Fa 45 anys va obrir les seves portes l’edifici de Banca Catalana dels arquitectes Josep Mº Fargas i Enric Tous. Amb aquest motiu Cristian Cirici i jo vam publicar un article a la Revista “Destino” on manteníem una secció d’arquitectura. La crítica que fèiem, il·lustrada amb una extraordinària foto, feta amb “ull de peix” per Maspons + Ubiña, mencionava la polèmica originalitat de l’edifici i es centrava en els dos elements més singulars: el disseny de la façana i l’estructura d’encavallades que deslliurava de pilars la planta baixa. La nostra escasa experiència ens impedia entrar a fons en la crítica, però el fragment subtitulat “Un test de calidad” suposava un reconeixement i un respecte per la qualitat d’aquells arquitectes.
Ara, a cavall de la renovació d’usos i d’imatge que està experimentant el Passeig de Gràcia, amb una proliferació d’hotels i botigues de luxe pel turisme, un hotel s’ha instal·lat a l’edifici de Tous i Fargas, compartint la planta baixa amb l’entitat bancària, successora de l’antiga Banca Catalana.
Els autors del projecte de renovació de l’edifici són els arquitectes Ramon Andreu i Núria Canyelles, que es van aconsellar pel propi Enric Tou, abans de procedir a la intervenció, i van fer bé, doncs era un difícil repte actuar sobre quelcom que ja és Patrimoni Arquitectònic, i més en un aparador com el Passeig de Gràcia, on altres no han tingut tanta cura.
Els edificis interessants, amb els anys, esdevenen símbols del que van representar quan foren construïts, en aquest cas l’aposta per la nova tecnologia com a llenguatge, que van fer F+T, enfront de la posició “realista” comandada per O. Bohigas, amb el totxo vist com a paradigma.
Intervenir en un edifici vol dir “modificar-lo” (no destruir-lo!), ja que els nous usos i la visió canviant sobre el que es l’arquitectura, (per exemple en aquell moment no és tenia en compte la sostenibilitat), propicia aquesta modificació que assoleix legitimitat si actua dialècticament respecte a l’íntegra conservació del contingut profund de la proposta original. Crec que així ho han fet els arquitectes, procedint a una dissecció, emfatització, neteja o com es pugui dir de la façana i de l’estructura.
En la primera s’ha accentuat el seu concepte de “mur cortina”, quintaesenciant l’alliberament respecte d’una segona nova façana “funcional” interior, més domèstica, la qual cosa no fa més que valorar la fúlgida i enrasada planimetria, pautada pels suggeridors paraboloides de Fargas i Tous, i de passada, posar en funcionament la ventilació entre les dues capes de façana, una bona solució mediambiental.
En resum, es manté i es subratlla l’equilibrada composició estricta de l’alçat del projecte original i s’enriqueix la màgica ambigüitat del vidre, com a mirall i com a transparència, fenomen que és un dels tresors més preuats de l’arquitectura moderna.
El segon element substantiu del projecte inicial, l’ús de grans encavallades de descàrrega del pes superior, elements tecnològics propis de F + T en varies obres, es magnifica com a símbol heretat, amb un caire gairebé decoratiu a l’interior de l’hotel.
On la modificació podia haver estat traumàtica és a la planta baixa de l’edifici, no respectant el porxo projectat per F+T, emfatitzat per la continuïtat entre exterior i interior que dóna el curiós cel ras-làmpada de fusta dels autors. Res d’això ha succeït: hi ha una quasi conservació íntegra d’aquest espai en el que conviuen els accessos discrets de Banc i Hotel, mantenint el caràcter irrepetible de la vorera de Llevant del Passeig de Gràcia, amb la proximitat de la Pedrera i el Vinçon.
Escric pensant que la nostra Associació AxA és responsable, simultàniament, de la difusió de la bona arquitectura però també de l’auto-crítica. En la nostra web hem anat publicant projectes de mèrit que contradiuen opinions negatives injustificades sobre els arquitectes, però mantenim l’esperit crític sobre nosaltres mateixos, al servei de la ciutat, de la societat. Ara, al Passeig de Gràcia la professió ha donat un pas més de la mà d’uns joves arquitectes.
