APATXES, BOTIGUERS I ALQUIMISTES
1981
Ara per ara, i amb les eines de que disposem a casa nostra, si volem exercir un domini eficaç i creatiu del territori, hem de fer com els Apatxes …
I – Quan, el 4 de setembre de 1886, Gerónimo i els seus Apatxes es rendien al Cañón del Esqueleto, feia ja nou anys justos que Tashunka Witko (Cavall Foll), cap dels Sioux-Oglaga, moria assassinat a Fort Robinson, i vora deu anys que tota la gran nació Dakota (totes les tribus Sioux) i els seus aliats, Cheyennes i Arapahoes, restaven confinats a les Reserves.
No sé si el que exposaré a continuació és una interpretació correctament deduïda, si ens atenem estrictament a la llum de la historia i de I’antropologia. Però si acceptem, també, el paper jugat per la literatura, el cinema, la pintura i el folklore americà, que paral·lelament a la historia real (d’altra banda encara confusa i amb molts enigmes) han elaborat una visió mítica que se sobreposa a la historia i, en conjunt, conformen una nova imatge, potser menys certa, però tant o més creïble (i possible) que la històrica i tan vàlida i real, no per científica, sinó per mítica i artística, que mite i art són altres maneres de veure la realitat; si acceptem, dic, aquesta altra visió, d’altra banda la més comuna i coneguda, llavors penso que les meves deduccions no constitueixen cap aberració.
Les guerres Dakotes van ser cosa d’una generació, la dels Apatxes, de set generacions. Quan Mahpiua-Luta (Núvol Vermell), cap dels Dakotes, va començar a lluitar contra els blancs, a I’estiu del 1965, els Apatxes ja portaven dos-cents anys en estat de guerra, contra els espanyols, primer, i contra els mexicans, després. El principi de la fi dels Apatxes, com el dels Dakotes, va començar quan van entrar en contacte amb la civilització anglosaxona. Així i tot, els Apatxes van sobreviure deu anys més.
La qüestió que es planteja és, com és possible que els Apatxes, que eren més pobres i molt menys nombrosos que els Dakotes, tinguessin tanta més capacitat de resistència?
Evidentment hi ha el fet que les terres del Nord eren molt més riques i més cobejades, per tant, per l’home blanc, que no pas els territoris desèrtics d’Arizona i Nou Mèxic. Però és molta diferencia de temps per donar-hi una explicació tan senzilla. Penso que hi ha una raó cultural que explica aquest fet.
Les guerres dels Dakotes i les dels Apatxes no es van assemblar gaire, i és que els uns i els altres tenien una concepció molt diferent del que era posseir el propi territori i, en conseqüència, també era molt diferent la manera de lluitar. Per als Dakotes, dominar el territori era ocupar-lo. Per això es van passar la vida fent tractats de pau amb els blancs, establint límits naturals, rius, muntanyes (el Platte, el Powder, les Black Hills …) que diferenciessin clarament els dominis d’uns i d’altres. Límits que, com se sap, mai no van ser respectats pels ianquis, i les transgressions dels quals portaven els indis una vegada i una altra a fer la guerra.
Però la manera de lluitar dels Dakotes no era pas massa diferent de la dels blancs. Totes dues es basaven a buscar l’anihilació total de I’enemic mitjançant atacs massius i grans maniobres envoltants, que poc diferien de les ja clàssiques estratègies napoleòniques. En una lluita així, el coneixement del territori no era tan important com el nombre de contendents i, sobretot, de reservistes. I si, al començament, el coneixement del territori i una major astúcia varen donar un cert avantatge als indis (Fort Phil Kearny, Little Big Horn), a la llarga no els va servir de gaire: per cada soldat mort, n’hi havia cent de preparats per substituir-lo, i les fàbriques d’armament no paraven de subministrar material. Contràriament, darrera de cada indi mort no hi havia ningú i, quan els traficants d’armes van ser controlats, els rifles es van quedar sense bales. L’hivern del 1877 va vèncer els Dakotes: la fam, el fred i I’esgotament de les municions, els va portar a la rendició i a malviure a les Reserves.
