perdre el caràcter intrínsec de l’element i a ser possible sense perdre la vinculació al territori. És en aquesta última qüestió on es podria posar més en dubte els criteris utilitzats en aquests tipus d’operacions de restauració o rehabilitació doncs, normalment, se sol concentrar l’esforç en l’edifici com a objecte aïllat i gran part de l’interès de les pallisses és la capacitat d’estructurar el paisatge, entès com a territori productiu. És per tot això que m’agradaria, també, reivindicar les eres, els camins, els camps, les eines i tots aquells oficis lligats entorn d’una tipologia fàcilment identificable però que, històricament, significa un espai més del dia a dia.
Publicat a Querol Revista Cultural de La Cerdanya la tardor de 2017, núm. 21
