ARQUITECTURES ESCRITES | RAMON MARIA PUIG (AxA)

ARQUITECTURES ESCRITES | RAMON MARIA PUIG (AxA)

UNA FORMA PECULIAR

2015

En la galàxia de l’art, la forma arquitectònica és una anomalia. Tret dels condicionants materials, físics o químics, la total llibertat de la forma és una característica exclusiva de l’art. L’art no es deu a cap codi, ni moral, ni filosòfic, ni ètic … només es deu a sí mateix. Per això, d’entre tots els coneixements, l’art és una raresa. I dins de l’art, l’arquitectura n’és una altra, de raresa. L’arquitectura és un art, sí… no és, però, totalment lliure. Ara bé, en la seva resolució hi ha decisions, es donen moments, que són, o poden ser, artístics. I en la bona arquitectura, n’hi ha forçosament. Vegem-ho …

Quan els Otomans, van conquerir Constantinoble,  es van quedar impressionats de la sofisticació de la cultura bizantina i, especialment, de Santa Sofia, l’obra capital d’aquella cultura, construïda, poc més de mil anys abans. El gran Mimar Sinan, un dels més importants arquitectes de la història i, juntament amb Miquel Àngel, el millor arquitecte d’aquella època,  es va quedar fascinat per Santa Sofia:  una arquitectura realment complexa on, bàsicament, se superposa un espai central, dominat per la simetria polar d’una gran cúpula, amb un espai rectangular de tres naus, de simetria axial, és a dir, el Panteó d’Agripa i una basílica paleocristiana. D’aquesta superposició en  resulta un espai subjugant, qualificat  per una cúpula que s’encavalca damunt dues semicúpules, fet que produeix un efecte de dilatació de l’espai que suspèn l’ànim. Tot flota dins una atmosfera misteriosa provocada pels feixos de llum que, penetrant pels forats de les façanes, llisquen per murs i voltes, i converteixen l’interior de Santa Sofia, en un lloc màgic … on només accedir-hi,  l’ànim se sent trasbalsat. Com molt bé assenyala Rafael Moneo,  l’experiència de Santa Sofia, és, abans que res, sensorial,  amb tanta intensitat, que obvia, d’entrada, qualsevol reflexió …

Sinan va admirar Santa Sofia, la va estudiar i, fins i tot hi va treballar per resoldre la consolidació dels arcs de sota la cúpula, que patien alguna patologia preocupant. I també, va ser ell el constructor dels dos primers minarets. La qüestió principal és, que fent-ne una reinterpretació personal de la seva arquitectura,  en va deduir una tipologia nova, que serviria de model per a les mesquites. La seva reinterpretació va ser declaradament heterodoxa:  va conservar la monumentalitat, però va simplificar la dualitat espaial, creant un espai diferent, menys complex. La cúpula  reposa tranquil·lament i directament damunt un perímetre quadrat:  la gran sala del prec col·lectiu, “l’haram”. El resultat és un espai més estàtic i d’una gran diafanitat, que s’adapta perfectament a les exigències del culte islàmic. S’ha perdut, però, amb aquests canvis, la sensació d’ingravidesa, d’expansió espaial i també, el misteriós joc de llums i penombres …

La planta quadrada de l’haram determina un ordre ortogonal que pauta, de manera estricta, tot l’ampli conjunt d’àmbits i edificis de les mesquites: un complex de patis, mesquita, atri, “madrassa” i, a les més importants, cuines, menjadors i, fins i tot, a vegades, hospital, biblioteca, hospici … La tipologia creada per Sinan, va tenir una acceptació immediata, i, des d’Istanbul, es va estendre per tot el món musulmà. El model encara és vigent.

Una mesquita és un dels edificis on s’expressa, de manera més patent, l’autonomia de l’arquitectura, especialment quant a l’assentament.. La mesquita, s’implanta, sigui en el territori,  sigui dins d’una trama urbana, de manera autosuficient.

A Üskudar, a la riba asiàtica d’Istanbul, tot tocant les aigües del Bòsfor, s’hi troba una petita meravella:  la mesquita de Semsi Ahmed Pasha, obra del mateix Sinan. En aquesta mesquita, però, l’autonomia no és tan evident. Aquí, Sinan introdueix una novetat: té en consideració la importància del context … del context geogràfic. Efectivament, Sinan, a més de l’activitat (l’ús religiós), a més dels condicionants constructius i d’ordre compositiu,  admet ara, la necessitat de fer intervenir les sol·licituds del lloc i li dóna un protagonisme determinant.

A Semsi Pasha, l’emplaçament, tocant la línia de la costa, és decisiu: possibilita, quasi obliga, que el conjunt (pati i edificis) participi i s’integri al veïnatge del mar … I per aconseguir-ho, Sinan obre un dels costats del pati i el converteix en una petita “loggia”. Succeeix també, que la mesquita està orientada, com és preceptiu, cap a La Meca, mentre que el pati i les altres edificacions, no tenen aquesta orientació. Segueixen l’alineació que marca la línia de la costa, que és una altra. El resultat és atípic:  no respecta l’ortogonalitat entre mesquita amb pati i l resta de peces del conjunt. A més, el pati no està envoltat totalment pels edificis, ja que, com s’ha dit, un dels seus costats s’obre al mar. Tot plegat, és una transgressió veritablement subversiva,  especialment perquè a la tranquil·la arquitectura i a la sorprenent i plàcida escapatòria visual cap el mar, s’hi contraposa la sensació, intrigant, de la relació obliqua entre pati i edificis annexes, respecte de la mesquita. Distorsió que contradiu l’estricte ordre ortogonal que impera en totes les mesquites.