Per als Apatxes, en canvi, dominar el territori no era ocupar-lo, sinó controlar-lo. Llur interès no raïa tant a evitar la presencia de l’home blanc, sinó que I’home blanc estigués prou preocupat per la presencia de I’Apatxe, de manera que quedés clar que allí qui dictava la llei era l’indi, i el blanc, encara que pogués ser més nombrós, era I’intrús.
Els Apatxes de Gerónimo feren anar de bòlit I’exèrcit americà i varen posar en ridícul de tal manera el General Crook, que aquest es va veure obligat a dimitir i a cedir el lloc al General Miles, el qual va organitzar el dispositiu militar més gran que mai hagin necessitat els americans dins de casa seva, un exercit de 7.000 homes, combinant la clàssica cavalleria amb la moderna infanteria, i comptant amb metralladores i la sofisticació (per primera vegada al món) de l’heliògraf de campanya, tot per poder reduir el terrible exercit Apatxe … que, des de feia un any, estava integrat, només, per Gerónimo i uns vint-i-cinc guerrers…
I això va ser així, perquè I’estratègia guerrera dels Apatxes no entenia d’atacs frontals i massius, de llargs setges, de grans moviments, ni de maniobres. Llur manera de fer la guerra i d’exercir el domini del territori es basava en el coneixement profund d’aquest, en la sorpresa, el parany, la mobilitat i la rapidesa, creant la sensació d’ubiqüitat, en el desgast de l’enemic mitjançant la incertesa i la por. Així, essent pocs, semblaven molts, s’atrevien contra molts i controlaven el territori.
II – En aquesta pobra, bruta, trista, dissortada … amb ànima de botiguer i no sé que més, terra nostra, on hi ha més urbanitzacions il·legals que pobles, on les zones verdes han estat convertides en blocs d’habitatges, on els ajuntaments han estat controlats per alcaldes i consellers lligats al ram de la construcció i al món immobiliari, on organismes estatals han estafat invertint milers de milions en terrenys inexistents, on la primera a no respectar la poca planificació vigent era la mateixa Administració, on els tècnics i els funcionaris han estat col·laboradors fidels i tàcits de I’especulació …
… una terra on sembla que I’única manera d’invertir és invertir a curt termini i, invertir a curt termini sembla que només vol dir especular i, especular, sembla que significa, sobretot, especular amb el sòl, amb els locals i amb els pisos … i això ha lligat tan bé amb les aspiracions i I’esperit de botiguer d’aquesta terra, que la construcció s’havia convertit en el sector bàsic de la nostra economia … i malgrat el símptoma de desequilibri que això assenyala, calia amanyagar el sector, encara que s’hagués de concedir “protecció oficial” a habitatges de luxe, encara que fos tancant els ulls a les infraccions urbanístiques, perquè … calia crear riquesa … calia combatre I’atur …
… una terra on al costat de la progressiva desertització d’extenses àrees de la seva geografia interior, es produeix la concentració urbanística potser més caòtica d’Europa, tot passant per la invasió del rústic, dels boscos i de les muntanyes, per exercits de parcel·listes, els quals tampoc no cal renyar massa, perquè són molts, molts més dels que sembla … i cada parcel·lista, en definitiva, és un vot …
… una terra on cal regular totes aquestes qüestions amb una llei, la Llei del Sòl, que en les seves successives versions ha resultat inoperant, sobretot, per manca de voluntat de compliment tant per part dels administrats com de I’Administració, però també per les seves mateixes deficiències, car és una llei allunyada de la nostra realitat, pensada per al creixement de la gran ciutat (i, filant més prim, de la gran ciutat enmig del desert), amb una mecànica de gestió solament utilitzable pel gran promotor … una Llei que, no servint per a afrontar la varietat de la casuística del món urbà, encara resol pitjor la del món rural, perquè pràcticament I’ignora, desterrant-lo al purgatori del “No Urbanitzable” … una llei que no es correspon amb la nostra complexitat territorial, però que, sobretot, no connecta amb la nostra ànima de botiguer …
… en aquesta pobra, bruta, trista i dissortada terra, doncs, intentar ordenar el territori, es compren que no és només lluitar contra una geografia desequilibrada i contra una legislació inoperant, sinó que, sobretot és lluitar contra uns vicis adquirits i contra una mentalitat refractària, individualista i curta de mires … una mentalitat de botiguer dit en el sentit més pejoratiu que se li pugui donar, perquè és clar que I’esperit botiguer pot ser aquestes coses, però no necessàriament, i és just que hàgim de concedir-li una bona dosi de qualitats, fins i tot la de la creativitat … I’esperit de botiguer que s’ha mostrat molt eficient al seu domini, però que pot resultar grotesc i castrador quan pretén aplicar-se a tots els altres dominis de la nostra complexa realitat … sigui I’urbanisme, sigui la política.
II- I Fins fa poc teníem una bona excusa: en urbanisme, les atribucions, el control i la disciplina s’exercien des de Madrid, des de les delegacions ministerials, des d’unes comissions provincials d’urbanisme presidides pels governadors civils, o bé des d’uns ajuntaments no democràtics. Però ara, quan les competències i atribucions ja han estat traspassades a la Generalitat i que els ajuntaments ja són democràtics, ja no hi ha excusa i la qüestió que cal plantejar-se és si atès el grau de desordre urbanístic actual, els dèficits de planejament existents i els pocs mitjans humans, tècnics i econòmics de què hom disposa, es pot afrontar el problema amb alguna possibilitat d’èxit.
Certament la cosa és difícil. El nostre territori està pràcticament destrossat, la nostra gent és refractària a la planificació, els nostres funcionaris no són precisament suïssos i la nostra legislació és inadequada. En aquestes condicions, intentar redimir de cop i volta tot el territori és impossible. I la temptació d’intentar-ho hi pot ser. Hi pot ser, perquè la mateixa disciplina urbanística que es destil·la de la Llei del Sòl mena a creure en les intervencions globals i en solucions carismàtiques mitjançant procediments abstractes.
És evident que I’augment progressiu del grau de complexitat dels problemes urbanístics en aquests últims anys ha portat la necessitat de buscar un nou instrumental tècnic i legal. I això ja estat bé i ha estat bo. Però s’han abandonat massa de pressa recursos tècnics que encara podien servir i, massa de pressa, hem cregut en I’eficàcia d’alguns dels nous. El pitjor de tot és que tan desemparats ens trobàvem que aquesta creença ha estat il·luminada, devota, amb devoció científica. Però no amb la devoció del científic actual, que només es tradueix en dedicació i gust pel seu ofici, perquè el seu entusiasme sap que es pot veure relativitzat per la pròxima descoberta, sinó amb la devoció del científic medieval, de I’alquimista, encara tan atabuixat per tants de misteris, que buscava un remei màgic i definitiu per a tot, la pedra filosofal … La fe absoluta en alguns recursos útils en si mateixos, però mai definitius, l’ha portat una tècnica amb pretensions d’absolut, que intenta d’exercir el control amb coeficients numèrics reguladors, mecanismes alambinats i complicadíssims (com l’aprofitament mitjà) i sistemes de creixement totalment abstractes, tot això ha portat un urbanisme d’alquímia.
L’alquimista vigila gelosament les claus del seu saber. Per això s’expressa confusament i complica les seves propostes. En el seu afany globalitzador i maximalista, les seves solucions acostumen a tenir un ordre de complexitat superior al que exigeix el problema.
L’alquimista-urbanista, com I’economista i el polític, és molt brillant explicant les coses després que ja han succeït, però, normalment, les seves propostes no són operatives, ja que, concebudes dins I’abstracció, difícilment són reduibles a la realitat física que conforma l’espai públic i difícilment assumibles per l’esquifida capacitat de gestió dels nostres ajuntaments.
L’alquímia sedueix no només els urbanistes, sinó també els politics, i això fa la cosa més greu, perquè hi ha el perill d’anar ajornant els problemes, petits i grans, mentre hom busca la solució global, el Pla Director Territorial, o bé mentre hom intenta una planificació omnipresent i total, imposada de cop. En les nostres condicions, segurament, l’única estratègia eficaç és la de I’Apatxe: quatre cops ben donats … i ràpids. Mobilitat i causar la sensació que es controla tot. I canviar d’armes.