Semsi Pasha no és massa famosa, no és tan imponent com moltes de les mesquites d’Istanbul. Però dins l’obra de Sinan,  l’encisadora modèstia dels seus edificis, especialment la singularitat anòmala de la planta,  la fan única. Sinan, aquí, va ser un heterodox de si mateix.

La mesquita de Semsi Pasha il·lustra perfectament la frase de Louis Sullivan, “la forma segueix la funció”, convertida en lema de la modernitat arquitectònica de principis del segle XX. Convenint, però, que el terme “funció” és més que l’ús. La funció  contempla, també, el “context”, entenent-lo com a  l’ampli repertori de qüestions constructives, climàtiques, històriques, culturals, socials,  i evidentment, d’emplaçament, d’entorn,  de lloc …

No s’han de contemplar, però, només qüestions d’entitat física, sinó també simbòliques, psicològiques, sentimentals … Això fa entrar en joc, l’ambigüitat, propietat molt lligada a la condició artística,  propietat important, en aquest cas, perquè possibilita que la relació de la funció sobre la forma no sigui determinista. I encara més, que no actuï en sentit únic: la forma té capacitat retroactiva i pot, de vegades, per la seva banda,  modificar la funció original, tot creant condicions diferents que canviïn la naturalesa de la relació: bordes convertides en restaurants, palaus convertits en museus, capelles en sales de concert … un arsenal militar en Parlament, el nostre Seminari Conciliar en Facultat de Lletres i Rectorat de la Universitat … I tornant a Santa Sofia, recordem que primer va ser catedral ortodoxa, per pocs anys, catedral catòlica, per tornar a ser catedral ortodoxa, i després mesquita … per acabar fent de museu.

Tot procés arquitectònic, canviant-ne les condicions, pot derivar cap a altres usos i, fins i tot, de vegades,  invertir-se després, per tornar a l’ús primitiu. En definitiva, la relació “funció-forma” no és lineal, és oberta i té capacitat per a la variació, per a la contradicció i per a  la derivació … És una relació dialèctica.

Ja sé que aquestes coses, dins la pràctica professional, es consideren òbvies, es donen per sabudes. Però també és cert que, massa sovint s’obliden,  com si es tractés d’un assumpte secundari. Pitjor encara, és quan, ignorades del tot, l’arquitectura es motiva i es preocupa quasi només per la singularitat i per l’extravagància, normalment propiciades per la vanitat de promotors públics o privats i materialitzades per la banalitat i el servilisme d’alguns arquitectes.

Per contra, cal assumir que l’arquitectura no hauria de ser (en terminologia de Rubert de Ventós) “ensimismada”, sinó, especialment, implicada. Implicada socialment, culturalment, políticament i disciplinàriament. L’arquitectura, en la seva profunda raó de ser (conjugar funció i forma) existeix per  servir i per resoldre problemes,  no, per  crear-ne de nous, allà on no calia. I tot, perquè sovint es dóna a la forma, un protagonisme desmesurat, capritxós, equivocat, irresponsable …

Qui em coneix, col·legues, companys de treball, alumnes, companys de càtedra, m’hauran sentit moltes vegades insistir en aquesta problemàtica. Alguns, potser, pensaran que massa,  com si es tractés d’una fixació personal. Crec, però, que és més que una fixació. És una convicció … un convenciment ètic.  Se’m va despertar, el vaig descobrir de jove, al costat del Federico Correa, a l’Escola d’Arquitectura i, especialment al seu estudi … Algú potser ho trobarà “demodé”, però jo penso que continua sent vigent i que ho serà mentre existeixi la necessitat de crear artefactes que hagin de servir per a alguna cosa.  

Avui, disposem d’innovacions tecnològiques, impensables fa uns anys, que han millorat les prestacions de l’obra arquitectònica i també les condicions de la seva execució. La digitalització ha revolucionat, espectacularment, les tècniques de representació i de càlcul i, conseqüentment, la manera de projectar … A més, especialment, s’ha produït la incorporació irreversible de nous paradigmes, fins fa poc menystinguts, quan no, ignorats, com són l’ecologia i la sostenibilitat, que, com a noves prioritats, amplien i modifiquen els continguts del context.

Se succeeixen teories, modes, noves maneres d’argumentar les motivacions i processos dels projectes i de justificar de les trajectòries professionals … Es tracta de relats necessaris, potser divertits  també, però de vegades més preocupats per semblar més enginyosos i originals que no pas clarificadors …

Tot això és cert i ha canviat significativament el panorama arquitectònic … però la relació dialèctica “funció-forma” continua sent la raó ontològica … la condició necessària  perquè es produeixi el fet arquitectònic.  Si no és així, es tractarà de forma gratuïta, potser de vegades, d’art … que no és poca cosa, però és una altra cosa …

Aquest escrit me’l varen demanar els comissaris de l’exposició sobre la meva obra que l’Institut d’Estudis Ilerdencs i el Col·legi d’Arquitectes generosament varen organitzar, per tal d’incloure’l en el seu Catàleg. Vaig creure que no calia referir-se  a l’exposició, que ja té el seu propi discurs. En canvi, em va semblar millor de fer una reflexió més general sobre la qüestió arquitectònica.