L’arma més important és la pròpia Llei del Sòl. Necessitem una llei que contempli la realitat del poblet de les Garrigues que ja no creix i la de I’àrea metropolitana que creix massa, que faciliti una mecànica operativa de creixement per a la petita ciutat, tornant al Pla d’Eixample, al raval, a I’urbanisme dissenyat i dibuixat, que aprofiti amb una òptica positiva, i no només defensiva, el fet que el camp també és objecte d’urbanització, una llei que sigui creativa i no només normativa, una llei que permeti aprovar amb rapidesa i gestionar amb eficàcia, en definitiva una llei nova… i, si no pot ser nova, la vella amb tants retocs com calgui. D’això ens n’hem de convèncer els tècnics i aconseguir que se’n convencin els politics.
La conscienciació és I’única cosa a que podem aspirar ara per ara en aquest terreny, perquè canviar una llei porta massa temps. Però, mentrestant, ens podem servir de la llei actual, aprofitant allò que ha deixat de més obert: els Plans Especials, les Normes Subsidiàries i les Comissions d’urbanisme. Així, dins d’aquesta estratègia, serien armes útils, per exemple:
La redacció de Normes Provisionals, per ordenar problemes generals per a les àrees on no hi ha planificació. La Normativa que han elaborat les Comissions d’urbanisme, per controlar I’edificació al No Urbanitzable és un bon exemple d’aquesta mena d’acció. Com també ho seria la redacció d’unes normes que tractessin el tema tipològic, diferenciat per comarques (o per grups de comarques amb afinitats constructives), de manera que a les extenses àrees sense planificar s’evitessin els actuals atemptats arquitectònics i paisatgístics. Amb aquestes dues normatives es regularia la majoria de la Catalunya rural, afegint-hi per part dels ajuntaments, unes esquemàtiques delimitacions de cascs urbans. Amb això molts poblets tindrien resolt llur problema per molts anys o potser per sempre.
L’exercici molt selectiu, molt exemplar i sobretot, expeditiu de la disciplina urbanística. El Reglament de Disciplina de la Llei del Sòl és pràcticament inoperant, car converteix el seu exercici en una cursa d’obstacles. Convindria buscar uns casos claríssims, flagrants, espectaculars i repartits pel país, fer un tour de force, aconseguir-ne I’enderroc i donar-li la màxima difusió. Evidentment això no significa oblidar les altres infraccions, ni tampoc pensar que l’ordre urbanístic s’hagi d’aconseguir només amb un control policial, però el que és cert és que, en aquesta terra nostra, la gent no començarà a prendre’s seriosament això de respectar I’ordre urbanístic, fins que no vegi que les infraccions van a terra. Recórrer sempre que es pugui i més a les Normes Subsidiàries en lloc de als Plans Generals. Recórrer, sempre que es pugui i més, a les Delimitacions de cascs en lloc de a les Normes Subsidiàries. Les Normes Subsidiàries han de deixar de ser petits Plans Generals i esdevenir documents curts i àgils, on s’hi elimini tota la informació inútil i totes les mecàniques de creixement i de gestió complexes.
Una descentralització administrativa, creant oficines d’àmbit comarcal o supracomarcal, de seguiment i d’assistència als ajuntaments petits amb incapacitat de gestió pròpia. Evidentment és una mesura que no es pot generalitzar a curt termini, però que es podria experimentar en alguns llocs significatius com la Vall d’Aran-Pallars, a I’Alt Urgell-La Cerdanya o a I’Empordà.
Amb aquestes armes, i amb d’altres de semblants o millors que jo no he esbrinat, es podria aconseguir, penso, un ràpid i eficaç control del territori. Més endavant, assolides ja la descentralització i la reforma legal, podríem començar a parlar d’una actuació urbanística global o, si es vol, normal … Però, ara per ara, com ja he dit al començament, en la nostra realitat provisional i amb les armes de que disposem, si es vol exercir un domini eficaç i creatiu del territori, hem de lluitar com els Apatxes … renunciant a l’ocupació total i buscant el control puntual.
